PROSA - Varis

Hi podreu llegir:

El brau de les Medes
El torrent de la font fresca
Insomni
Desitg
Nuvolada
Extasi
Conversa al Firal d'Olot
Jocs de joventut
La ràdio de casa
K pssa mb ls nstrs flls ?
Tot a cent
Els xuixos






EL  BRAU  DE  LES  MEDES
Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs de Narrativa Sant Jordi 2004



                                   

 El serrat de les Medes és tot un seguit de lloms, prats i penya-segats que separa la vall del Llémena de la d’Hostoles. Temps ha hi pasturaven ramats de xais, cabres, vaques i vedells. Els pastors deixaven el bestiar a la primavera i no el retiraven fins ben entrada la tardor. Les verdes herbes dels prats del Julià eren el lloc preferit pels animals i la bassa que es formava sota la cinglera era el  punt de trobada de tots ells en  arribar el capvespre.

Despertaferro era un brau de color negre, llargues i esmolades banyes i una cua que li arribava fins les peülles. No calia que cap pastor vigilés el ramat; Despertaferro ho feia de nit i de dia. No hi havia llop, senglar, àliga o animalot estrany que gosés apropar-se al prat quan el brau vetllava pel bestiar. Des del punt més alt controlava tots els voltants i la seva silueta es dibuixava negre i quieta entre les estrelles de les nits d’estiu. En despuntar el dia amb els seus brams despertava els seus companys i els conduïa fins llocs on el verd menjar abundava.

Un bon dia, els recaptadors d’impostos del Rei Felip V arribaren a les muntanyes i al veure que els pagesos s’havien revoltat en no tenir prou sous per pagar al Rei, decidiren emportar-se el que hi havia de valor. Amb els seus cavalls pujaren fins el serrat de les Medes amb intenció de recollir els caps de bestiar i conduir-los fins Barcelona, on serien posats a la subhasta.

Lligaren les vaques i vedells, cap amb cua, i emprengueren el descens. Al arribar a Les Encies, i en una raconada del camí, el cor els hi donà un tomb; Despertaferro, bufant com un esperitat i amb el morro plé d’espuma, gratant amb les peülles el fang del camí, els esperava amb els ulls plens d’ira. Amb una forta embranzida tombà els tres primers cavallers i els altres quatre, amb la por al cos, prengueren la fugida mentre Despertaferro amb les banyes trencava les cordes on estaven lligades vaques i vedells. Emprengué després la persecució dels set cavallers fins que travessaren el Ter.

 Ja prop de Girona es col·locà sobre el turó de Sant Grau per assegurar-se de la seva fugida, mentre de sota la vall del Ter s’escoltava:

El teu esperit de defensa i lluita perdurarà per sempre. La teva imatge es multiplicarà i des de tots els turons de Catalunya vetllaràs per defensar els interessos del Principat contra l’invasor.

I així fou com Despertaferro implantà la seva silueta als punts més visibles del país. Hi restà anys i anys, fins que un bon dia desaparegué.

Ja no tenim Despertaferro que ens empari, deia la gent

Però no fou així........Despertaferro continuava  vigilant.
                                            
El podeu veure, si creieu en la realitat de Catalunya, en mig d’alguna bandera o samarreta de gent extranya, amb la cua tensa, el cap alt i les banyes preparades per controlar que mai més tornin a envaïr el nostre Principat ni trepitjar els nostres principis.

 Però, guardeu-me el secret....... Despertaferro m’ho va dir una nit de Sant Joan, mentre la foguera dibuixava la silueta de la casa sobre les rouredes de la vessant del Far, iluminades per les espurnes de colors brillants dels cohets que el pare havia comprat.

 Ells això ho desconeixen perquè pensen que m’han fet desaparèixer de la vista  i encara els hi fa patxoca i en presumeixen.

 Pobrets ......



EL TORRENT DE LA FONT FRESCA




                                       “Baixa dels cims i blanament reposa 
en el gorg blau, on neda alguna rosa

com una verge, de bon dematí
I reprèn la cançó per l’espessura
quan sobre el rierol bellament sura
l’idi.li de l’arç blanc a mig florir “

(Mercè Bayona)

Des de sota la muntanya del Far i fins buidar les seves aigües al gorg de Santa Margarita, el torrent segueix tota la baga que forma el llom de Puigmateu .

Verns, oms, pollancres,boixos, castanyers sobre tot i alguna  alzina xuclen les seves aigües fredes i clares .

L’aigua baixa rodolant per la llera de pedra blanca i lluenta. De tant en tant, s’esmuny per entre la molsa i les fulles i surt un xic més avall fent una cantarella dolça i continua.

En trobar un esquei a la pedra, desapareix tot de sobte com si la terra se l’engolis, i torna a sortir fent saltirons per entre els socs dels arbres caiguts.

Abans de creuar el pont hi ha un penya-segat i com si d’una oreneta es tractés, l’aigua arrenca el vol i cau al fons entre una humida boira que rega la molsa de les pedregoses parets.

Després, serpentejant pel mig de les grans roques, rodones i negres, que volten el gorg, abraça les blaves aigües del Riubrugent tot dient:

T’entrego la vida que porta els olors de la verda herba de sota el Far,

De l’ombra fresca de l’obaga.

De les arrels dels verns, oms i castanyers que a dalt s’hi crien. De cants d’ocell .

Et porto la llum de la solana i l’aire fresc del bac

Et vull parlar del dia en que el cavaller va  agafar el diamant que la serpent del gorg havia deixat sobre una pedra. Encara sembla que el veig amb el seu cavall blanc galopant rostos amunt amb la pedra preciosa a la mà i  la serp xiulant com una esperitada trencant els verns amb la cua i fent drecera per la penya per barrar-li la sortida. No va tornar més. El seu cap va quedar esclafat a la porta de l’església de Les Encies mentre el cavaller feia ofrena de la joia a la Verge. Saps una cosa?Tot i ésser un animalot un xic estrany, la vaig trobar a faltar al no tornar a veure els seus ulls brillants al cau que tenía al costat de la figuera.

Et vull parlar del que he vist i sentit allà dalt  la muntanya. De les penúries dels carboners i llenyataires. Del goigs dels caçadors. Dels  muntanyencs pujant el grau. De les sardanes de l’Aplec i del ferum enganxós de les costelles. Dels esquirols saltant per  entre els pins i dels conills amagant-se al cau  fugint de  la fura.

Et vull parlar dels bufets dels bous davant la llaura. De l’espetec del fuet del carreter  arriant els matxos. Del fum de les piles carboneres. Del tintineig monòton del pagès esmolant la dalla. Del sol que cada tarda es perd darrera  Font de Maia i de la foscor que ho envaeix tot.

Et vull parