Algunes de les llegendes que els nostres avis i pares
ens explicaven a la vora del foc tot triant els fesols del ganxet o espellonant
les panolles de blat de moro les he traslladat a aquesta secció. Pot ser que
alguns detalls o bé perquè no els recordo perfectament, o que la versió tenia
més d’una interpretació, o que la mètrica o combinació de versos requeria
fer-hi una petita modificació al conte o romanço, algú hi trobi deferències amb
allò que ell recorda. Els historiadors no poden dir una cosa per altre
mentre que els “contacontes” ajudem a les tradicions fent real aquella
expressió de : per el mateix preu, dos contes.
ROMANÇO
de la pubilla del castell d.Hostoles
L’hereu del castell d’Hostoles
de fora Espanya ha tornat
amb una guapa noieta
amb qui s’havia casat
És filla d’un Duc de França
que li ha dada per muller
juntament amb mil corones
i el castell de Montpellier
Ja fa temps que està malalta
i per els aires canviar
n’han vingut a Catalunya
on diuen que es curarà
Passen dies i més dies
i als sis mesos d’arribar
en neix una rossa nina
la més bonica que hi ha
Quan més gran es fa la nina
més guapa se’n ha tornat
però al arribar als catorze
malalteta s’ha posat
Els metges remei no hi troben
els curanderos poc fan
les bruixes de la comarca
per por al comte no hi van
No menja ni beu de dia
i quan la nit dona el tomb
ni tres, ni una hora ni dues
ni tan sols mitja hora dorm
Els caps de les cases riques
masoveres del castell
un a un en fan la vetlla
començant per el més vell
I quan l’últim ja ha fet vetlla
el primer ja hi tornarà
i així dia rere dia
la nina van a vetllar
Diuen que de nit la nina
es posa a parlar amb algú
i fora del que en fa vetlla
allà dins no hi ha ningú
Quan acaben de la vetlla
a l’hostal van a fer un vas
i els vetlladors en fan broma
- Deu parlar amb Satanàs !
- Si, amb en Satan o el dimoni
tan se val, no hi torno, no,
que les deu hores que hi passo
n’estic ben cagat de por
Un carboner de la Plana
diu a l’amo – No tinc por
si em doneu cinc sous de plata
a vetllar-la pujo jo
Agafa esclops i una capa
i els cinc sous. Ja en fa camí
Arriba al peu de l’escala
la porta li van a obrir
A la cambra on és la nina
l’acompanya un vell servent
se’n asseu a la cadira
la nina li va dient :
- Gira’m d’ací, ara a l’altre
ara abriga’m que no ho veus
que si em tapes de la cara
em queden més freds els peus ?
- Quina hora és que ja és tot llostre
i el sol fa temps que ha girat ?
.- Ja fa estona que a la torre
la teiera hi han posat.
- No dormiu la dolça nina ?
i ella respongué seguit
- Ni de nit i menys de dia
en ma vida som dormit
- Dons deveu estar engendrada
pel dimoni ja que això
de no dormir tan sols passa
als fills d’aquell gran cabró
- Sentiu el que diu, oh mare ?
- Ja en sentiu al carboner
que el meu pare és el dimoni
el dimoni verdader ?
És veritat filla meva
el dimoni et va engendrar
i a canvi d’això, filleta,
riqueses em va donar
- Jesús Josep i Maria
crida fort el carboner
- Estic al mig de dimonis,
jo me’n vaig , no tornaré
La nineta a plorar es posa
i el carboner en cantar el gall
agafa el bastó i la capa
i se’n va rostos avall
A la cisterna ja arriba
ja se’n veu tota la vall
el castell va esmicolant-se
en mig d’un terrabastall
No en quedà pedra sencera
ni cap muralla d’empeu
i des de llavors fins ara
el castell ruïnós es veu
Si algun dia hi pugeu ara
quan ja s’acosta la nit
sentireu entre les pedres
de la pubilleta el crit
I el somriure de la mare
que al final ha aconseguit
tenir a l’infern riqueses
i al dimoni com marit
ROMANÇO
de lo Sant Cristo gros
Cantat amb la música tradicional del tema "Don Blasco"
i acompanyant-se ella mateixa a la guitarra,
Esther Reverter el va estrenar a la 2ª edició de les Planes 1922
Cantat amb la música tradicional del tema "Don Blasco"
i acompanyant-se ella mateixa a la guitarra,
Esther Reverter el va estrenar a la 2ª edició de les Planes 1922
L’Ajuntament de les Planes
assemblea ha convocat
per decidir una cosa
que al poble te preocupat
Com altres pobles desitgen
de tenir un Sant Cristo gran
i un problema se’ls presenta
a qui l’encomanaran ?
Els uns diuen que a Girona
hi ha molt bons escultors
altres que a Olot des de sempre
n’hi ha hagut de molt millors
i no arriben a cap quòrum
és a dir: no s’han entès
i tornen a barallar-se
guanyarà qui cridi més ?
Entremig de la cridòria
a la porta han trucat
Obren la porta i dos joves
a la sala hi han entrat
- Volem fer el Sant Cristo gros
que hem sabut fa temps busqueu
deu-nos llor per fer l’imatge
i olivera per la creu
- I quants sous ens cobraríeu
per a fer el treball promès ?
- De diners no en volem veure,
el menjar i beure i res mes.
Dit i fet, cap a l’ermita
de l’Angel s’han desplaçat
i amb eines, menjar i la fusta
a dintre se n’han tancat
Passa el dia i l’alcalde
per allò de ser el primer
agafa el, camí de l’Àngel
per veure si tot va be
Troba la porta fermada,
soroll a dintre no hi ha
les claus no son a la porta
que és el que ha pogut passar ?
Crida a tot el consistori
perquè el vagin a ajudar
i d’un cop de peu la porta
i el pany han fet esbotzar.
Veuen tres creus a la ombra
una és grossa, dues no tant
el Sant Crist de la creu grossa
sembla que els està mirant
- Això deu ser un miracle
que aquells dos joves van fer
i si van fer un miracle
dos àngels devien ser.
Ja en convoquen tot el poble
i amb una Salve cantant
van a buscar els tres Sants Cristos
amb el capellà al davant
Al gros el posen darrera,
darrera l’altar major
presidint l’Eucaristia
de la taula del Senyor.
Te la cara llastimosa
senyal del seu gran patir
i la corona d’espines
la sang sembla relluir
Per desig exprés del poble
el Dijous Sant de Passió
entre cera i cants el porten
a l’Àngel en processó.
I en arribar a l’ermita
gira els ulls com volent dir
- Aquí
encara hi ha els dos àngels
que un dia em van esculpir
- Cada any vull que aquí em portin
voltat de gran devoció
que aquí un Dijous Sant vaig néixer
i tornar cada any vull jo.
Si de cas un any s’oblida
a l’Àngel portar el Sant Crist
per sequedat o per pestes
ha d’anar-hi el poble trist
Cantant Salves i rosaris
fins l’ermita amb devoció
compleixen la prometença
que van fer a n’el Senyor.
La nostra Mercè Bayona
el fet va portar al paper
amb aquells coneguts versos
que ho explicaven tan be
“ La terra s’és clivellada
quin eixut més gran hi ha
bufa fort la ponentada
que els arbres fa colltorçar.
- Si per tot es perd l’anyada
quin hivern mes cru vindrà
què darem a la mainada
quan plorant demanin pa ?
- Oh Sant Crist de l’agonia
Bon Jesús clavat en creu
si venim amb romeria
veritat que ens ajudareu ?”
En mig de jaculatòries
i parenostres resant
lo gros Sant Cristo de fusta
protecció els hi va donant.
I una llàgrima es despenja
pel rostre del Natzarè
destenyint la vella fusta
de l’imatge de llorer
ROMANÇO
de la cisterna del castell
d.Hostoles
Deu segles dus a l’esquena,
els mateixos que el castell
La teva volta empedrada
aguanta la nuvolada
que et fa senyals a la pell.
Entremig de rocs i alzines
abans de caure al barranc,
la molsa i l’herba filtraven
aigües que de dalt baixaven
omplint el teu ventre blanc.
Diuen que dins teu tenies
d’un túnel l’estreta boca
i bé de nit o de dia
a baix el gorg es sortia
caminant sota la roca.
I així el peix, el menjar i l’aigua
mai va faltar al castell.
Els contraris no entenien
com els aliments venien
burlant del setge l’anell.
I eres tu, a dalt la penya
la que coneixies bé
l’entrada ben fort barrada
I eres tu, a dalt la penya
la que coneixies bé
l’entrada ben fort barrada
i per les mates tapada
entremig del pedreguer.
I així fou com ajudares
any rere any, amb gran valor
a fer que el lloc fos història
i a rememorar la glòria
d’en Verntallat i en Miró.
ROMANÇO
de la mina del castell d.Hostoles
Ja fa temps que el cabdill moro
el castell té assetjat
quasi mig any sense ploure.
l’aigua ja hauran acabat
La poca de la cisterna
que han pogut estalviar
podrida en deu estar tota
i la pesta els portarà
D’aliments ben pocs en tenen
no poden baixar a la vall
no poden baixar a la vall
fins i tot mengen els gossos
els gossos i algun cavall
- Com pot ser ? pensa el rei moro
- Com poden tenir la sort
que els que no de malaltia
de gana i set no s’han mort ?
De prompte dalt de la torre
les trompetes han sonat
i un guerrer amb bandera blanca
on hi ha el moro ha baixat
- Bon dia lo cabdill moro
et desitja el meu senyor
i et convida a dalt la torre
a un sopar d’allò més bo
- No patiu, no hi faltaré.
- Moltes gràcies i demà
amb els meus visirs i tropa
disfrutarem del menjar
Quan a l’endemà el rei moro
entra a la sala a sopar
els ulls l’hi fan pampallugues
en veure tot el que hi ha
Verdures de tota mena
i criats que poc a poc
porten rostits , fruita fresca
pa calent sortit del foc
Bots de vi blanc i de negre
anguila, conill, perdiu
barbs i bagres a la brasa
i patates al caliu
- Com pot ser ? deia el rei moro,
tot això que aquí mengem
si a baix del castell d’Hostoles
tota la vall controlem ?
El Senyor vetlla tothora
perquè aquí tot vagi be
i cada nit dos cents àngels
ens vigilen el graner
I ens emplenen la cisterna
amb aigua del riu Brugent
i ens fan pa i coca dolça
i ens esmolen l’armament
Perquè vegis el miracle,
Rei moro, t’ensenyaré
els sacs plens de blat i d’ordi
que hi ha dintre del graner
Grapats de sacs de patates
llenties, fesols, cigrons,
d’arrós, i de blat de moro
el Rei moro en veu pilons
I pensant que va de veres
que Déu protegeix la gent
deixa el castell el Rei moro
i baixa al seu campament
I passades dotze hores
d’aquell profitós sopar
el moro agafa les armes
i a Girona se’n va anar
El que mai sabrà el Rei moro
és que els sacs que veié allà
estaven buits de queviures
estaven buits de queviures
i de rocs plens a vessar
Tan sols mig pam de blat i ordi
formava part del parany
i la poca llum que hi’via
va fer més real l’engany
Tampoc sabrà mai que un túnel
excavat sobre el roc viu
excavat sobre el roc viu
començant a la cisterna
baixava fins tocar el riu
I el peix, verdura i carn fresca
mai va faltar al castell
Per sota els rocs arribava
burlant del setge l’anell
ROMANÇO
de l’estrella tafanera
Aquest treball va estar guardonat amb el 1er Premi
del Concurs Literari Sant Jordi d'Olot a l'any 2012
Aquest treball va estar guardonat amb el 1er Premi
del Concurs Literari Sant Jordi d'Olot a l'any 2012
Aquesta és la bella història
d’una estrella que baixà
dels cels per veure la terra
i a la terra es va quedar
ja que al cel hi havia d’altres
molt més boniques i grans
i volent ser la més bella
era una al bell mig de tants.
Digué adéu al senyor sol
i als astres que tot girant
amb les mans adéu li feien
una dansa puntejant.
També els senyors tro i llampec
i el senyor arc de sant Martí
la miraven quan baixava
cap al seu futur destí.
Sense gosar mirar enrere
l’estrelleta va baixant
amb el cor ben ple d’angúnia
per tot el que va deixant
fins que en arribar a la terra
el rostre de plors humit
gira i veu que sol i lluna
són puntets a l’infinit
Veu el mar i s’hi capbussa
fins arribar-ne al bell fons
pensant que allà ella seria
la reina d’aquells racons
i veu que hi ha altres estrelles
que amb els peixos van jugant
i que a baix ella no brilla
i surt de l’aigua a l’instant
En sortir de la blavor
a un poble ha anat caminant
on de dia és la reina,
res com ella brilla tant,
però quan la nit arriba
va perdent la lluentor
ja que el sol és a la posta
i s’acosta la foscor
I amb la llum de les teieres
que il·luminen el camí
veu que la llum que porta ella
comença a disminuir
i se’n va plorant pels boscos
buscant un lloc on lluir
la seva cara pintada
d’una lluentor sens fi
A mitja hora lluny del poble
a un bosc ha anat a parar
i decidida s’hi endinsa
buscant lloc per descansar
de les hores que camina
buscant el lloc adient
per ser reina il·luminada
entre foscor, pluja i vent
Recolzada al tronc d’un arbre
la son poc a poc va entrant
i, de sobte, pampallugues
els ulls sembla que li fan
- Seran visions o bé somnis
les estrelletes que veig
que m’envolten rodejant-me
i que em causen molt mareig ?
Mira al terra i entre molsa
que amb la lluna va brillant
l’estrella veu com es mouen
milers de puntets ballant
Son cuques de llum que al vespre
dels mesos calmats d’estiu
il·luminen les marjades
del bosc que hi ha prop del riu
I pensant que no lluiria
tampoc allà el seu color
se’n puja a dalt la muntanya
entre mig de la foscor.
Quan arriba a dalt l’ermita
que sobre a la penya hi ha
puja l’escala de fusta
fins arribar al campanar
Veu la vall al bell mig d’ombres
I a dalt del cel mig boirós
no es veu sol, ni lluna ni astres
que li minvin la lluentor
- He trobat el lloc per viure,
ningú aquí serà com jo
brillant quan es mori el dia
entre mig de la foscor
Aquella pobre esglesiola
on l’estrella va parar
avui hi té el Santuari
Conten que en nits de turmenta
l’estrelleta rutilant
als braus pescadors de Roses
la terra els hi va marcant
ROMANÇO
d'en Pere Cufí de les Encies
jutjat com el "bruixot
d'Olot"
Aquest treball va estar guardonat amb el 1er Premi
del Concurs Literari Sant Jordi d'Olot a l'any 2006
Aquest treball va estar guardonat amb el 1er Premi
del Concurs Literari Sant Jordi d'Olot a l'any 2006
Déu vos guardi a tots, amics.
avui us vull explicar
les penes i desventures
d’un noiet que van penjar.
En Pere Torrent es deia
i l’hi deien en Cufi
Va néixer a Les Encies
i a Sant Feliu va morir.
Llavors no hi havia escola
feina hi’via a treballar
de sol a sol llaurant feixes
o les vaques pasturar
No és estrany dons, que a les cases
de Déu no hi hagués temor;
venent l’ànima al dimoni
semblaven viure millor
Per comprendre com vivien
dels Borbons caldrà parlar:
s’emportaven la riquesa
robant cases, plata i pa.
Al començaments de segle
d’aquell segle dissetè
n’era Rei de les Espanyes
el reiot Felip tercer
Com que regnar no volia,
el regne en mans va deixar
del molt famós duc de Lerma
mentre ell anava a caçar
Aquest duc va ser famós;
Cardenal fou nomenat
per salvar-lo de la forca
a que estava condemnat
Els joglars de tot Espanya
cantaven una cançó
explicant perquè va haver-hi
la injusta nominació
“Al mayor ladrón de España
para no morir ahorcado
el Santo Padre de Roma
le vistió de colorado”
Coneixent ja un xic l’Historia
tornarem a les Encies
on Cufí marxa a Cogolls
tal com fa set dels vuit dies
A la font de la Rebeja
fa un glopet d’aigua i se’n va
al Fontanil on la feina
de guardar porcs sempre fa.
De prompte sent a la boca
quelcom que li fa molt mal
- “Vatuadéu” quin mal més cafre
m’està fent aquest queixal.
- Al dimoni donaria
l’anima per no patir
ja que el mal que ara jo sento
no el puc quasi resistir
Sortint darrera una penya
Corrua se l’hi apareix
Corrua se l’hi apareix
Corrua n’és un dimoni
que tot de vermell vesteix
- Si em promets, diu en Corrua
de posar-te al meu servei
jo d’aquesta malaltia
ja te’n donaré el remei.
En Cufí li fa promesa
pensant – ja m’apanyaré -
quan aquest vingui a buscar-me
ben amagat estaré.
I amb la sang li firma el tracte
de vermella lluentor
en Corrua salta a l’aigua
i es confon amb la foscor
I en Cufí va passant dies
mesos i mesos i un any
i un altre any i encara un altre
sense malures ni dany.
Ja no recorda en Corrua
ni el paper que va signar
i al poc temps amb la “llimoca”
ja se’n posa a festejar.
Anna Rovira se’n deia
la “llimoca” de Rupit
te fama de dona bruixa
i en té la senyal al pit
Un dia el jutge la crida
a n’ella i a n’en Cufi:
els culpen de bruixeria
turment els faran patir
En Cufi tem la foguera
i el foc de l’Inquisició
- No em cremeu, no, els hi deia
el foc m’espanta i fa por
- Com que jo no soc pas clergue,
clergue de l’Inquisició,
voldria que tu et salvessis
li diu el jutge major
- I a tu te’n faig la promesa
com a jutge i com botxí
que si delates la dona
turment no et faré sofrir
Cufí els hi explica mentides
amb molta imaginació
de viatges dalt l’escombra
fins el lloc de reunió
Ballades amb altres bruixes
batudes d’aigua , eixir llops,
i pedregades i pestes
més d’un centenar de cops
L’engany que el jutge li para
n’ha resultat profitós
ara ja’n tenen la prova
i els poden penjar tots dos
En veure l’embusteria
Cufí ja arranca en un plor
ell diu que ho deia per riure
per pairar-se’n del dolor
Ja li apliquen la cordella
qu’és turment de fer patir
els ossos l’hi carrisquegen
i la mort ja veu venir
Ja el porten fins a la forca
els ulls tapats amb un drap
el dogal d’espart i llana
el botxí li posa al cap
Sota la forca hi ha un home
que en porta a la ma un paper
i en sentir l’Ave Maria
fuig i marxa pel carrer
Una veu crida – Corrua
on tens el teu servidor ?
- Està en braços de Maria
que és la Mare del Senyor
La ferum de foc i sofre
s’escampa per tot arreu
mentre a la forca un pobre home
entrega l’anima a Déu.
El dia que el van penjar
de Novembre el setè dia
van penjar un desventurat
que el seny mig perdut tenia
N’era President llavores
de la Generalitat
el conegut Lluis de Tena
últim any del seu mandat
Onofre de Reart , el Bisbe
per Cufí estava resant
i des de dalt del seu trono
benediccions va donant
En Pere Torrent “Cufi”
va pagar amb la seva vida
el ser un xic curt de gambals
la ignorància i la mentida.
Si un dia aneu a les Planes
que està pels voltants d’Olot
trepitjareu les empremtes
que va deixar-hi el bruixot
ROMANÇO
de la serp de la Vedruna
Un romanço vull cantar
ara que em ve a la memòria
de Tana la grossa serp
us en vull contar l’historia
En començar el catorze,
segle de tristos records
per la terrible epidèmia
que va causar tants de morts
la casa de la Vedruna
n’era un mas molt important
amb terra i bosc, que cap altre
com ell hi havia al voltant
Fins quasi tocar a la Torra
les alzines arribaven
i fins el Pla i el Castell
les terres en conreaven
I si ademés fem menció
dels caps que a les corts hi havien
entendrem perquè vuit mossos
a la
Vedruna hi vivien
El més petit de tots ells
que prop dels tretze anys tenia
era pastor del ramat
que cuidava nit i dia
De dia al ben mig dels prats,
de tarda munyint les cabres
i de nit cuidant que els llops
no els hi entressin a l’estable
Quan anava a pasturar
a l’ombra fresca s’estava
mentre en donava llet
a un gos petit que criava
Un dia fort de calor
ja en surt una serp petita
que amb el fibló va llepant
la llet que el gos no aprofita
El vailet es troba sol
la serp busca companyia
la comença a amanyagar
per veure si hi jugaria
A la falda l’ha posat
i la bateja com Tana
li comença a donar llet
per a matar-li la gana
I cada dia el mateix
al darrer toc de campana
d’oració, el pastoret
dona la llet a la Tana
I la
Tana va creixent
medeix ja més de sis pams
i te el cau a la marjada
que separa els quatre camps
Amb el ramat i els seus gossos
el pastoret ha marxat
a pasturar en altres terres
quasi fora el Principat
Set anys i mig fora casa
i quasi ja amb vint-i-un anys
torna el pastor fet un home
i en pregunta a n’els companys
- No heu pujat cap dia a l’Àngel ?
- Us volia preguntar
si n’heu vist una serpota
a qui jo amb llet vaig criar
De tot això que ha explicat
els companys no el volen creure
- Penseu que menteixo, no ?
- Dons demà ho irem a veure
Quan l’endemà ha arribat
prop del marge se’n asseuen
miren be per sobre els camps
i cap rastre de serp veuen
El pastor es posa a cridar
- Tana, Tana, on ets ara ?
- Soc el pastor, el teu amic
aquell que et va fer de mare
- Aquell espigat vailet
que llet d’ovella et donava
i per guardar-te del fred
sota l’armilla et guardava
Tot de sobte, d’un forat
una gran negra serpassa
treu el cap i fa un xiulet
que al pastor el cor traspassa
- No em recordes, Tana, amiga ?
ja li respon el pastor
- vine, acostat i m’abraces
que de tu jo no en tinc por
Tana ,volent abraçar-lo,
del forat surt rastrejant
i el cos del noi que s’ho mira
poc a poc en va enrotllant
I busca la llet que un dia
el pastoret li guardava
No la trop, i més apreta
i el pastor morint estava
Quan els companys al fi arriben
amb l’ajuda que han buscat
troben el pastor sens vida
i la serp morta al costat
Han mort ben junts, l’un de l’altre,
ja que quan se n’ha adonat
la serp que el pastor moria
el propi verí ha menjat
Va voler donar la vida
per poder pagar l’error
i abraçats tots junts moriren
sense odi ni rancor
Allà per la font de l’Àngel
i la dels enamorats
encara avui a trenc d’alba
he passat pels dos forats
Aquells forats que pel poble
deien que n’eren el cau
de la serp , i em contà un dia
ROMANÇO
de la petjada del dimoni
De romanços i rondalles
jo us en contaré un grapat
les unes en son mentida
les altres no son veritat
però per passar les estones
sempre solen anar bé
atenció homes i dones
el cas que us explicaré
Vet aquí que en aquell temps
en que els animals parlaven
els ocells tenien dents
i els peixos pel cel volaven
n’hi havia a les Planes un,
pagès a dalt de la serra,
que d’or en tenia un munt
molt de bosc i molta terra
Però n’era tan ambiciós
que al dimoni va donar
l’anima si aquest podia
fer-lo molt més ric tornar
i ho signà sobre la pedra,
de Majuan a mig camí,
el document que el lligava
amb Satanàs fins morir
- D’aqui deu anys vindré a veure’t
en tocar les deu, digué,
i si no n’ets mort encara
jo mateix et mataré
i et portaré a l’abisme
on cremen tots els malvats
amb cos i l’anima encesa
pagant les seves maldats
Rafel era el nom de l’home
i amb poc temps va enriquir tant
que fins i tots la família
se n’estaven estranyant
pensant com pot ser que ara
que no treballa ni res
tingui cada cop més terres
més boscos i més diners
Passaren deu anys com passen
els núvols pel cel volant
i en Rafel te malaltia
que amb gran dolor el va matant.
Confessa a la seva filla
tot el que ha fet malament
i que el tracte amb el dimoni
n’ha de donar compliment.
- No patiu, Rafel, mon pare
si vos n’esteu penedit
aquest tracte amb el dimoni
jo el faré passar a l’oblit
I encara no passa un dia
dels deu anys amb ell pactats
la mort li arrenca la vida,
la vida amb els seus pecats
La noia agafa una estampa
i un Sant Crist clavat en creu
i espera vora la roca
que el sol ja marqui les deu.
I quan ja les deu arriben
un cavall ve galopant
amb un genet sense rostre
que amb sofre el bosc va cremant
En arribar a la pedra
crida fort en Llucifer
- Rafel, son les deu i ara
a l’infern et portaré
perquè paguis el vell tracte
que un dia varem signar:
jo vaig donar-te riqueses,
l’ànima m’has de donar
De darrera de la pedra
i amb una Salve cantant
la noia aixecant els braços
i amb el Sant Crist per davant
fa que el cavall s’encabriti
al genet descarregant
que al caure a terra s’enfonsa
dins un forat fumejant
El cavall brincant enlaire
del casc l’emprenta ha deixat
enfonsant la ferradura
que a la roca s’ha clavat
I volant entre les mates
es perd a galop estès
entre els cims de font de Maia
i el saltant del portuguès
Si pugeu per la drecera
que porta fins Majoan
passant el torrent Llameca
veureu una pedra gran
i a la pedra la petjada
que el dimoni va deixar
com testimoni d’un tracte
que una noia va trencar.
ROMANÇO
ROMANÇO
de la dona de pedra
Fa molt temps que Joan Amades
d’un conte es va fer ressò
i convertit en romanço
a cantar-lo avui vinc jo
Vora dels cingles del Far
a pocs metres de la roca
hi ha una casa de pagès
que quasi a l’abisme toca
Hi fa vida un matrimoni
que es porten molt malament
l’un mataria a n’el altre
segons explica la gent
Ella un dia, ja cansada
del seu espòs suportar,
camina fins a l’església
on hi ha la Verge del Far
Li demana que com sia
la lliuri del seu marit
A canvi li fa promesa
de resar-li dia i nit
Com és natural, la Verge ,
resposta no li ha donat
i ella hi torna un altre dia
i més dies hi ha tornat
El marit se’n dona compte
que la dona al Far se’n va
un parell de cops per setmana
i es disposa a investigar
S’amaga dintre l’església
i quan la dona ha enraonat
la sang li bull a les venes
pel que allí dins ha escoltat
I d’amagat torna a casa
passant per el bosc espès
i espera arribi la dona
com aquell que no sap res
- D’on vens així d’esverada
i el rostre ple de suor ?
- He anat fins a dalt la serra
i allà hi fa molta calor
Quan en passar uns quants dies
veu que la dona se’n va,
per la drecera de sempre
el camí li vol guanyar
I així arribar a l’església
molt abans que la muller
amagar-se prop l’imatge
mentre pensa el que ha de fer
Encara no passa una hora
les portes s’obren i veu
la dona que va atansant-se
fent la senyal de la Creu
I ja davant de la Verge
torna a fer l’invocació
- Si cego fas al meu home
bons presents et faré jo
Com per un art d’encanteri
una veu dolça ha sentit:
- Bona dona, a partir d’ara
has de cuidar el teu marit
- Cada dia i a cada àpat
dóna-li molt de menjar:
ous fregits i cansalada
un bon vi i molt de pa
- I veuràs com cada dia
un cop hagi fet el rot
poc a poc perdrà la vista
fins quedar-se cec del tot
Surt la dona de l’església
i se’n posa a caminar
no sigui que amb tanta estona
l’hagin trobat a faltar
Vigilant que ningú el vegi
i quan la dona ha sortit
darrera seu al quart d’hora
ha sortit el seu marit
I arriba primer a la casa
i espera que la muller
compleixi la prometença
que a la Verge li va fer
- He pensat, li diu la dona,
que t’hauries de cuidar
fa temps que no menges gaire
i pel delit bé no va
- Et prepararé la taula
amb ous fregits, vi i pa
i un trocet de cansalada
per ‘cabar-te d’atipar
En acabar el tiberi
l’home comença a cridar
i exclama – no sé que em passa
sembla com si llum no hi ha !
I així un dia i dos i trenta
menja molt i es queixa tant
que la dona creu de veres
que cec ja s’està quedant
I quan Sant Joan arriba
l’home diu a la muller:
- Jo així no puc ni vull viure,
algun dia em mataré
I se’n va fins a l’abisme
i crida - No ho goso fer
sento que em fallen les forces
i saltar a baix no podré !
- Ajuda’m tu dona meva
que així jo viure no puc
però per llevar-me la vida
em sento encara poruc
- Dóna’m una bona empenta
t’ho demano per favor
no puc viure aquesta vida
sense cap llum ni claror
La dona agafa arrancada
i corre cap on hi ha
el marit arran de penya
tapant-se els ulls amb la ma
Quan arriba prop de l’home
aquest d’un salt s’ha apartat
i la dona es precipita
pel rocós penya-segat
Així va pagar amb la vida
la seva immensa maldat
i haver temptat a la Verge
cosa que és un gran pecat
Si mireu cap a Susqueda
el dia de Sant Joan
a sota de la cinglera
veureu una pedra gran
Que té forma d’una dona
i ens recorda la muller
que volgué temptar la Verge
i el seu càstig s’endugué
ROMANÇO
de la cisterna del Castell
d’Hostoles
Deu segles dus a l’esquena,
els mateixos que el castell
La teva volta empedrada
aguanta la nuvolada
que et fa senyals a la pell
Entre mig de rocs i alzines
abans de caure al barranc
la molsa i l’herba filtràven
aigües que de dalt baixàven
omplint el teu ventre blanc.
Diuen que dins teu tenies
d’un túnel l’estreta boca
i bé de nit o de dia
a baix el gorg es sortia
caminant sota la roca.
I així el peix, el menjar i l’aigua
mai va faltar al castell.
Els contraris no entenien
com els aliments venien
burlant del setge l’anell.
I eras tu, a dalt la penya
la que coneixies bé
l’entrada ben fort barrada
i per les mates tapada
entre mig del pedreguer.
I aixi fou com ajudares
any rere any, amb gran valor
a fer que el lloc fos història
i a rememorar la gloria
d’en Verntallat i en Miró
ROMANÇO
dels Nyerros i Pescallunes
Amb arranjament del tema medieval "Don Francisco"
Jaume Arnella el va estrenar a la 2ª edició de les Planes 1922
acompanyat per Ferran Martinez, Benet Saguer i les gralles
del grup local Els Joncs.
Amb arranjament del tema medieval "Don Francisco"
Jaume Arnella el va estrenar a la 2ª edició de les Planes 1922
acompanyat per Ferran Martinez, Benet Saguer i les gralles
del grup local Els Joncs.
Els cims del castell d’Hostoles
marquen bé la divisió
Pescallunes d’una banda
Nyerros a l’altre cantó
Per la gent que no els conegui
jo voldria explicar el com
als Nyerros i Pescallunes
se’ls bateja amb aquest nom
A mitjans del segle setze
dos bàndols van coincidir
Cadells de Torre d’Arança
de Cerdanya van venir
També de Nyer i el castell
prop del poble de Bellver
els Nyerros varen fer via
per lluitar contra el poder
Contra el poder i els cadells
els Nyer es van establir
pels voltants del nostre poble
lluitant tots fins a morir
I als vilatans de les Planes
com nyerros van batejar
i ara ho som de punta a punta
des del peu fins a la mà
A Sant Feliu pugem-hi ara
i us explicaré el perquè
els hi diuen Pescallunes
i de on aquest nom ve
A l’any mil i tres-cents quaranta
la terra va trontollar
i un terratrèmol terrible
mitja vall va sepultar
Tota la terra cremada
d’aliments no en queda cap
i la gent molt espantada
no veuen com omplir el pap
No tenint res per menjar
i veient la lluna a l’aigua
varen agafar un paraigua
i la volien pescar
Deien que la blanca imatge
que tothom havia mirat
n’era un gros i blanc formatge
que esperava ser pescat
- Amb un cove irem millor
la lluna és plena aquest mes
i potser el vell paraigua
no podria aguantar el pes
- Amb això matem la gana !
deien des de dalt del pont
- baixa el cove per la barana
baixa’l ja, com hi ha mon !
Ja tenen ficada al cove
la lluna i tot cantant
poc a poc tiben la corda
i el cove ja va pujant
Quan el cove a dalt arriba
el formatge s’ha desfet
i torna a estar dintre l’aigua
collons quina mala llet !
I de llavores fins ara
i sols per aquest motiu
Pescallunes s’anomena
a la gent de Sant Feliu
Ells diuen que allà a les Planes
en temps de necessitats
el badall de la campana
menjaven desesperats
Lola Maua, pescallunes,
així ho va voler explicar
en uns petits i curts versos
que al meu pare va enviar
“Pescallunes, pescallunes,
ens diuen tots els veïns
que no saben que el pescar-la
està fet amb molt bons fins
El formatge és cosa bona
no ha fet mai mal a ningú
en canvi la llonganissa
els mata al mil per ú
A uns els hi fa inflama
als altres mal de queixals
als altres mal a la panxa
que és el pitjor mal dels mals
Per això gent de Les Planes
deixeu en pau les campanes
que el badall fa molt favor
per a repicar a festes
i donar senyals de foc.
I si un dia teniu gana
pugeu tots a Sant Feliu
que encara queda un formatge
per pescar a baix al riu “
I com que la collonada
costava molt de pair
la torna va fer arribar-hi
en capsa de paper fi.
I ajuntant musica i versos
bon humor i un rodoli
el pare contestà prompte
un verset que feia així
“Si algun bou agafa la pasa
ja sabeu el que heu de fer
El porteu a Sant Feliu
que us el pagaran molt bé
I del bou faran xoriços
botifarres i fuet
A Sant Feliu han demostrat
ésser un poble de brutedat
A Sant Feliu no hi aneu
agafareu la pasa i us morireu”
I aquí s’acaba aquesta història
allò que volia explicar
Guardeu-ho bé a la memòria
pels infants fer-los cantar
I si un dia en teniu ganes
ja sabeu el que heu de fer:
hi ha molts llocs aquí a Les Planes
on s’hi menja molt i bé.
ROMANÇO
dels papers de Salamanca
Tu que sembles un bon home
i que ja has passat de tot
et vull preguntar d’un tema ...
Si s’emprenyen tan l’hi fot !
Et vull preguntar una cosa:
posa’t la ma sobre el pit
i expliquem la pallassada
que ens han fet allà a Madrit
segrestant totes les caixes
que a casa havien de tornar
esperant que setze jutges
a la fi deixin anar
Caixes plenes dels records
de tots aquells catalans
que com a botí de guerra
els van robar de les mans
i els van portar a Salamanca
ben guardats en un museu
tothom els anava a veure
d’aquí, d’allà i tot arreu
I aquells papers allà estaven
en caixes molt ben guardats
plens de records i misèria
i més d’un de sang tacats
El govern diu que ens els tornin
l’alcalde diu que nanai
que els papers d’allà no es mouen
ni avui ni demà ni mai
Per tal de posar-hi traves
el carrer ha fet tancar
ni tan sols les furgonetes
del govern deixen entrar
però els obrers amb carretilles
les caixes van carregant
i l’alcalde a la finestra
emprenyat s’ho va mirant
Quan els papers al fi arriben
per retornar a Catalunya,
els foten al cofre fort
perquè hi ha l’ordre d’un jutge
de no deixar-los marxar
mentre no quedi anul·lada
la suspensió cautelar
que un tal Fernando Rodriguez
en nom de l’Ajuntament
ha interposat perquè diuen
que s’ha fet tot malament
Diuen que han fet un “expolio”...
que hi ha papers d’altres llocs ...
que el gran museu se’n va en orris ...
que amb els papers farem focs ...
I ben segur que ells es temen
que demà , a més a més,
les altres autonomies
demanin el seus papers
i es quedin sense museu
d’aquella guerra civil
i hagin de convertir-lo
en el museu del pernil
Amb gran malícia interposen
la suspensió cautelar
de l’ordre de retornar-los:
Ja veurem qui guanyarà !
i per això n’és reunida
l’Audiència Nacional
per dir si ens els retornen
perquè no hi veuen cap mal
Per unanimitat els jutges,
tots ells grans jutges togats
diuen “no ha lugar” la queixa
i els papers son retornats
Ben vist i mirat els jutges
han fet el que havien de fer
si a Salamanca s’emprenyen
ja els poden dar pel rulé
Si fa temps ELS SETZE JUTGES
maldecaps ja els van donar
els jutges de casa seva
sembla que hi volen tornar
donant raó als catalans
de recuperar els papers
que els guanyadors de la guerra
van robar de més a més
Si abans a qui preguntava
quelcom de mal explicar,
a sapiguer a Salamanca
dèiem, hauríeu d’anar
avui dia amb la fugida
dels papers tot ha canviat
si voleu documentar-vos
haureu d’anar a Sant Cugat
on amb l’honor i la glòria
que es mereix tan vell record
dormiran anys d’enyorança
com retornats de la mort
Honorem als setze jutges
setze jutges d’un jutjat
que sense menjar-se el fetge
han fet llei amb uns penjats
Uns penjats que encara pengen
però que amb la falç a la ma
encara ballen sardanes
i parlen en català
Romanço de Guillem de Cartellà
i la serpent del gorg
de Santa Margarida
i parlen en català
Romanço de Guillem de Cartellà
i la serpent del gorg
de Santa Margarida
Angel Girona va musicar aquest
Romanço que va cantar
acompanyat a la flauta travessera
per l'olotina Agnés Algueró
en el decurs de la 6ª edició de les
Planes 1922.
A finals del segle tretze
en Guillem de Cartellà,
senyor del Castell d’Hostoles
de Sicília retornà
Ve com cap de tot l’exèrcit
que a l’illa el Rei va enviar
desprès de vèncer als francesos
a n’el coll de Panissar
Ve ple d’honors i de glòria
d’els Almogàvers al front
que cridant: - Despertaferro !
van fer trontollar mig mon.
Per totes les seves gestes
Gran Compte va ésser nombrat
de Cattanzaro a l’Italia
i ara a Girona ha tornat
El bon Rei Joan segon
els serveis li pagarà
donant-li jurisdicció
sobre els castells que te allà
De Puig Alder a Rocacorba
i d’Hostoles a Colltort
el veneren i l’estimen
i el defensen fins la mort
Un dia que el bon Guillem
amb el seu cavall venia
d’Amer, en arribar al riu
veié que l’aigua es movia
Pel mig dels verns de la llera
va veure quelcom brillant,
va descavalcar i es troba
sobre la roca un diamant
Deu pesar tres o quatre unces
noble Guillem va pensar;
l’agafa, el posa a la bossa
i es disposa a cavalcar
No havia fet ni cent passes
un xiulet darrera sent;
es gira i veu que amb gran fúria
pel rost puja una serpent
Si en serà de grossa i llarga
que amb el cap quasi sortint
la cua te a mitja gorga:
deu fer quinze pams o vint
- Torna’m el brillant, no és teu
xiula la serp, i enrotllant-te
si de cas no fas això
t’abraçaré ofegant-te
Veient perillar la vida
i per salvar-ne la pell
bon Guillem pren la drecera
que porta fins el castell
La serpent no deixa enrere
al contrari, com més van,
més el cavaller s’adona
que el terreny li va guanyant
- Potser enganyar-la podria
si agafo un altre camí
pel mig dels boscos i pedres
segur no em podrà seguir
I pel bac de Gironella
travessant torrents i prats
se’n va cap a les Encies
pensant quedar-ne salvats
La serpent xiula darrera
del cavall que galopant
arrenca pedres i herbes
mentre el camí va pujant
I quan ja es veu les Encies
Guillem esclata en un plor
- Si de la serp, Verge, em salves
el brillant et daré jo.
Ja arriba davant la porta,
la serpent darrera seu
- Salvem d’aquest gran suplici
- Salvem, oh, Mare de Déu
Un cop traspassà la porta
aquesta es va tancar
enganxant la serp que prompte
en Guillem decapità
I ala Verge
feu ofrena
d’aquell valuós diamant
mentre que al campanar els àngels
salves ‘naven resant
senyor del Castell d’Hostoles
de Sicília retornà
Ve com cap de tot l’exèrcit
que a l’illa el Rei va enviar
desprès de vèncer als francesos
a n’el coll de Panissar
Ve ple d’honors i de glòria
d’els Almogàvers al front
que cridant: - Despertaferro !
van fer trontollar mig mon.
Per totes les seves gestes
Gran Compte va ésser nombrat
de Cattanzaro a l’Italia
i ara a Girona ha tornat
El bon Rei Joan segon
els serveis li pagarà
donant-li jurisdicció
sobre els castells que te allà
De Puig Alder a Rocacorba
i d’Hostoles a Colltort
el veneren i l’estimen
i el defensen fins la mort
Un dia que el bon Guillem
amb el seu cavall venia
d’Amer, en arribar al riu
veié que l’aigua es movia
Pel mig dels verns de la llera
va veure quelcom brillant,
va descavalcar i es troba
sobre la roca un diamant
Deu pesar tres o quatre unces
noble Guillem va pensar;
l’agafa, el posa a la bossa
i es disposa a cavalcar
No havia fet ni cent passes
un xiulet darrera sent;
es gira i veu que amb gran fúria
pel rost puja una serpent
Si en serà de grossa i llarga
que amb el cap quasi sortint
la cua te a mitja gorga:
deu fer quinze pams o vint
- Torna’m el brillant, no és teu
xiula la serp, i enrotllant-te
si de cas no fas això
t’abraçaré ofegant-te
Veient perillar la vida
i per salvar-ne la pell
bon Guillem pren la drecera
que porta fins el castell
La serpent no deixa enrere
al contrari, com més van,
més el cavaller s’adona
que el terreny li va guanyant
- Potser enganyar-la podria
si agafo un altre camí
pel mig dels boscos i pedres
segur no em podrà seguir
I pel bac de Gironella
travessant torrents i prats
se’n va cap a les Encies
pensant quedar-ne salvats
La serpent xiula darrera
del cavall que galopant
arrenca pedres i herbes
mentre el camí va pujant
I quan ja es veu les Encies
Guillem esclata en un plor
- Si de la serp, Verge, em salves
el brillant et daré jo.
Ja arriba davant la porta,
la serpent darrera seu
- Salvem d’aquest gran suplici
- Salvem, oh, Mare de Déu
Un cop traspassà la porta
aquesta es va tancar
enganxant la serp que prompte
en Guillem decapità
I a
d’aquell valuós diamant
mentre que al campanar els àngels
salves ‘naven resant
ROMANÇO
de les nines d'Onil
i els torrons d’Amer
Amb totes les collonades
que ens volen fer amb l’Estatut,
amb el boicot de “lo” nostre
i els papers que ens hem endut
semblava que la turmenta
s’havia d’apaivagar
i tot de sobte ja hi tornen...
veurem fins quan durarà !
Resulta ser que a València
tal com fan any si, any no,
han preparat un “Certamen”,
és a dir, una exposició.
Fira del “juguet” li diuen
i es fa per a presentar
les mil novetats en nines
i altres estris per jugar.
Onil és el nom d’un poble
que per uns quinze mil rals
hi ha una empresa que fabrica
uns ninots artesanals
que a la
Fira de València
enguany volen presentar :
Si els preguntes una cosa
contesten en valencià
I també ho fan si els preguntes
en idioma castellà
i fins i tot, ens expliquen,
també ho fan en català
Al menys això és el que ens diuen
la pàgina web buscant
“Se presenta en castellano,
valenciano y catalán”
Fins aquí cap cosa en contra
fins que el divendres passat
escoltant un Telediari
vaig quedar bocabadat
ja que el locutor fotent-se’n
va començar a llegir
de cultura una noticia
que més o menys deia així
"La muñeca poliglota
habla inglés y español
y valenciano y polaco...
esta muñeca es un sol !"
Pensant que allò era una burla
la web Nines vaig tornar
per veure si errat estava
o les dades contrastar.
I aquí comença el meu dubte
de si hi ha o no mala llet
Llegiu bé el que diu ara
el texte que ja han refet:
“ Se presenta en tres versiones
castellano, y además
valenciano, polaco
y algún idioma más”
L’idioma anglès han fet fora
com per obra d’un gran mag
i el català que hi havia
ens el vénen com polac
com volent fer referència
d’allò que sempre ens han dit
que som i serem polacos
sobretot pels de Madrit
Si de fer un boicot es tracta
no em preocupa ni un pel
ja que se bé que brams d’ase
mai han arribat al cel
I si es tracta d’una falta
d’educació elemental
pitjor per ells, ja que a casa
no fem cas d’un animal
I com que d’aquella terra
no en tinc cap necessitat
els torrons d’aquest desembre
per escrit ja he encarregat
a Amer, que de l’avellana
de l’ametlla i el pinyó
fan moltes llaminadures
i uns torrons d’allò més bo
A Alacant tenen la fama,
a can Crous, la qualitat
que des de molts anys enrere
ja els portaven al mercat
I en Joan Roura de can Tana
i en Tet, Tirai i altre gent
van fer d’Amer una vila
torronaire al cent per cent
Més de tres cents anys enrere
i com a medicaments
barrejaven avellanes
amb mel i altres ingredients
També el pa torrat servia
amb la mel ben barrejat
per fer la llaminadura
que tothom deia “torrat”
D’aquest plat potser deriva
el nom d’aquella dolçor
i torronaires d’ofici
els que feien el torró,
que voltant aplecs i fires
amb els anys van poder fer
que coneguts fossin sempre
els torronaires d’Amer
Si amb els d’Amer ajuntéssim
el nom d’aquella dolçor
i torronaires d’ofici
els que feien el torró,
que voltant aplecs i fires
amb els anys van poder fer
que coneguts fossin sempre
els torronaires d’Amer
Si amb els d’Amer ajuntéssim
les Planes, Reus, Agramunt,
veuríem que a casa nostra
ho tenim tot ben al punt
i no ens cal sortir de casa
i anar a Alacant a comprar
un producte que avui dia
mil voltes els podem dar
Proposo que a partir d’ara
comprem torrons artesans
i ninots de casa nostra
cap-grossos, gegants i nans
Altrament també proposo
per acabar de fer el pes
veure la tele de casa
i no mirar Antena tres
Si amb les nines volen guerra,
guerra els darem, si senyor,
guerra amb les llaminadures
guerra també amb el torró
i guerra amb tot el que calgui
ja que, tot i a dintre un sac,
per molts anys clamaran guerra
els escrits d’aquest “polac”
ROMANÇO
del carro del vi
Amb música de Jaume Arnella acompanyat per
Ferran Martinez, es va estrenar a la 1ª edició
de les Planes 1922
Amb música de Jaume Arnella acompanyat per
Ferran Martinez, es va estrenar a la 1ª edició
de les Planes 1922
Benvinguts senyors ,senyores,
avui he vingut aquí
per fer un gran homenatge
als vuit del carro del vi.
Eren vuit companys de poble
treballadors ben cabals
que els diumenges acabaven
amb tot el vi dels hostals
La gent del poble els mirava
i entre tots van decidir
que aquella llarga corrua
es digués carro del vi
En Quel Tararit i en Moles
l’avi Julià i el Pastor
n’eren quatre dels vuit homes
d’aquell carro o carretó.
En Mau, en Tet i el vell Vargas
ja en tinc set posats en fila
pels vuit només faltarà
en Pep d’allà dalt la Vila
Dinaven a dos quarts d’una
i a quarts de dues tocats
sentats a la font d’en Roure
ja estaven tots preparats
Començaven l’excursió
al “Sentru” i tot baixant
Cooperativa i Remena,
el carro anava parant
Filomena i can Patllari
cal Xuixo i pel carlot
a can Naritus paraven
per a fer-ne el setè got.
A la
Caseta i can Plana
cap allà a dos quarts de sis
el carro del vi arribava
ja quasi per compromís
Fins aquí el camí rendia
perquè tot era baixada
a ca la
Seca els esperen
i tot el camí és pujada
De can Plana a ca la Seca
tot passant per la drecera
suaven gotes de vi
mullant al de més enrere
I a ca la Seca arribaven
sense poder dir-ne un mot
sort que en Pep i la Carmeta
ja els hi tenien ple el got
Feien l’ultima jugada
d’aquell truc a dos cops set,
el desè got, la cantada
i a casa a dormir el mig pet
Eren homes respectats
i treballadors d’ofici
però els hi agradava el vi
que mesurat no és cap vici.
El dilluns tots a la feina i a estalviar un bocí
que el diumenge un altre volta sortirà el carro del
vi.
DEDICADA A MANUEL PIZARRO
A Espanya hi ha dos Pizarros;
amb l’astúcia per escut
l’un extremeny de Trujillo
a Terol l’altre nascut.
L’extremeny al segle setze
el poble Inca massacrà
i com que amb la creu anava
tot li varen perdonar.
El manyo no porta espasa
ni punyal com l’extremeny
però per aires de grandesa
sembla que va perdre el seny
ja que amb un piló de quartos
Endesa va abandonar
per poder fer de polític
i l’olla gran remenar.
Deia que no era polític,
i que d’això anava peix,
però amb un carnet de dos dies
començà a fer-ne un gran feix
ja que en Rajoy d’un “plumasso”
a Gallardón va apartar
per veure de col·locar-hi
l’Anna Botella d’Aznar
I ja amb el nas dintre l’olla
li hauria vingut molt bé
si pel Març Rajoy guanyava
ser ministre del PP
però no Ministre d’Indústria
ja que llavors per collons
l’ haguessin fet responsable
del gas i dels “apagons”
Va venir fins a Girona
i no va quedar-se mut
dient-nos que a Catalunya
sempre de gorra hem viscut
intentant de fer-se el xulo
i acollonir al personal
però al final sortí per cames
per “llò” de no prendre mal
i ara que Rouco Varela
els bisbes torna a manar
l´”ego te absolvo” i la butlla
Pizarro volia guanyar
per fer com ha fet fins ara
es a dir, tocar la bossa
a la gent de Catalunya
de Vallter fins a Tortosa
I ara que fa poques hores
el poble no els ha votat
caldrà que Rajoi i Acebes
tinguin més humilitat
i aconsellin a Pizarro
que com que no van guanyar
a Gas Natural o Caixa
demani per treballar
Que si be ens va fer un despreci
no ens hem sentit despreciats,
som així els de nostra terra
no fem cas dels desgraciats.
No perquè gràcia no tinguin
sinó perquè ja ho van dir:
no fereix aquell que tira
si per odi erra el tir.
CORRANDA
dels peixos del riu Brugent
Aquesta cançó amb música de "Corranda de les Vinyetes"
del Cançoner de les Planes, la va interpretar
Esther Reverter a la 2ª edició de les Planes 1922.
Aquesta cançó amb música de "Corranda de les Vinyetes"
del Cançoner de les Planes, la va interpretar
Esther Reverter a la 2ª edició de les Planes 1922.
(Recitat)
Escolteu aquesta història
d’uns peixos que van parlar
per queixar-se d’una cosa
que al riu Brugent va passar
(Cantat)
(Cantat)
Les noies de Sant Feliu
‘naven totes a pixar al Brugent
i les de les Planes deien
que l’aigua era un suc pudent
Les vailetes de les Planes
‘naven totes al riu a pixar
i eren les d’Amer que deien
que no s’hi podia nedar
Tan si era d’un lloc o d’altre
el que si era una cruel realitat
que els peixos ja protestaven
per aquella brutedat
I treien el cap de l’aigua
perquè no s’hi volien ofegar
però el ferum de fora l’aigua
tampoc poden suportar
A la roca de l’anguila
en van fer assemblea general
per parlar amb els alcaldes
i queixar-se d’aquell mal.
Entre tots remei buscaven,
però el remei costa molt de trobar
xerren i xerren i xerren
i no paren de xerrar
Al final els dos alcaldes
sembla que han trobat la solució
enganxaran els dos pobles
mitjançant un col·lector.
Que sortint de San Feliu
i per on el trenet va passar
als racons de les Mijanes
xino-xano ira a parar
I una gran depuradora
allà també s’haurà de construir
per netejar els sucs que hi baixin
tan de caca com pipí
I així els barbs, bagres i truites
de Sant Feliu fins el Pasteral
podran viure sense merda
i criar-se tal com cal
Passats els anys, ara els peixos,
tornen a demanar reunió
per protestar d’una cosa
que creuen tenir raó
I és que ara que l’aigua és neta
ja cap noia neda al riu Brugent
han fet piscines als pobles
per que s’hi banyi la gent
I ja no veuen les calces,
faixes, visos, pantys i sostens
que als mascles de barb i anguila
els feia anar calents
I demanen altre volta
que facin com feien molt temps ha
que es deixin de les piscines
i als gorgs vagin a nedar
I que torni l’alegria,
que treguin el maillot del bagul
que els peixos ja estan fent cua
per torna’ls-hi veure el cul
Es va estrenar a la 3ª edició de les Planes 1922 amb música
dels germans Puigserver de Llucmajor (Mallorca).
Cantada per tots els artistes de la 3ª edició.
A les Planes hi ha un paratge
que Parada té per nom
i que del poble és imatge
perquè el conegui tothom.
Del Jonquer a quatre passes
i a quatre passes també
del cas antic i les cases
que envolten les places
com un formiguer.
Lloc de pas i pasturatge
del camí ral al costat
vull rendir-li l’homenatge
recordant el que ha passat,
i amb aquest cant explicar-vos
encara que molt breument
algunes coses notòries
i algunes històries
de la nostra gent.
cap allà al segle quinzè
va ésser el lloc on hi jugava
que mare fou joveneta
dels fills d’Alfons d’Aragó
de Benabarre alcaldessa
i més tard comtessa
d’aquella regió.
El fill del rei va parar-hi
al Jonquer per ser curat
de les ferides de guerra
que els francesos l’hi han causat
i raptant la joveneta
la va portar al seu castell
convençut que bé comprava
ja que s’emportava
junts vaca i vedell
Veniu a la Parada
i veureu com s’hi està bé
tant si és en ple setembre
com si és el mes de gener.
La pau que s’hi respira
sembla que s’hi ha sembrat
naixent-hi flors vermelles
de veïnatge i amistat.
Els carlins hi descansaven
homes, canons i cavalls
quan cap a Ripoll marxaven
a les ordres d’en Savalls
celebrant que Cabrinety
dels Lliberals capità
prop d’Alpens en plena serra
ha mort i la guerra
sembla acabarà.
Nou de gener a la Parada
mil vuit-cents quaranta-nou
Ramón Cabrera arribava
amb els Matiners a sou
i a Hore i Ruiz que guiaven
als Lliberals entre el fang
amb foc i ferro guanyaven
que els torrents anaven
fins a dalt de sang
Molt proper a la Parada
hi hagué el vell camp de futbol
i arbres i herba tremolaven
quan Les Planes feia un gol.
Però un bon dia la mestressa
el vell camp ha ben llaurat
per evitar-ne enrabiades
pel futbol causades
i blat hi ha plantat.
Els gitanos hi acampaven
amb els carros i els cavalls
i arribant la nit robaven
conills, gallines i galls
fins que els Civils hi baixaven
i acollonits i espantats
fugien cap a Girona
Lleida o Tarragona
amb gossos i gats
Ara fa uns anys, la Parada
el poble ha recuperat
amb moderns serveis pel públic
amb arbres, pistes i prat
que fan que tot el que hi arribi
sigui rebut com amic,
marxi amb ganes de tornar-hi
per dinar o jugar-hi
o reposar un xic.
I serveixi aquest romanço
per cantar les qualitats
d’aquest llogarret tan nostre
ple de flors grogues i prats.
En acabar sols voldríem
amb vosaltres fer ressò
per entonar la tornada
d’aquesta Parada
que es torna cançó
Veniu a la Parada
i veureu com s’hi està bé
tant si és en ple setembre
com si és el mes de gener.
i cantem amb veu pausada
però tant alt com pugui ser
que visqui nostra Parada
AUCA DE LA CASETA
Tot just arribar a Les Planes
si de Girona pugeu
hi trobareu la Caseta
tant si aneu en bicicleta
amb moto, cotxe o a peu
I si des d’Olot baixéssiu,
tireu recte com un fil
i veureu que la Caseta
és l’ultima casa a la dreta
tocant al bici carril
Primerament fou dispesa,
botiga, bar i també
una sala de cinema
on cine podies veure
o ballar d’allò més bé
A la mitja part del cine,
per allò d’omplir un vuit,
a l’estació tots anaven
per espiar als que baixaven
amb el tren de quarts de vuit
En Vicenç i la Maria
tot i quedar-se l’hostal
van decidir traspassar-ho
i en Quel Seca va llogar-ho
per fer rendible el local
Des del mil nou-cents seixanta
fins quasi el setanta sis
en Quel i la Colometa
van fer rotllar la Caseta
fent cine blanc, negre i gris
Però la tele comença
i ja des de casa estant
la pel·lícula pots veure
en un bon sofà pots seure
o dormir-te com un sant
Però en Joan de Tarrés encara
el cine va fer rotllar.
Cinc anys i un any de propina
van anar esgotant la mina
i com cine va tancar
El cine ja no és negoci
cal pensar quelcom millor
i fer d’hostal i dispesa
on menjar o fer la cervesa
sembla ser la solució
En Joan Colomer i la Carme ,
ell nat al quaranta-u,
van agafar la Caseta
com fonda i bar i una meta:
fer-ho rotllar al cent per u
I amb trenta anys de bona cuina,
xup-xup d’olla i qualitat,
amb preu i servei correcte,
han sobrepassat el repte
de ser un lloc anomenat
Eva, la filla, a la cuina
amb Isabel al costat.
Carme i Joan son la experiència
i tan sols amb la presencia
ho tenen tot controlat
Les comandes de les taules,
David o Maite, si cal
i quan la feina els apreta
Fany ja amb la feina feta
també es posa el davantal
Hi ha dos dies per setmana
dels que primer cal parlar:
el dilluns sempre fan festa
perquè ja amb la feina llesta
els hi toca descansar
El dimecres escudella
i de carn d’olla un bon plat;
però ves-hi al punt del migdia
ja que pot arribar un dia
que ho trobis tot ocupat
El dijous menjar arròs toca,
els dimarts hi ha canelons,
carn de perol el divendres
i si és temps hi ha faves tendres,
fesols amb xuia o cigrons
Doncs ja ho sabeu, la Caseta
que fou cine com ja he dit,
fan una cuina de cine
i si ho vols conèixer, vine,
als matins, tardes o nit.
ROMANÇO
de la vida, malifetes i penediment
d’en Josep Pujol alies “Boquica”
al peu de la forca
A la 6ª edició de les Planes 1922, el trio SOL I SERENA
el va interpretar segons arranjament del tema
medieval " Don Luis".
A la 6ª edició de les Planes 1922, el trio SOL I SERENA
el va interpretar segons arranjament del tema
medieval " Don Luis".
(Recitat)
Benvinguts senyors, senyores,
benvinguts als vilatans
tan si veniu de les Planes
com si veniu dels voltants
Benvinguda la quitxalla
i feu atenció si us plau
que cantarem un romanço
que ha escrit en Joan Arnau.
És la història d’en Boquica
que ell mateix vol explicar
a pocs passos de la forca
on avui l’han de penjar.
(Cantat)
(Cantat)
Davant de Déu i dels homes
avui que em toca morir
vull fer confessió dels actes
dels que m’haig de penedir.
Jo vaig néixer a Besalú,
petit poble emmurallat,
Pujol sóc per part de pare
i “Boquica” nomenat
Vaig venir al mon aquell dia
que el sol al cel s’eclipsà,
més de dos-cents anys enrere
era ja un senyal molt clar.
Faig d’escolà a Sant Vicens
amb l’amic en Jan Malgrat
i ens bevem el vi de missa
que el mossèn té ben guardat.
De jovenet faig mestratge
d’armes amb en Mascaró,
aquest amb daga de ferro,
jo només amb un bastó.
Fill d’en Pau i la Barraca ,
més tard em faig traginer
i també em busco la vida
fent feina de mercader.
Quan Espanya batallava
pel seu rei i la nació,
omplint-me el cor amb la glòria
vaig combatre Napoleó.
Contra els catalans fent guerra
vaig lluitar també amb passió
militant sota bandera
de l’injust Emperador.
Comandant-ne la “Brivalla”
també dits “caragirats”
amb foc i cops de navalla
varem fer cent mil maldats.
Relatar-vos voldria ara
allò que de mal vaig fer
tant en un bàndol com l’altre
com soldat o bandoler.
A una dona desditxada
trenta unces vaig robar
i quasi morint-se a terra
els pits li vaig fer tallar.
A Vilamalla robarem
a casa el senyor rector
que amb gran crueltat matarem
plens de fúria i de rancor.
I les graelles roentes
amb les que havíem sopat
fins morir li aplicarem
Déu l’hagi ben perdonat !
A casa un pagès entrarem
i sens pensar molt o poc
robem tot quan hi ha a la casa
i acabem calant-hi foc.
A la vila de les Planes
amb tretze vaig arribar
per robar una campana
d’una ermita que hi ha allà.
Però els vilatans veient-me
entre mig de tanta gent
van estimbar la campana
dintre un gorg del riu Brugent.
A les Encies d’Hostoles
creu de plata vaig robar
per donar a la confraria
dels Dolors i el seu altar
Però Mossèn Pere Davesa
no la va voler acceptar
dient que cosa que es roba
a l’església no ha d’anar
A un nen que rondava els tretze,
sense mida i compassió
li vaig fer trencar les cames
entre ais de sang i dolor.
A casa un amic de Mieras
deu soldats van en nom meu
a demanar trenta unces
per pagar als soldats de peu.
Un cop les unces gastades
soldats vaig tornar a enviar
i amb sabre i ganivetades
a l’amic vaig fer matar.
Per mi l’honor i la glòria
i la major diversió
era el mal i el robatori
l’incendi i devastació.
Vaig reduir a la indigència
al plor i desolació
mil famílies de la terra
portant-los la perdició.
Però Lluis divuit de França
que fou qui em va protegir
va manar m’empresonessin
i m’impedissin fugir.
A Perpinyà, ciutat forta,
i a casa el Governador
em van detenir un mal dia
com a lladre i com traïdor.
I a la plaça de Figueres
tots els meus mals pagaré
penjat com pengen els lladres,
i com lladre moriré.
Confessió demano ara,
us demano confessió
i una novena de misses
implorant el meu perdó.
Preneu-ne exemple gent jove
mal vaig fer i ho he pagat
pago com traïdor i com lladre,
pago com “caragirat.”
Perdó estimada Maria
pel molt que t’he fet sofrir,
t’he estimat abans i ara,
ara que em toca morir.
Al meu fill li encomano
que no li quedi en oblit:
la venjança d’els “Boquica”
comenci ja aquesta nit.
(Recitat)
I aquí s'acaba el Romanço
del bandoler garrotxí,
amic d'Espanya i de França
que a Figueres va morir.
Nosaltres hem acabat,
esperem hagiu gaudit
la feina d'uns romançeros
que us diuen Molt bona nit!
(Recitat)
I aquí s'acaba el Romanço
del bandoler garrotxí,
amic d'Espanya i de França
que a Figueres va morir.
Nosaltres hem acabat,
esperem hagiu gaudit
la feina d'uns romançeros
que us diuen Molt bona nit!
A les Planes encara alguns vells recorden la lletra i música
d'un tema sobre el que es fonamenta aquesta corranda.
(Recitat)
Al gorg del molí dels Murris
celebren festa major
però els hi fa falta una orquestra
per donar més esplendor.
Cap músic vol ´nar a la gorga
ni a tan sols mullar-se els peus
ja que la fredor de l’aigua
pot fer que perdin les veus.
Els vilatans es reuneixen
sota mateix del fred salt
buscant solucions que els curin
buscant solucions que els curin
d’allò que sembla un gran mal.
Tot de prompte sobre l’aigua
tres caps criden ei... ei... boooo...
escolteu aquesta història
que hem convertit en cançó.
(Cantat)
Podem formar l’orquestra los tres sols
sense instruments ni solfa ni faristols.
Només es necessiten bons bemolls
per acompanyar aquests cants
per acompanyar aquests cants
sense penes ni entrebancs.
Jo l’anguila de pell fina tocaré el violí
Nyigo, nyigo, nyigo, nyigo, nyigo, nyi
Jo la carpa més gruixuda ho faré amb el flautí
Tararara, tararara, tararara, tararí.
I jo el cranc sobre una roca
les potes aixecaré
i amb les urpes com qui serra
el contrabaix tocaré.
Rum, rum, rum, rum, rum, rum, rum, rum
Ja tenim l’orquestra formada
veia’m quin efecte fa
tocant una americana
si es que la voleu ballar.
Nyigo, nyigo,
ta ra ra ra ra ra, ta ra ra, rum, rum
Nyigo, nyigo, nyigo...
nyigo, nyigo, nyigo
ta ra ra ra ra ra, nyigo, nyigo rum
Ta ra ra ra, nyigo, nyigo
ta ra ra, nyigo, rum rum
Nyigo nyigo, ta ra ra ra
Ta ra ra ra, nyigo, rum
Nygo, nygo, ta ra ra ra ra ra
nygo, nygo, rummmmmmmmmm.
Nygo, nygo, ta ra ra ra ra ra
nygo, nygo, rummmmmmmmmm.
Es va fer gran ballarusca
entre tots els vilatans
i les veus del peix i l’aigua
inundà tots els voltants
Si un dia aneu a la gorga
pareu-hi i feu atenció
escoltant la veu dels peixos
ja convertida en cançó.
AUCA DE CAN REMENA
Per anar a can Remena
no us podeu equivocar
tant si voleu fer drecera
per Amer i la Cellera
o be pujar per Llorà
En treure el cap a les Planes,
el pla del Jonquer passat,
hi veureu una senyera
que és la senyal primera
de que ja hi heu arribat.
El segon carrer a l’esquerra,
del bici carril a un vol,
us portarà a can Remena
que tot pujant ell us mena
on hi ha el camp de futbol
Aquest carrer és “el Carlot”
de sempre així nomenat
que el nostra poble parteix
com si es tractés d’un gran eix
que separa teula i blat.
Però fem un xic d’història
que can Remena primer
fou bar, queviures i hostal
en el carrer Joan Vidal
fent serveis de botiguer.
En Pere i la Margarita
amb treball i gran delit
volen el lloc ampliar-ho
però no poden intentar-ho
dintre un espai tan petit
Decideixen el trasllat
i en començar el Carlot
una casa van vestir
on poder menjar i dormir
com si fos un hostalot
I aquella primera empenta
va convertir en gran hostal
el que havien somniat
i un negoci han engegat
on sols pagues el que val.
Amb la matança del porc
conquista molts visitants
que el diumenge amb autocar
s’apilonen per filmar
com viuen els vilatans.
I un gran menjador convida
a festa i celebracions
cumpleanys i casaments
batejos i altres ebens
festes dels vells i comunions
I la pensió plena a dojo
d’estiuejants que, com fi,
volen anar a can Remena
per menjars de tota mena
i a la nit poder dormir.
Però els anys tampoc perdonen
i com de la vida un ball
els avis a poc a poc
veuen que s’apaga el foc
d’una vida de treball
I les tasques encomanen
a fills, nets, que treballant
fa molts anys que ho regenten
i com més va, més ho senten,
que el servei ha anat guanyant.
Els dies que juga el Barça
can Remena fa un esclat
amb gent gran, molta canalla,
ulls clavats a la pantalla
i la botifarra al plat.
Per escollir:amanides,
trinxat amb xuia, fesols,
meló amb pernil, escudella,
amb bolets bona vedella,
entrecot, llom o cargols.
Bacallà amb ous i panses,
canelons, conill rostit,
pollastre al forn, esqueixada,
una bona escalivada,
carn de perol o bullit.
Botifarres o costelles,
peus de porc de tant en tant
perquè la cuina és sens dubte
amb xup xup i bon producte
el que els fa tirar endavant.
I els ossos de l’espinada
a la brasa, Déu ni do !
gall dindi amb panses i prunes
que fins i tot les engrunes
del pa que hi mulles és bo.
Amb l’arròs a la cassola
i els macarrons i embotits
realment semblen sortits
de receptes de temps ha.
I com que la gana apreta
a l’auca vull posar fi.
A can Remena faig via
que no vull s’acabi el dia
sense sopar i ... a dormir.
Algunes de les llegendes que els nostres avis i pares
ens explicaven a la vora del foc tot triant els fesols del ganxet o espellonant
les panolles de blat de moro les he traslladat a aquesta secció. Pot ser que
alguns detalls o bé perquè no els recordo perfectament, o que la versió tenia
més d’una interpretació, o que la mètrica o combinació de versos requeria
fer-hi una petita modificació al conte o romanço, algú hi trobi deferències amb
allò que ell recorda. Els historiadors no poden dir una cosa per altre
mentre que els “contacontes” ajudem a les tradicions fent real aquella
expressió de : per el mateix preu, dos contes.
ROMANÇO
de la pubilla del castell d.Hostoles
L’hereu del castell d’Hostoles
de fora Espanya ha tornat
amb una guapa noieta
amb qui s’havia casat
És filla d’un Duc de França
que li ha dada per muller
juntament amb mil corones
i el castell de Montpellier
Ja fa temps que està malalta
i per els aires canviar
n’han vingut a Catalunya
on diuen que es curarà
Passen dies i més dies
i als sis mesos d’arribar
en neix una rossa nina
la més bonica que hi ha
Quan més gran es fa la nina
més guapa se’n ha tornat
però al arribar als catorze
malalteta s’ha posat
Els metges remei no hi troben
els curanderos poc fan
les bruixes de la comarca
per por al comte no hi van
No menja ni beu de dia
i quan la nit dona el tomb
ni tres, ni una hora ni dues
ni tan sols mitja hora dorm
Els caps de les cases riques
masoveres del castell
un a un en fan la vetlla
començant per el més vell
I quan l’últim ja ha fet vetlla
el primer ja hi tornarà
i així dia rere dia
la nina van a vetllar
Diuen que de nit la nina
es posa a parlar amb algú
i fora del que en fa vetlla
allà dins no hi ha ningú
Quan acaben de la vetlla
a l’hostal van a fer un vas
i els vetlladors en fan broma
- Deu parlar amb Satanàs !
- Si, amb en Satan o el dimoni
tan se val, no hi torno, no,
que les deu hores que hi passo
n’estic ben cagat de por
Un carboner de la Plana
diu a l’amo – No tinc por
si em doneu cinc sous de plata
a vetllar-la pujo jo
Agafa esclops i una capa
i els cinc sous. Ja en fa camí
Arriba al peu de l’escala
la porta li van a obrir
A la cambra on és la nina
l’acompanya un vell servent
se’n asseu a la cadira
la nina li va dient :
- Gira’m d’ací, ara a l’altre
ara abriga’m que no ho veus
que si em tapes de la cara
em queden més freds els peus ?
- Quina hora és que ja és tot llostre
i el sol fa temps que ha girat ?
.- Ja fa estona que a la torre
la teiera hi han posat.
- No dormiu la dolça nina ?
i ella respongué seguit
- Ni de nit i menys de dia
en ma vida som dormit
- Dons deveu estar engendrada
pel dimoni ja que això
de no dormir tan sols passa
als fills d’aquell gran cabró
- Sentiu el que diu, oh mare ?
- Ja en sentiu al carboner
que el meu pare és el dimoni
el dimoni verdader ?
És veritat filla meva
el dimoni et va engendrar
i a canvi d’això, filleta,
riqueses em va donar
- Jesús Josep i Maria
crida fort el carboner
- Estic al mig de dimonis,
jo me’n vaig , no tornaré
La nineta a plorar es posa
i el carboner en cantar el gall
agafa el bastó i la capa
i se’n va rostos avall
A la cisterna ja arriba
ja se’n veu tota la vall
el castell va esmicolant-se
en mig d’un terrabastall
No en quedà pedra sencera
ni cap muralla d’empeu
i des de llavors fins ara
el castell ruïnós es veu
Si algun dia hi pugeu ara
quan ja s’acosta la nit
sentireu entre les pedres
de la pubilleta el crit
I el somriure de la mare
que al final ha aconseguit
tenir a l’infern riqueses
i al dimoni com marit
ROMANÇO
de lo Sant Cristo gros
Cantat amb la música tradicional del tema "Don Blasco"
i acompanyant-se ella mateixa a la guitarra,
Esther Reverter el va estrenar a la 2ª edició de les Planes 1922
Cantat amb la música tradicional del tema "Don Blasco"
i acompanyant-se ella mateixa a la guitarra,
Esther Reverter el va estrenar a la 2ª edició de les Planes 1922
L’Ajuntament de les Planes
assemblea ha convocat
per decidir una cosa
que al poble te preocupat
Com altres pobles desitgen
de tenir un Sant Cristo gran
i un problema se’ls presenta
a qui l’encomanaran ?
Els uns diuen que a Girona
hi ha molt bons escultors
altres que a Olot des de sempre
n’hi ha hagut de molt millors
i no arriben a cap quòrum
és a dir: no s’han entès
i tornen a barallar-se
guanyarà qui cridi més ?
Entremig de la cridòria
a la porta han trucat
Obren la porta i dos joves
a la sala hi han entrat
- Volem fer el Sant Cristo gros
que hem sabut fa temps busqueu
deu-nos llor per fer l’imatge
i olivera per la creu
- I quants sous ens cobraríeu
per a fer el treball promès ?
- De diners no en volem veure,
el menjar i beure i res mes.
Dit i fet, cap a l’ermita
de l’Angel s’han desplaçat
i amb eines, menjar i la fusta
a dintre se n’han tancat
Passa el dia i l’alcalde
per allò de ser el primer
agafa el, camí de l’Àngel
per veure si tot va be
Troba la porta fermada,
soroll a dintre no hi ha
les claus no son a la porta
que és el que ha pogut passar ?
Crida a tot el consistori
perquè el vagin a ajudar
i d’un cop de peu la porta
i el pany han fet esbotzar.
Veuen tres creus a la ombra
una és grossa, dues no tant
el Sant Crist de la creu grossa
sembla que els està mirant
- Això deu ser un miracle
que aquells dos joves van fer
i si van fer un miracle
dos àngels devien ser.
Ja en convoquen tot el poble
i amb una Salve cantant
van a buscar els tres Sants Cristos
amb el capellà al davant
Al gros el posen darrera,
darrera l’altar major
presidint l’Eucaristia
de la taula del Senyor.
Te la cara llastimosa
senyal del seu gran patir
i la corona d’espines
la sang sembla relluir
Per desig exprés del poble
el Dijous Sant de Passió
entre cera i cants el porten
a l’Àngel en processó.
I en arribar a l’ermita
gira els ulls com volent dir
- Aquí
encara hi ha els dos àngels
que un dia em van esculpir
- Cada any vull que aquí em portin
voltat de gran devoció
que aquí un Dijous Sant vaig néixer
i tornar cada any vull jo.
Si de cas un any s’oblida
a l’Àngel portar el Sant Crist
per sequedat o per pestes
ha d’anar-hi el poble trist
Cantant Salves i rosaris
fins l’ermita amb devoció
compleixen la prometença
que van fer a n’el Senyor.
La nostra Mercè Bayona
el fet va portar al paper
amb aquells coneguts versos
que ho explicaven tan be
“ La terra s’és clivellada
quin eixut més gran hi ha
bufa fort la ponentada
que els arbres fa colltorçar.
- Si per tot es perd l’anyada
quin hivern mes cru vindrà
què darem a la mainada
quan plorant demanin pa ?
- Oh Sant Crist de l’agonia
Bon Jesús clavat en creu
si venim amb romeria
veritat que ens ajudareu ?”
En mig de jaculatòries
i parenostres resant
lo gros Sant Cristo de fusta
protecció els hi va donant.
I una llàgrima es despenja
pel rostre del Natzarè
destenyint la vella fusta
de l’imatge de llorer
ROMANÇO
de la cisterna del castell
d.Hostoles
Deu segles dus a l’esquena,
els mateixos que el castell
La teva volta empedrada
aguanta la nuvolada
que et fa senyals a la pell.
Entremig de rocs i alzines
abans de caure al barranc,
la molsa i l’herba filtraven
aigües que de dalt baixaven
omplint el teu ventre blanc.
Diuen que dins teu tenies
d’un túnel l’estreta boca
i bé de nit o de dia
a baix el gorg es sortia
caminant sota la roca.
I així el peix, el menjar i l’aigua
mai va faltar al castell.
Els contraris no entenien
com els aliments venien
burlant del setge l’anell.
I eres tu, a dalt la penya
la que coneixies bé
l’entrada ben fort barrada
I eres tu, a dalt la penya
la que coneixies bé
l’entrada ben fort barrada
i per les mates tapada
entremig del pedreguer.
I així fou com ajudares
any rere any, amb gran valor
a fer que el lloc fos història
i a rememorar la glòria
d’en Verntallat i en Miró.
ROMANÇO
de la mina del castell d.Hostoles
Ja fa temps que el cabdill moro
el castell té assetjat
quasi mig any sense ploure.
l’aigua ja hauran acabat
La poca de la cisterna
que han pogut estalviar
podrida en deu estar tota
i la pesta els portarà
D’aliments ben pocs en tenen
no poden baixar a la vall
no poden baixar a la vall
fins i tot mengen els gossos
els gossos i algun cavall
- Com pot ser ? pensa el rei moro
- Com poden tenir la sort
que els que no de malaltia
de gana i set no s’han mort ?
De prompte dalt de la torre
les trompetes han sonat
i un guerrer amb bandera blanca
on hi ha el moro ha baixat
- Bon dia lo cabdill moro
et desitja el meu senyor
i et convida a dalt la torre
a un sopar d’allò més bo
- No patiu, no hi faltaré.
- Moltes gràcies i demà
amb els meus visirs i tropa
disfrutarem del menjar
Quan a l’endemà el rei moro
entra a la sala a sopar
els ulls l’hi fan pampallugues
en veure tot el que hi ha
Verdures de tota mena
i criats que poc a poc
porten rostits , fruita fresca
pa calent sortit del foc
Bots de vi blanc i de negre
anguila, conill, perdiu
barbs i bagres a la brasa
i patates al caliu
- Com pot ser ? deia el rei moro,
tot això que aquí mengem
si a baix del castell d’Hostoles
tota la vall controlem ?
El Senyor vetlla tothora
perquè aquí tot vagi be
i cada nit dos cents àngels
ens vigilen el graner
I ens emplenen la cisterna
amb aigua del riu Brugent
i ens fan pa i coca dolça
i ens esmolen l’armament
Perquè vegis el miracle,
Rei moro, t’ensenyaré
els sacs plens de blat i d’ordi
que hi ha dintre del graner
Grapats de sacs de patates
llenties, fesols, cigrons,
d’arrós, i de blat de moro
el Rei moro en veu pilons
I pensant que va de veres
que Déu protegeix la gent
deixa el castell el Rei moro
i baixa al seu campament
I passades dotze hores
d’aquell profitós sopar
el moro agafa les armes
i a Girona se’n va anar
El que mai sabrà el Rei moro
és que els sacs que veié allà
estaven buits de queviures
estaven buits de queviures
i de rocs plens a vessar
Tan sols mig pam de blat i ordi
formava part del parany
i la poca llum que hi’via
va fer més real l’engany
Tampoc sabrà mai que un túnel
excavat sobre el roc viu
excavat sobre el roc viu
començant a la cisterna
baixava fins tocar el riu
I el peix, verdura i carn fresca
mai va faltar al castell
Per sota els rocs arribava
burlant del setge l’anell
ROMANÇO
de l’estrella tafanera
Aquest treball va estar guardonat amb el 1er Premi
del Concurs Literari Sant Jordi d'Olot a l'any 2012
Aquest treball va estar guardonat amb el 1er Premi
del Concurs Literari Sant Jordi d'Olot a l'any 2012
Aquesta és la bella història
d’una estrella que baixà
dels cels per veure la terra
i a la terra es va quedar
ja que al cel hi havia d’altres
molt més boniques i grans
i volent ser la més bella
era una al bell mig de tants.
Digué adéu al senyor sol
i als astres que tot girant
amb les mans adéu li feien
una dansa puntejant.
També els senyors tro i llampec
i el senyor arc de sant Martí
la miraven quan baixava
cap al seu futur destí.
Sense gosar mirar enrere
l’estrelleta va baixant
amb el cor ben ple d’angúnia
per tot el que va deixant
fins que en arribar a la terra
el rostre de plors humit
gira i veu que sol i lluna
són puntets a l’infinit
Veu el mar i s’hi capbussa
fins arribar-ne al bell fons
pensant que allà ella seria
la reina d’aquells racons
i veu que hi ha altres estrelles
que amb els peixos van jugant
i que a baix ella no brilla
i surt de l’aigua a l’instant
En sortir de la blavor
a un poble ha anat caminant
on de dia és la reina,
res com ella brilla tant,
però quan la nit arriba
va perdent la lluentor
ja que el sol és a la posta
i s’acosta la foscor
I amb la llum de les teieres
que il·luminen el camí
veu que la llum que porta ella
comença a disminuir
i se’n va plorant pels boscos
buscant un lloc on lluir
la seva cara pintada
d’una lluentor sens fi
A mitja hora lluny del poble
a un bosc ha anat a parar
i decidida s’hi endinsa
buscant lloc per descansar
de les hores que camina
buscant el lloc adient
per ser reina il·luminada
entre foscor, pluja i vent
Recolzada al tronc d’un arbre
la son poc a poc va entrant
i, de sobte, pampallugues
els ulls sembla que li fan
- Seran visions o bé somnis
les estrelletes que veig
que m’envolten rodejant-me
i que em causen molt mareig ?
Mira al terra i entre molsa
que amb la lluna va brillant
l’estrella veu com es mouen
milers de puntets ballant
Son cuques de llum que al vespre
dels mesos calmats d’estiu
il·luminen les marjades
del bosc que hi ha prop del riu
I pensant que no lluiria
tampoc allà el seu color
se’n puja a dalt la muntanya
entre mig de la foscor.
Quan arriba a dalt l’ermita
que sobre a la penya hi ha
puja l’escala de fusta
fins arribar al campanar
Veu la vall al bell mig d’ombres
I a dalt del cel mig boirós
no es veu sol, ni lluna ni astres
que li minvin la lluentor
- He trobat el lloc per viure,
ningú aquí serà com jo
brillant quan es mori el dia
entre mig de la foscor
Aquella pobre esglesiola
on l’estrella va parar
avui hi té el Santuari
Conten que en nits de turmenta
l’estrelleta rutilant
als braus pescadors de Roses
la terra els hi va marcant
ROMANÇO
d'en Pere Cufí de les Encies
jutjat com el "bruixot
d'Olot"
Aquest treball va estar guardonat amb el 1er Premi
del Concurs Literari Sant Jordi d'Olot a l'any 2006
Aquest treball va estar guardonat amb el 1er Premi
del Concurs Literari Sant Jordi d'Olot a l'any 2006
Déu vos guardi a tots, amics.
avui us vull explicar
les penes i desventures
d’un noiet que van penjar.
En Pere Torrent es deia
i l’hi deien en Cufi
Va néixer a Les Encies
i a Sant Feliu va morir.
Llavors no hi havia escola
feina hi’via a treballar
de sol a sol llaurant feixes
o les vaques pasturar
No és estrany dons, que a les cases
de Déu no hi hagués temor;
venent l’ànima al dimoni
semblaven viure millor
Per comprendre com vivien
dels Borbons caldrà parlar:
s’emportaven la riquesa
robant cases, plata i pa.
Al començaments de segle
d’aquell segle dissetè
n’era Rei de les Espanyes
el reiot Felip tercer
Com que regnar no volia,
el regne en mans va deixar
del molt famós duc de Lerma
mentre ell anava a caçar
Aquest duc va ser famós;
Cardenal fou nomenat
per salvar-lo de la forca
a que estava condemnat
Els joglars de tot Espanya
cantaven una cançó
explicant perquè va haver-hi
la injusta nominació
“Al mayor ladrón de España
para no morir ahorcado
el Santo Padre de Roma
le vistió de colorado”
Coneixent ja un xic l’Historia
tornarem a les Encies
on Cufí marxa a Cogolls
tal com fa set dels vuit dies
A la font de la Rebeja
fa un glopet d’aigua i se’n va
al Fontanil on la feina
de guardar porcs sempre fa.
De prompte sent a la boca
quelcom que li fa molt mal
- “Vatuadéu” quin mal més cafre
m’està fent aquest queixal.
- Al dimoni donaria
l’anima per no patir
ja que el mal que ara jo sento
no el puc quasi resistir
Sortint darrera una penya
Corrua se l’hi apareix
Corrua se l’hi apareix
Corrua n’és un dimoni
que tot de vermell vesteix
- Si em promets, diu en Corrua
de posar-te al meu servei
jo d’aquesta malaltia
ja te’n donaré el remei.
En Cufí li fa promesa
pensant – ja m’apanyaré -
quan aquest vingui a buscar-me
ben amagat estaré.
I amb la sang li firma el tracte
de vermella lluentor
en Corrua salta a l’aigua
i es confon amb la foscor
I en Cufí va passant dies
mesos i mesos i un any
i un altre any i encara un altre
sense malures ni dany.
Ja no recorda en Corrua
ni el paper que va signar
i al poc temps amb la “llimoca”
ja se’n posa a festejar.
Anna Rovira se’n deia
la “llimoca” de Rupit
te fama de dona bruixa
i en té la senyal al pit
Un dia el jutge la crida
a n’ella i a n’en Cufi:
els culpen de bruixeria
turment els faran patir
En Cufi tem la foguera
i el foc de l’Inquisició
- No em cremeu, no, els hi deia
el foc m’espanta i fa por
- Com que jo no soc pas clergue,
clergue de l’Inquisició,
voldria que tu et salvessis
li diu el jutge major
- I a tu te’n faig la promesa
com a jutge i com botxí
que si delates la dona
turment no et faré sofrir
Cufí els hi explica mentides
amb molta imaginació
de viatges dalt l’escombra
fins el lloc de reunió
Ballades amb altres bruixes
batudes d’aigua , eixir llops,
i pedregades i pestes
més d’un centenar de cops
L’engany que el jutge li para
n’ha resultat profitós
ara ja’n tenen la prova
i els poden penjar tots dos
En veure l’embusteria
Cufí ja arranca en un plor
ell diu que ho deia per riure
per pairar-se’n del dolor
Ja li apliquen la cordella
qu’és turment de fer patir
els ossos l’hi carrisquegen
i la mort ja veu venir
Ja el porten fins a la forca
els ulls tapats amb un drap
el dogal d’espart i llana
el botxí li posa al cap
Sota la forca hi ha un home
que en porta a la ma un paper
i en sentir l’Ave Maria
fuig i marxa pel carrer
Una veu crida – Corrua
on tens el teu servidor ?
- Està en braços de Maria
que és la Mare del Senyor
La ferum de foc i sofre
s’escampa per tot arreu
mentre a la forca un pobre home
entrega l’anima a Déu.
El dia que el van penjar
de Novembre el setè dia
van penjar un desventurat
que el seny mig perdut tenia
N’era President llavores
de la Generalitat
el conegut Lluis de Tena
últim any del seu mandat
Onofre de Reart , el Bisbe
per Cufí estava resant
i des de dalt del seu trono
benediccions va donant
En Pere Torrent “Cufi”
va pagar amb la seva vida
el ser un xic curt de gambals
la ignorància i la mentida.
Si un dia aneu a les Planes
que està pels voltants d’Olot
trepitjareu les empremtes
que va deixar-hi el bruixot
ROMANÇO
de la serp de la Vedruna
Un romanço vull cantar
ara que em ve a la memòria
de Tana la grossa serp
us en vull contar l’historia
En començar el catorze,
segle de tristos records
per la terrible epidèmia
que va causar tants de morts
la casa de la Vedruna
n’era un mas molt important
amb terra i bosc, que cap altre
com ell hi havia al voltant
Fins quasi tocar a la Torra
les alzines arribaven
i fins el Pla i el Castell
les terres en conreaven
I si ademés fem menció
dels caps que a les corts hi havien
entendrem perquè vuit mossos
a la
Vedruna hi vivien
El més petit de tots ells
que prop dels tretze anys tenia
era pastor del ramat
que cuidava nit i dia
De dia al ben mig dels prats,
de tarda munyint les cabres
i de nit cuidant que els llops
no els hi entressin a l’estable
Quan anava a pasturar
a l’ombra fresca s’estava
mentre en donava llet
a un gos petit que criava
Un dia fort de calor
ja en surt una serp petita
que amb el fibló va llepant
la llet que el gos no aprofita
El vailet es troba sol
la serp busca companyia
la comença a amanyagar
per veure si hi jugaria
A la falda l’ha posat
i la bateja com Tana
li comença a donar llet
per a matar-li la gana
I cada dia el mateix
al darrer toc de campana
d’oració, el pastoret
dona la llet a la Tana
I la
Tana va creixent
medeix ja més de sis pams
i te el cau a la marjada
que separa els quatre camps
Amb el ramat i els seus gossos
el pastoret ha marxat
a pasturar en altres terres
quasi fora el Principat
Set anys i mig fora casa
i quasi ja amb vint-i-un anys
torna el pastor fet un home
i en pregunta a n’els companys
- No heu pujat cap dia a l’Àngel ?
- Us volia preguntar
si n’heu vist una serpota
a qui jo amb llet vaig criar
De tot això que ha explicat
els companys no el volen creure
- Penseu que menteixo, no ?
- Dons demà ho irem a veure
Quan l’endemà ha arribat
prop del marge se’n asseuen
miren be per sobre els camps
i cap rastre de serp veuen
El pastor es posa a cridar
- Tana, Tana, on ets ara ?
- Soc el pastor, el teu amic
aquell que et va fer de mare
- Aquell espigat vailet
que llet d’ovella et donava
i per guardar-te del fred
sota l’armilla et guardava
Tot de sobte, d’un forat
una gran negra serpassa
treu el cap i fa un xiulet
que al pastor el cor traspassa
- No em recordes, Tana, amiga ?
ja li respon el pastor
- vine, acostat i m’abraces
que de tu jo no en tinc por
Tana ,volent abraçar-lo,
del forat surt rastrejant
i el cos del noi que s’ho mira
poc a poc en va enrotllant
I busca la llet que un dia
el pastoret li guardava
No la trop, i més apreta
i el pastor morint estava
Quan els companys al fi arriben
amb l’ajuda que han buscat
troben el pastor sens vida
i la serp morta al costat
Han mort ben junts, l’un de l’altre,
ja que quan se n’ha adonat
la serp que el pastor moria
el propi verí ha menjat
Va voler donar la vida
per poder pagar l’error
i abraçats tots junts moriren
sense odi ni rancor
Allà per la font de l’Àngel
i la dels enamorats
encara avui a trenc d’alba
he passat pels dos forats
Aquells forats que pel poble
deien que n’eren el cau
de la serp , i em contà un dia
ROMANÇO
de la petjada del dimoni
De romanços i rondalles
jo us en contaré un grapat
les unes en son mentida
les altres no son veritat
però per passar les estones
sempre solen anar bé
atenció homes i dones
el cas que us explicaré
Vet aquí que en aquell temps
en que els animals parlaven
els ocells tenien dents
i els peixos pel cel volaven
n’hi havia a les Planes un,
pagès a dalt de la serra,
que d’or en tenia un munt
molt de bosc i molta terra
Però n’era tan ambiciós
que al dimoni va donar
l’anima si aquest podia
fer-lo molt més ric tornar
i ho signà sobre la pedra,
de Majuan a mig camí,
el document que el lligava
amb Satanàs fins morir
- D’aqui deu anys vindré a veure’t
en tocar les deu, digué,
i si no n’ets mort encara
jo mateix et mataré
i et portaré a l’abisme
on cremen tots els malvats
amb cos i l’anima encesa
pagant les seves maldats
Rafel era el nom de l’home
i amb poc temps va enriquir tant
que fins i tots la família
se n’estaven estranyant
pensant com pot ser que ara
que no treballa ni res
tingui cada cop més terres
més boscos i més diners
Passaren deu anys com passen
els núvols pel cel volant
i en Rafel te malaltia
que amb gran dolor el va matant.
Confessa a la seva filla
tot el que ha fet malament
i que el tracte amb el dimoni
n’ha de donar compliment.
- No patiu, Rafel, mon pare
si vos n’esteu penedit
aquest tracte amb el dimoni
jo el faré passar a l’oblit
I encara no passa un dia
dels deu anys amb ell pactats
la mort li arrenca la vida,
la vida amb els seus pecats
La noia agafa una estampa
i un Sant Crist clavat en creu
i espera vora la roca
que el sol ja marqui les deu.
I quan ja les deu arriben
un cavall ve galopant
amb un genet sense rostre
que amb sofre el bosc va cremant
En arribar a la pedra
crida fort en Llucifer
- Rafel, son les deu i ara
a l’infern et portaré
perquè paguis el vell tracte
que un dia varem signar:
jo vaig donar-te riqueses,
l’ànima m’has de donar
De darrera de la pedra
i amb una Salve cantant
la noia aixecant els braços
i amb el Sant Crist per davant
fa que el cavall s’encabriti
al genet descarregant
que al caure a terra s’enfonsa
dins un forat fumejant
El cavall brincant enlaire
del casc l’emprenta ha deixat
enfonsant la ferradura
que a la roca s’ha clavat
I volant entre les mates
es perd a galop estès
entre els cims de font de Maia
i el saltant del portuguès
Si pugeu per la drecera
que porta fins Majoan
passant el torrent Llameca
veureu una pedra gran
i a la pedra la petjada
que el dimoni va deixar
com testimoni d’un tracte
que una noia va trencar.
ROMANÇO
ROMANÇO
de la dona de pedra
Fa molt temps que Joan Amades
d’un conte es va fer ressò
i convertit en romanço
a cantar-lo avui vinc jo
Vora dels cingles del Far
a pocs metres de la roca
hi ha una casa de pagès
que quasi a l’abisme toca
Hi fa vida un matrimoni
que es porten molt malament
l’un mataria a n’el altre
segons explica la gent
Ella un dia, ja cansada
del seu espòs suportar,
camina fins a l’església
on hi ha la Verge del Far
Li demana que com sia
la lliuri del seu marit
A canvi li fa promesa
de resar-li dia i nit
Com és natural, la Verge ,
resposta no li ha donat
i ella hi torna un altre dia
i més dies hi ha tornat
El marit se’n dona compte
que la dona al Far se’n va
un parell de cops per setmana
i es disposa a investigar
S’amaga dintre l’església
i quan la dona ha enraonat
la sang li bull a les venes
pel que allí dins ha escoltat
I d’amagat torna a casa
passant per el bosc espès
i espera arribi la dona
com aquell que no sap res
- D’on vens així d’esverada
i el rostre ple de suor ?
- He anat fins a dalt la serra
i allà hi fa molta calor
Quan en passar uns quants dies
veu que la dona se’n va,
per la drecera de sempre
el camí li vol guanyar
I així arribar a l’església
molt abans que la muller
amagar-se prop l’imatge
mentre pensa el que ha de fer
Encara no passa una hora
les portes s’obren i veu
la dona que va atansant-se
fent la senyal de la Creu
I ja davant de la Verge
torna a fer l’invocació
- Si cego fas al meu home
bons presents et faré jo
Com per un art d’encanteri
una veu dolça ha sentit:
- Bona dona, a partir d’ara
has de cuidar el teu marit
- Cada dia i a cada àpat
dóna-li molt de menjar:
ous fregits i cansalada
un bon vi i molt de pa
- I veuràs com cada dia
un cop hagi fet el rot
poc a poc perdrà la vista
fins quedar-se cec del tot
Surt la dona de l’església
i se’n posa a caminar
no sigui que amb tanta estona
l’hagin trobat a faltar
Vigilant que ningú el vegi
i quan la dona ha sortit
darrera seu al quart d’hora
ha sortit el seu marit
I arriba primer a la casa
i espera que la muller
compleixi la prometença
que a la Verge li va fer
- He pensat, li diu la dona,
que t’hauries de cuidar
fa temps que no menges gaire
i pel delit bé no va
- Et prepararé la taula
amb ous fregits, vi i pa
i un trocet de cansalada
per ‘cabar-te d’atipar
En acabar el tiberi
l’home comença a cridar
i exclama – no sé que em passa
sembla com si llum no hi ha !
I així un dia i dos i trenta
menja molt i es queixa tant
que la dona creu de veres
que cec ja s’està quedant
I quan Sant Joan arriba
l’home diu a la muller:
- Jo així no puc ni vull viure,
algun dia em mataré
I se’n va fins a l’abisme
i crida - No ho goso fer
sento que em fallen les forces
i saltar a baix no podré !
- Ajuda’m tu dona meva
que així jo viure no puc
però per llevar-me la vida
em sento encara poruc
- Dóna’m una bona empenta
t’ho demano per favor
no puc viure aquesta vida
sense cap llum ni claror
La dona agafa arrancada
i corre cap on hi ha
el marit arran de penya
tapant-se els ulls amb la ma
Quan arriba prop de l’home
aquest d’un salt s’ha apartat
i la dona es precipita
pel rocós penya-segat
Així va pagar amb la vida
la seva immensa maldat
i haver temptat a la Verge
cosa que és un gran pecat
Si mireu cap a Susqueda
el dia de Sant Joan
a sota de la cinglera
veureu una pedra gran
Que té forma d’una dona
i ens recorda la muller
que volgué temptar la Verge
i el seu càstig s’endugué
ROMANÇO
de la cisterna del Castell
d’Hostoles
Deu segles dus a l’esquena,
els mateixos que el castell
La teva volta empedrada
aguanta la nuvolada
que et fa senyals a la pell
Entre mig de rocs i alzines
abans de caure al barranc
la molsa i l’herba filtràven
aigües que de dalt baixàven
omplint el teu ventre blanc.
Diuen que dins teu tenies
d’un túnel l’estreta boca
i bé de nit o de dia
a baix el gorg es sortia
caminant sota la roca.
I així el peix, el menjar i l’aigua
mai va faltar al castell.
Els contraris no entenien
com els aliments venien
burlant del setge l’anell.
I eras tu, a dalt la penya
la que coneixies bé
l’entrada ben fort barrada
i per les mates tapada
entre mig del pedreguer.
I aixi fou com ajudares
any rere any, amb gran valor
a fer que el lloc fos història
i a rememorar la gloria
d’en Verntallat i en Miró
ROMANÇO
dels Nyerros i Pescallunes
Amb arranjament del tema medieval "Don Francisco"
Jaume Arnella el va estrenar a la 2ª edició de les Planes 1922
acompanyat per Ferran Martinez, Benet Saguer i les gralles
del grup local Els Joncs.
Amb arranjament del tema medieval "Don Francisco"
Jaume Arnella el va estrenar a la 2ª edició de les Planes 1922
acompanyat per Ferran Martinez, Benet Saguer i les gralles
del grup local Els Joncs.
Els cims del castell d’Hostoles
marquen bé la divisió
Pescallunes d’una banda
Nyerros a l’altre cantó
Per la gent que no els conegui
jo voldria explicar el com
als Nyerros i Pescallunes
se’ls bateja amb aquest nom
A mitjans del segle setze
dos bàndols van coincidir
Cadells de Torre d’Arança
de Cerdanya van venir
També de Nyer i el castell
prop del poble de Bellver
els Nyerros varen fer via
per lluitar contra el poder
Contra el poder i els cadells
els Nyer es van establir
pels voltants del nostre poble
lluitant tots fins a morir
I als vilatans de les Planes
com nyerros van batejar
i ara ho som de punta a punta
des del peu fins a la mà
A Sant Feliu pugem-hi ara
i us explicaré el perquè
els hi diuen Pescallunes
i de on aquest nom ve
A l’any mil i tres-cents quaranta
la terra va trontollar
i un terratrèmol terrible
mitja vall va sepultar
Tota la terra cremada
d’aliments no en queda cap
i la gent molt espantada
no veuen com omplir el pap
No tenint res per menjar
i veient la lluna a l’aigua
varen agafar un paraigua
i la volien pescar
Deien que la blanca imatge
que tothom havia mirat
n’era un gros i blanc formatge
que esperava ser pescat
- Amb un cove irem millor
la lluna és plena aquest mes
i potser el vell paraigua
no podria aguantar el pes
- Amb això matem la gana !
deien des de dalt del pont
- baixa el cove per la barana
baixa’l ja, com hi ha mon !
Ja tenen ficada al cove
la lluna i tot cantant
poc a poc tiben la corda
i el cove ja va pujant
Quan el cove a dalt arriba
el formatge s’ha desfet
i torna a estar dintre l’aigua
collons quina mala llet !
I de llavores fins ara
i sols per aquest motiu
Pescallunes s’anomena
a la gent de Sant Feliu
Ells diuen que allà a les Planes
en temps de necessitats
el badall de la campana
menjaven desesperats
Lola Maua, pescallunes,
així ho va voler explicar
en uns petits i curts versos
que al meu pare va enviar
“Pescallunes, pescallunes,
ens diuen tots els veïns
que no saben que el pescar-la
està fet amb molt bons fins
El formatge és cosa bona
no ha fet mai mal a ningú
en canvi la llonganissa
els mata al mil per ú
A uns els hi fa inflama
als altres mal de queixals
als altres mal a la panxa
que és el pitjor mal dels mals
Per això gent de Les Planes
deixeu en pau les campanes
que el badall fa molt favor
per a repicar a festes
i donar senyals de foc.
I si un dia teniu gana
pugeu tots a Sant Feliu
que encara queda un formatge
per pescar a baix al riu “
I com que la collonada
costava molt de pair
la torna va fer arribar-hi
en capsa de paper fi.
I ajuntant musica i versos
bon humor i un rodoli
el pare contestà prompte
un verset que feia així
“Si algun bou agafa la pasa
ja sabeu el que heu de fer
El porteu a Sant Feliu
que us el pagaran molt bé
I del bou faran xoriços
botifarres i fuet
A Sant Feliu han demostrat
ésser un poble de brutedat
A Sant Feliu no hi aneu
agafareu la pasa i us morireu”
I aquí s’acaba aquesta història
allò que volia explicar
Guardeu-ho bé a la memòria
pels infants fer-los cantar
I si un dia en teniu ganes
ja sabeu el que heu de fer:
hi ha molts llocs aquí a Les Planes
on s’hi menja molt i bé.
ROMANÇO
dels papers de Salamanca
Tu que sembles un bon home
i que ja has passat de tot
et vull preguntar d’un tema ...
Si s’emprenyen tan l’hi fot !
Et vull preguntar una cosa:
posa’t la ma sobre el pit
i expliquem la pallassada
que ens han fet allà a Madrit
segrestant totes les caixes
que a casa havien de tornar
esperant que setze jutges
a la fi deixin anar
Caixes plenes dels records
de tots aquells catalans
que com a botí de guerra
els van robar de les mans
i els van portar a Salamanca
ben guardats en un museu
tothom els anava a veure
d’aquí, d’allà i tot arreu
I aquells papers allà estaven
en caixes molt ben guardats
plens de records i misèria
i més d’un de sang tacats
El govern diu que ens els tornin
l’alcalde diu que nanai
que els papers d’allà no es mouen
ni avui ni demà ni mai
Per tal de posar-hi traves
el carrer ha fet tancar
ni tan sols les furgonetes
del govern deixen entrar
però els obrers amb carretilles
les caixes van carregant
i l’alcalde a la finestra
emprenyat s’ho va mirant
Quan els papers al fi arriben
per retornar a Catalunya,
els foten al cofre fort
perquè hi ha l’ordre d’un jutge
de no deixar-los marxar
mentre no quedi anul·lada
la suspensió cautelar
que un tal Fernando Rodriguez
en nom de l’Ajuntament
ha interposat perquè diuen
que s’ha fet tot malament
Diuen que han fet un “expolio”...
que hi ha papers d’altres llocs ...
que el gran museu se’n va en orris ...
que amb els papers farem focs ...
I ben segur que ells es temen
que demà , a més a més,
les altres autonomies
demanin el seus papers
i es quedin sense museu
d’aquella guerra civil
i hagin de convertir-lo
en el museu del pernil
Amb gran malícia interposen
la suspensió cautelar
de l’ordre de retornar-los:
Ja veurem qui guanyarà !
i per això n’és reunida
l’Audiència Nacional
per dir si ens els retornen
perquè no hi veuen cap mal
Per unanimitat els jutges,
tots ells grans jutges togats
diuen “no ha lugar” la queixa
i els papers son retornats
Ben vist i mirat els jutges
han fet el que havien de fer
si a Salamanca s’emprenyen
ja els poden dar pel rulé
Si fa temps ELS SETZE JUTGES
maldecaps ja els van donar
els jutges de casa seva
sembla que hi volen tornar
donant raó als catalans
de recuperar els papers
que els guanyadors de la guerra
van robar de més a més
Si abans a qui preguntava
quelcom de mal explicar,
a sapiguer a Salamanca
dèiem, hauríeu d’anar
avui dia amb la fugida
dels papers tot ha canviat
si voleu documentar-vos
haureu d’anar a Sant Cugat
on amb l’honor i la glòria
que es mereix tan vell record
dormiran anys d’enyorança
com retornats de la mort
Honorem als setze jutges
setze jutges d’un jutjat
que sense menjar-se el fetge
han fet llei amb uns penjats
Uns penjats que encara pengen
però que amb la falç a la ma
encara ballen sardanes
i parlen en català
Romanço de Guillem de Cartellà
i la serpent del gorg
de Santa Margarida
i parlen en català
Romanço de Guillem de Cartellà
i la serpent del gorg
de Santa Margarida
Angel Girona va musicar aquest
Romanço que va cantar
acompanyat a la flauta travessera
per l'olotina Agnés Algueró
en el decurs de la 6ª edició de les
Planes 1922.
A finals del segle tretze
en Guillem de Cartellà,
senyor del Castell d’Hostoles
de Sicília retornà
Ve com cap de tot l’exèrcit
que a l’illa el Rei va enviar
desprès de vèncer als francesos
a n’el coll de Panissar
Ve ple d’honors i de glòria
d’els Almogàvers al front
que cridant: - Despertaferro !
van fer trontollar mig mon.
Per totes les seves gestes
Gran Compte va ésser nombrat
de Cattanzaro a l’Italia
i ara a Girona ha tornat
El bon Rei Joan segon
els serveis li pagarà
donant-li jurisdicció
sobre els castells que te allà
De Puig Alder a Rocacorba
i d’Hostoles a Colltort
el veneren i l’estimen
i el defensen fins la mort
Un dia que el bon Guillem
amb el seu cavall venia
d’Amer, en arribar al riu
veié que l’aigua es movia
Pel mig dels verns de la llera
va veure quelcom brillant,
va descavalcar i es troba
sobre la roca un diamant
Deu pesar tres o quatre unces
noble Guillem va pensar;
l’agafa, el posa a la bossa
i es disposa a cavalcar
No havia fet ni cent passes
un xiulet darrera sent;
es gira i veu que amb gran fúria
pel rost puja una serpent
Si en serà de grossa i llarga
que amb el cap quasi sortint
la cua te a mitja gorga:
deu fer quinze pams o vint
- Torna’m el brillant, no és teu
xiula la serp, i enrotllant-te
si de cas no fas això
t’abraçaré ofegant-te
Veient perillar la vida
i per salvar-ne la pell
bon Guillem pren la drecera
que porta fins el castell
La serpent no deixa enrere
al contrari, com més van,
més el cavaller s’adona
que el terreny li va guanyant
- Potser enganyar-la podria
si agafo un altre camí
pel mig dels boscos i pedres
segur no em podrà seguir
I pel bac de Gironella
travessant torrents i prats
se’n va cap a les Encies
pensant quedar-ne salvats
La serpent xiula darrera
del cavall que galopant
arrenca pedres i herbes
mentre el camí va pujant
I quan ja es veu les Encies
Guillem esclata en un plor
- Si de la serp, Verge, em salves
el brillant et daré jo.
Ja arriba davant la porta,
la serpent darrera seu
- Salvem d’aquest gran suplici
- Salvem, oh, Mare de Déu
Un cop traspassà la porta
aquesta es va tancar
enganxant la serp que prompte
en Guillem decapità
I ala Verge
feu ofrena
d’aquell valuós diamant
mentre que al campanar els àngels
salves ‘naven resant
senyor del Castell d’Hostoles
de Sicília retornà
Ve com cap de tot l’exèrcit
que a l’illa el Rei va enviar
desprès de vèncer als francesos
a n’el coll de Panissar
Ve ple d’honors i de glòria
d’els Almogàvers al front
que cridant: - Despertaferro !
van fer trontollar mig mon.
Per totes les seves gestes
Gran Compte va ésser nombrat
de Cattanzaro a l’Italia
i ara a Girona ha tornat
El bon Rei Joan segon
els serveis li pagarà
donant-li jurisdicció
sobre els castells que te allà
De Puig Alder a Rocacorba
i d’Hostoles a Colltort
el veneren i l’estimen
i el defensen fins la mort
Un dia que el bon Guillem
amb el seu cavall venia
d’Amer, en arribar al riu
veié que l’aigua es movia
Pel mig dels verns de la llera
va veure quelcom brillant,
va descavalcar i es troba
sobre la roca un diamant
Deu pesar tres o quatre unces
noble Guillem va pensar;
l’agafa, el posa a la bossa
i es disposa a cavalcar
No havia fet ni cent passes
un xiulet darrera sent;
es gira i veu que amb gran fúria
pel rost puja una serpent
Si en serà de grossa i llarga
que amb el cap quasi sortint
la cua te a mitja gorga:
deu fer quinze pams o vint
- Torna’m el brillant, no és teu
xiula la serp, i enrotllant-te
si de cas no fas això
t’abraçaré ofegant-te
Veient perillar la vida
i per salvar-ne la pell
bon Guillem pren la drecera
que porta fins el castell
La serpent no deixa enrere
al contrari, com més van,
més el cavaller s’adona
que el terreny li va guanyant
- Potser enganyar-la podria
si agafo un altre camí
pel mig dels boscos i pedres
segur no em podrà seguir
I pel bac de Gironella
travessant torrents i prats
se’n va cap a les Encies
pensant quedar-ne salvats
La serpent xiula darrera
del cavall que galopant
arrenca pedres i herbes
mentre el camí va pujant
I quan ja es veu les Encies
Guillem esclata en un plor
- Si de la serp, Verge, em salves
el brillant et daré jo.
Ja arriba davant la porta,
la serpent darrera seu
- Salvem d’aquest gran suplici
- Salvem, oh, Mare de Déu
Un cop traspassà la porta
aquesta es va tancar
enganxant la serp que prompte
en Guillem decapità
I a
d’aquell valuós diamant
mentre que al campanar els àngels
salves ‘naven resant
ROMANÇO
de les nines d'Onil
i els torrons d’Amer
Amb totes les collonades
que ens volen fer amb l’Estatut,
amb el boicot de “lo” nostre
i els papers que ens hem endut
semblava que la turmenta
s’havia d’apaivagar
i tot de sobte ja hi tornen...
veurem fins quan durarà !
Resulta ser que a València
tal com fan any si, any no,
han preparat un “Certamen”,
és a dir, una exposició.
Fira del “juguet” li diuen
i es fa per a presentar
les mil novetats en nines
i altres estris per jugar.
Onil és el nom d’un poble
que per uns quinze mil rals
hi ha una empresa que fabrica
uns ninots artesanals
que a la
Fira de València
enguany volen presentar :
Si els preguntes una cosa
contesten en valencià
I també ho fan si els preguntes
en idioma castellà
i fins i tot, ens expliquen,
també ho fan en català
Al menys això és el que ens diuen
la pàgina web buscant
“Se presenta en castellano,
valenciano y catalán”
Fins aquí cap cosa en contra
fins que el divendres passat
escoltant un Telediari
vaig quedar bocabadat
ja que el locutor fotent-se’n
va començar a llegir
de cultura una noticia
que més o menys deia així
"La muñeca poliglota
habla inglés y español
y valenciano y polaco...
esta muñeca es un sol !"
Pensant que allò era una burla
la web Nines vaig tornar
per veure si errat estava
o les dades contrastar.
I aquí comença el meu dubte
de si hi ha o no mala llet
Llegiu bé el que diu ara
el texte que ja han refet:
“ Se presenta en tres versiones
castellano, y además
valenciano, polaco
y algún idioma más”
L’idioma anglès han fet fora
com per obra d’un gran mag
i el català que hi havia
ens el vénen com polac
com volent fer referència
d’allò que sempre ens han dit
que som i serem polacos
sobretot pels de Madrit
Si de fer un boicot es tracta
no em preocupa ni un pel
ja que se bé que brams d’ase
mai han arribat al cel
I si es tracta d’una falta
d’educació elemental
pitjor per ells, ja que a casa
no fem cas d’un animal
I com que d’aquella terra
no en tinc cap necessitat
els torrons d’aquest desembre
per escrit ja he encarregat
a Amer, que de l’avellana
de l’ametlla i el pinyó
fan moltes llaminadures
i uns torrons d’allò més bo
A Alacant tenen la fama,
a can Crous, la qualitat
que des de molts anys enrere
ja els portaven al mercat
I en Joan Roura de can Tana
i en Tet, Tirai i altre gent
van fer d’Amer una vila
torronaire al cent per cent
Més de tres cents anys enrere
i com a medicaments
barrejaven avellanes
amb mel i altres ingredients
També el pa torrat servia
amb la mel ben barrejat
per fer la llaminadura
que tothom deia “torrat”
D’aquest plat potser deriva
el nom d’aquella dolçor
i torronaires d’ofici
els que feien el torró,
que voltant aplecs i fires
amb els anys van poder fer
que coneguts fossin sempre
els torronaires d’Amer
Si amb els d’Amer ajuntéssim
el nom d’aquella dolçor
i torronaires d’ofici
els que feien el torró,
que voltant aplecs i fires
amb els anys van poder fer
que coneguts fossin sempre
els torronaires d’Amer
Si amb els d’Amer ajuntéssim
les Planes, Reus, Agramunt,
veuríem que a casa nostra
ho tenim tot ben al punt
i no ens cal sortir de casa
i anar a Alacant a comprar
un producte que avui dia
mil voltes els podem dar
Proposo que a partir d’ara
comprem torrons artesans
i ninots de casa nostra
cap-grossos, gegants i nans
Altrament també proposo
per acabar de fer el pes
veure la tele de casa
i no mirar Antena tres
Si amb les nines volen guerra,
guerra els darem, si senyor,
guerra amb les llaminadures
guerra també amb el torró
i guerra amb tot el que calgui
ja que, tot i a dintre un sac,
per molts anys clamaran guerra
els escrits d’aquest “polac”
ROMANÇO
del carro del vi
Amb música de Jaume Arnella acompanyat per
Ferran Martinez, es va estrenar a la 1ª edició
de les Planes 1922
Amb música de Jaume Arnella acompanyat per
Ferran Martinez, es va estrenar a la 1ª edició
de les Planes 1922
Benvinguts senyors ,senyores,
avui he vingut aquí
per fer un gran homenatge
als vuit del carro del vi.
Eren vuit companys de poble
treballadors ben cabals
que els diumenges acabaven
amb tot el vi dels hostals
La gent del poble els mirava
i entre tots van decidir
que aquella llarga corrua
es digués carro del vi
En Quel Tararit i en Moles
l’avi Julià i el Pastor
n’eren quatre dels vuit homes
d’aquell carro o carretó.
En Mau, en Tet i el vell Vargas
ja en tinc set posats en fila
pels vuit només faltarà
en Pep d’allà dalt la Vila
Dinaven a dos quarts d’una
i a quarts de dues tocats
sentats a la font d’en Roure
ja estaven tots preparats
Començaven l’excursió
al “Sentru” i tot baixant
Cooperativa i Remena,
el carro anava parant
Filomena i can Patllari
cal Xuixo i pel carlot
a can Naritus paraven
per a fer-ne el setè got.
A la
Caseta i can Plana
cap allà a dos quarts de sis
el carro del vi arribava
ja quasi per compromís
Fins aquí el camí rendia
perquè tot era baixada
a ca la
Seca els esperen
i tot el camí és pujada
De can Plana a ca la Seca
tot passant per la drecera
suaven gotes de vi
mullant al de més enrere
I a ca la Seca arribaven
sense poder dir-ne un mot
sort que en Pep i la Carmeta
ja els hi tenien ple el got
Feien l’ultima jugada
d’aquell truc a dos cops set,
el desè got, la cantada
i a casa a dormir el mig pet
Eren homes respectats
i treballadors d’ofici
però els hi agradava el vi
que mesurat no és cap vici.
El dilluns tots a la feina i a estalviar un bocí
que el diumenge un altre volta sortirà el carro del
vi.
DEDICADA A MANUEL PIZARRO
A Espanya hi ha dos Pizarros;
amb l’astúcia per escut
l’un extremeny de Trujillo
a Terol l’altre nascut.
L’extremeny al segle setze
el poble Inca massacrà
i com que amb la creu anava
tot li varen perdonar.
El manyo no porta espasa
ni punyal com l’extremeny
però per aires de grandesa
sembla que va perdre el seny
ja que amb un piló de quartos
Endesa va abandonar
per poder fer de polític
i l’olla gran remenar.
Deia que no era polític,
i que d’això anava peix,
però amb un carnet de dos dies
començà a fer-ne un gran feix
ja que en Rajoy d’un “plumasso”
a Gallardón va apartar
per veure de col·locar-hi
l’Anna Botella d’Aznar
I ja amb el nas dintre l’olla
li hauria vingut molt bé
si pel Març Rajoy guanyava
ser ministre del PP
però no Ministre d’Indústria
ja que llavors per collons
l’ haguessin fet responsable
del gas i dels “apagons”
Va venir fins a Girona
i no va quedar-se mut
dient-nos que a Catalunya
sempre de gorra hem viscut
intentant de fer-se el xulo
i acollonir al personal
però al final sortí per cames
per “llò” de no prendre mal
i ara que Rouco Varela
els bisbes torna a manar
l´”ego te absolvo” i la butlla
Pizarro volia guanyar
per fer com ha fet fins ara
es a dir, tocar la bossa
a la gent de Catalunya
de Vallter fins a Tortosa
I ara que fa poques hores
el poble no els ha votat
caldrà que Rajoi i Acebes
tinguin més humilitat
i aconsellin a Pizarro
que com que no van guanyar
a Gas Natural o Caixa
demani per treballar
Que si be ens va fer un despreci
no ens hem sentit despreciats,
som així els de nostra terra
no fem cas dels desgraciats.
No perquè gràcia no tinguin
sinó perquè ja ho van dir:
no fereix aquell que tira
si per odi erra el tir.
CORRANDA
dels peixos del riu Brugent
Aquesta cançó amb música de "Corranda de les Vinyetes"
del Cançoner de les Planes, la va interpretar
Esther Reverter a la 2ª edició de les Planes 1922.
Aquesta cançó amb música de "Corranda de les Vinyetes"
del Cançoner de les Planes, la va interpretar
Esther Reverter a la 2ª edició de les Planes 1922.
(Recitat)
Escolteu aquesta història
d’uns peixos que van parlar
per queixar-se d’una cosa
que al riu Brugent va passar
(Cantat)
(Cantat)
Les noies de Sant Feliu
‘naven totes a pixar al Brugent
i les de les Planes deien
que l’aigua era un suc pudent
Les vailetes de les Planes
‘naven totes al riu a pixar
i eren les d’Amer que deien
que no s’hi podia nedar
Tan si era d’un lloc o d’altre
el que si era una cruel realitat
que els peixos ja protestaven
per aquella brutedat
I treien el cap de l’aigua
perquè no s’hi volien ofegar
però el ferum de fora l’aigua
tampoc poden suportar
A la roca de l’anguila
en van fer assemblea general
per parlar amb els alcaldes
i queixar-se d’aquell mal.
Entre tots remei buscaven,
però el remei costa molt de trobar
xerren i xerren i xerren
i no paren de xerrar
Al final els dos alcaldes
sembla que han trobat la solució
enganxaran els dos pobles
mitjançant un col·lector.
Que sortint de San Feliu
i per on el trenet va passar
als racons de les Mijanes
xino-xano ira a parar
I una gran depuradora
allà també s’haurà de construir
per netejar els sucs que hi baixin
tan de caca com pipí
I així els barbs, bagres i truites
de Sant Feliu fins el Pasteral
podran viure sense merda
i criar-se tal com cal
Passats els anys, ara els peixos,
tornen a demanar reunió
per protestar d’una cosa
que creuen tenir raó
I és que ara que l’aigua és neta
ja cap noia neda al riu Brugent
han fet piscines als pobles
per que s’hi banyi la gent
I ja no veuen les calces,
faixes, visos, pantys i sostens
que als mascles de barb i anguila
els feia anar calents
I demanen altre volta
que facin com feien molt temps ha
que es deixin de les piscines
i als gorgs vagin a nedar
I que torni l’alegria,
que treguin el maillot del bagul
que els peixos ja estan fent cua
per torna’ls-hi veure el cul
Es va estrenar a la 3ª edició de les Planes 1922 amb música
dels germans Puigserver de Llucmajor (Mallorca).
Cantada per tots els artistes de la 3ª edició.
A les Planes hi ha un paratge
que Parada té per nom
i que del poble és imatge
perquè el conegui tothom.
Del Jonquer a quatre passes
i a quatre passes també
del cas antic i les cases
que envolten les places
com un formiguer.
Lloc de pas i pasturatge
del camí ral al costat
vull rendir-li l’homenatge
recordant el que ha passat,
i amb aquest cant explicar-vos
encara que molt breument
algunes coses notòries
i algunes històries
de la nostra gent.
cap allà al segle quinzè
va ésser el lloc on hi jugava
que mare fou joveneta
dels fills d’Alfons d’Aragó
de Benabarre alcaldessa
i més tard comtessa
d’aquella regió.
El fill del rei va parar-hi
al Jonquer per ser curat
de les ferides de guerra
que els francesos l’hi han causat
i raptant la joveneta
la va portar al seu castell
convençut que bé comprava
ja que s’emportava
junts vaca i vedell
Veniu a la Parada
i veureu com s’hi està bé
tant si és en ple setembre
com si és el mes de gener.
La pau que s’hi respira
sembla que s’hi ha sembrat
naixent-hi flors vermelles
de veïnatge i amistat.
Els carlins hi descansaven
homes, canons i cavalls
quan cap a Ripoll marxaven
a les ordres d’en Savalls
celebrant que Cabrinety
dels Lliberals capità
prop d’Alpens en plena serra
ha mort i la guerra
sembla acabarà.
Nou de gener a la Parada
mil vuit-cents quaranta-nou
Ramón Cabrera arribava
amb els Matiners a sou
i a Hore i Ruiz que guiaven
als Lliberals entre el fang
amb foc i ferro guanyaven
que els torrents anaven
fins a dalt de sang
Molt proper a la Parada
hi hagué el vell camp de futbol
i arbres i herba tremolaven
quan Les Planes feia un gol.
Però un bon dia la mestressa
el vell camp ha ben llaurat
per evitar-ne enrabiades
pel futbol causades
i blat hi ha plantat.
Els gitanos hi acampaven
amb els carros i els cavalls
i arribant la nit robaven
conills, gallines i galls
fins que els Civils hi baixaven
i acollonits i espantats
fugien cap a Girona
Lleida o Tarragona
amb gossos i gats
Ara fa uns anys, la Parada
el poble ha recuperat
amb moderns serveis pel públic
amb arbres, pistes i prat
que fan que tot el que hi arribi
sigui rebut com amic,
marxi amb ganes de tornar-hi
per dinar o jugar-hi
o reposar un xic.
I serveixi aquest romanço
per cantar les qualitats
d’aquest llogarret tan nostre
ple de flors grogues i prats.
En acabar sols voldríem
amb vosaltres fer ressò
per entonar la tornada
d’aquesta Parada
que es torna cançó
Veniu a la Parada
i veureu com s’hi està bé
tant si és en ple setembre
com si és el mes de gener.
i cantem amb veu pausada
però tant alt com pugui ser
que visqui nostra Parada
AUCA DE LA CASETA
Tot just arribar a Les Planes
si de Girona pugeu
hi trobareu la Caseta
tant si aneu en bicicleta
amb moto, cotxe o a peu
I si des d’Olot baixéssiu,
tireu recte com un fil
i veureu que la Caseta
és l’ultima casa a la dreta
tocant al bici carril
Primerament fou dispesa,
botiga, bar i també
una sala de cinema
on cine podies veure
o ballar d’allò més bé
A la mitja part del cine,
per allò d’omplir un vuit,
a l’estació tots anaven
per espiar als que baixaven
amb el tren de quarts de vuit
En Vicenç i la Maria
tot i quedar-se l’hostal
van decidir traspassar-ho
i en Quel Seca va llogar-ho
per fer rendible el local
Des del mil nou-cents seixanta
fins quasi el setanta sis
en Quel i la Colometa
van fer rotllar la Caseta
fent cine blanc, negre i gris
Però la tele comença
i ja des de casa estant
la pel·lícula pots veure
en un bon sofà pots seure
o dormir-te com un sant
Però en Joan de Tarrés encara
el cine va fer rotllar.
Cinc anys i un any de propina
van anar esgotant la mina
i com cine va tancar
El cine ja no és negoci
cal pensar quelcom millor
i fer d’hostal i dispesa
on menjar o fer la cervesa
sembla ser la solució
En Joan Colomer i la Carme ,
ell nat al quaranta-u,
van agafar la Caseta
com fonda i bar i una meta:
fer-ho rotllar al cent per u
I amb trenta anys de bona cuina,
xup-xup d’olla i qualitat,
amb preu i servei correcte,
han sobrepassat el repte
de ser un lloc anomenat
Eva, la filla, a la cuina
amb Isabel al costat.
Carme i Joan son la experiència
i tan sols amb la presencia
ho tenen tot controlat
Les comandes de les taules,
David o Maite, si cal
i quan la feina els apreta
Fany ja amb la feina feta
també es posa el davantal
Hi ha dos dies per setmana
dels que primer cal parlar:
el dilluns sempre fan festa
perquè ja amb la feina llesta
els hi toca descansar
El dimecres escudella
i de carn d’olla un bon plat;
però ves-hi al punt del migdia
ja que pot arribar un dia
que ho trobis tot ocupat
El dijous menjar arròs toca,
els dimarts hi ha canelons,
carn de perol el divendres
i si és temps hi ha faves tendres,
fesols amb xuia o cigrons
Doncs ja ho sabeu, la Caseta
que fou cine com ja he dit,
fan una cuina de cine
i si ho vols conèixer, vine,
als matins, tardes o nit.
ROMANÇO
de la vida, malifetes i penediment
d’en Josep Pujol alies “Boquica”
al peu de la forca
A la 6ª edició de les Planes 1922, el trio SOL I SERENA
el va interpretar segons arranjament del tema
medieval " Don Luis".
A la 6ª edició de les Planes 1922, el trio SOL I SERENA
el va interpretar segons arranjament del tema
medieval " Don Luis".
(Recitat)
Benvinguts senyors, senyores,
benvinguts als vilatans
tan si veniu de les Planes
com si veniu dels voltants
Benvinguda la quitxalla
i feu atenció si us plau
que cantarem un romanço
que ha escrit en Joan Arnau.
És la història d’en Boquica
que ell mateix vol explicar
a pocs passos de la forca
on avui l’han de penjar.
(Cantat)
(Cantat)
Davant de Déu i dels homes
avui que em toca morir
vull fer confessió dels actes
dels que m’haig de penedir.
Jo vaig néixer a Besalú,
petit poble emmurallat,
Pujol sóc per part de pare
i “Boquica” nomenat
Vaig venir al mon aquell dia
que el sol al cel s’eclipsà,
més de dos-cents anys enrere
era ja un senyal molt clar.
Faig d’escolà a Sant Vicens
amb l’amic en Jan Malgrat
i ens bevem el vi de missa
que el mossèn té ben guardat.
De jovenet faig mestratge
d’armes amb en Mascaró,
aquest amb daga de ferro,
jo només amb un bastó.
Fill d’en Pau i la Barraca ,
més tard em faig traginer
i també em busco la vida
fent feina de mercader.
Quan Espanya batallava
pel seu rei i la nació,
omplint-me el cor amb la glòria
vaig combatre Napoleó.
Contra els catalans fent guerra
vaig lluitar també amb passió
militant sota bandera
de l’injust Emperador.
Comandant-ne la “Brivalla”
també dits “caragirats”
amb foc i cops de navalla
varem fer cent mil maldats.
Relatar-vos voldria ara
allò que de mal vaig fer
tant en un bàndol com l’altre
com soldat o bandoler.
A una dona desditxada
trenta unces vaig robar
i quasi morint-se a terra
els pits li vaig fer tallar.
A Vilamalla robarem
a casa el senyor rector
que amb gran crueltat matarem
plens de fúria i de rancor.
I les graelles roentes
amb les que havíem sopat
fins morir li aplicarem
Déu l’hagi ben perdonat !
A casa un pagès entrarem
i sens pensar molt o poc
robem tot quan hi ha a la casa
i acabem calant-hi foc.
A la vila de les Planes
amb tretze vaig arribar
per robar una campana
d’una ermita que hi ha allà.
Però els vilatans veient-me
entre mig de tanta gent
van estimbar la campana
dintre un gorg del riu Brugent.
A les Encies d’Hostoles
creu de plata vaig robar
per donar a la confraria
dels Dolors i el seu altar
Però Mossèn Pere Davesa
no la va voler acceptar
dient que cosa que es roba
a l’església no ha d’anar
A un nen que rondava els tretze,
sense mida i compassió
li vaig fer trencar les cames
entre ais de sang i dolor.
A casa un amic de Mieras
deu soldats van en nom meu
a demanar trenta unces
per pagar als soldats de peu.
Un cop les unces gastades
soldats vaig tornar a enviar
i amb sabre i ganivetades
a l’amic vaig fer matar.
Per mi l’honor i la glòria
i la major diversió
era el mal i el robatori
l’incendi i devastació.
Vaig reduir a la indigència
al plor i desolació
mil famílies de la terra
portant-los la perdició.
Però Lluis divuit de França
que fou qui em va protegir
va manar m’empresonessin
i m’impedissin fugir.
A Perpinyà, ciutat forta,
i a casa el Governador
em van detenir un mal dia
com a lladre i com traïdor.
I a la plaça de Figueres
tots els meus mals pagaré
penjat com pengen els lladres,
i com lladre moriré.
Confessió demano ara,
us demano confessió
i una novena de misses
implorant el meu perdó.
Preneu-ne exemple gent jove
mal vaig fer i ho he pagat
pago com traïdor i com lladre,
pago com “caragirat.”
Perdó estimada Maria
pel molt que t’he fet sofrir,
t’he estimat abans i ara,
ara que em toca morir.
Al meu fill li encomano
que no li quedi en oblit:
la venjança d’els “Boquica”
comenci ja aquesta nit.
(Recitat)
I aquí s'acaba el Romanço
del bandoler garrotxí,
amic d'Espanya i de França
que a Figueres va morir.
Nosaltres hem acabat,
esperem hagiu gaudit
la feina d'uns romançeros
que us diuen Molt bona nit!
(Recitat)
I aquí s'acaba el Romanço
del bandoler garrotxí,
amic d'Espanya i de França
que a Figueres va morir.
Nosaltres hem acabat,
esperem hagiu gaudit
la feina d'uns romançeros
que us diuen Molt bona nit!
A les Planes encara alguns vells recorden la lletra i música
d'un tema sobre el que es fonamenta aquesta corranda.
(Recitat)
Al gorg del molí dels Murris
celebren festa major
però els hi fa falta una orquestra
per donar més esplendor.
Cap músic vol ´nar a la gorga
ni a tan sols mullar-se els peus
ja que la fredor de l’aigua
pot fer que perdin les veus.
Els vilatans es reuneixen
sota mateix del fred salt
buscant solucions que els curin
buscant solucions que els curin
d’allò que sembla un gran mal.
Tot de prompte sobre l’aigua
tres caps criden ei... ei... boooo...
escolteu aquesta història
que hem convertit en cançó.
(Cantat)
Podem formar l’orquestra los tres sols
sense instruments ni solfa ni faristols.
Només es necessiten bons bemolls
per acompanyar aquests cants
per acompanyar aquests cants
sense penes ni entrebancs.
Jo l’anguila de pell fina tocaré el violí
Nyigo, nyigo, nyigo, nyigo, nyigo, nyi
Jo la carpa més gruixuda ho faré amb el flautí
Tararara, tararara, tararara, tararí.
I jo el cranc sobre una roca
les potes aixecaré
i amb les urpes com qui serra
el contrabaix tocaré.
Rum, rum, rum, rum, rum, rum, rum, rum
Ja tenim l’orquestra formada
veia’m quin efecte fa
tocant una americana
si es que la voleu ballar.
Nyigo, nyigo,
ta ra ra ra ra ra, ta ra ra, rum, rum
Nyigo, nyigo, nyigo...
nyigo, nyigo, nyigo
ta ra ra ra ra ra, nyigo, nyigo rum
Ta ra ra ra, nyigo, nyigo
ta ra ra, nyigo, rum rum
Nyigo nyigo, ta ra ra ra
Ta ra ra ra, nyigo, rum
Nygo, nygo, ta ra ra ra ra ra
nygo, nygo, rummmmmmmmmm.
Nygo, nygo, ta ra ra ra ra ra
nygo, nygo, rummmmmmmmmm.
Es va fer gran ballarusca
entre tots els vilatans
i les veus del peix i l’aigua
inundà tots els voltants
Si un dia aneu a la gorga
pareu-hi i feu atenció
escoltant la veu dels peixos
ja convertida en cançó.
AUCA DE CAN REMENA
Per anar a can Remena
no us podeu equivocar
tant si voleu fer drecera
per Amer i la Cellera
o be pujar per Llorà
En treure el cap a les Planes,
el pla del Jonquer passat,
hi veureu una senyera
que és la senyal primera
de que ja hi heu arribat.
El segon carrer a l’esquerra,
del bici carril a un vol,
us portarà a can Remena
que tot pujant ell us mena
on hi ha el camp de futbol
Aquest carrer és “el Carlot”
de sempre així nomenat
que el nostra poble parteix
com si es tractés d’un gran eix
que separa teula i blat.
Però fem un xic d’història
que can Remena primer
fou bar, queviures i hostal
en el carrer Joan Vidal
fent serveis de botiguer.
En Pere i la Margarita
amb treball i gran delit
volen el lloc ampliar-ho
però no poden intentar-ho
dintre un espai tan petit
Decideixen el trasllat
i en començar el Carlot
una casa van vestir
on poder menjar i dormir
com si fos un hostalot
I aquella primera empenta
va convertir en gran hostal
el que havien somniat
i un negoci han engegat
on sols pagues el que val.
Amb la matança del porc
conquista molts visitants
que el diumenge amb autocar
s’apilonen per filmar
com viuen els vilatans.
I un gran menjador convida
a festa i celebracions
cumpleanys i casaments
batejos i altres ebens
festes dels vells i comunions
I la pensió plena a dojo
d’estiuejants que, com fi,
volen anar a can Remena
per menjars de tota mena
i a la nit poder dormir.
Però els anys tampoc perdonen
i com de la vida un ball
els avis a poc a poc
veuen que s’apaga el foc
d’una vida de treball
I les tasques encomanen
a fills, nets, que treballant
fa molts anys que ho regenten
i com més va, més ho senten,
que el servei ha anat guanyant.
Els dies que juga el Barça
can Remena fa un esclat
amb gent gran, molta canalla,
ulls clavats a la pantalla
i la botifarra al plat.
Per escollir:amanides,
trinxat amb xuia, fesols,
meló amb pernil, escudella,
amb bolets bona vedella,
entrecot, llom o cargols.
Bacallà amb ous i panses,
canelons, conill rostit,
pollastre al forn, esqueixada,
una bona escalivada,
carn de perol o bullit.
Botifarres o costelles,
peus de porc de tant en tant
perquè la cuina és sens dubte
amb xup xup i bon producte
el que els fa tirar endavant.
I els ossos de l’espinada
a la brasa, Déu ni do !
gall dindi amb panses i prunes
que fins i tot les engrunes
del pa que hi mulles és bo.
Amb l’arròs a la cassola
i els macarrons i embotits
realment semblen sortits
de receptes de temps ha.
I com que la gana apreta
a l’auca vull posar fi.
A can Remena faig via
que no vull s’acabi el dia
sense sopar i ... a dormir.
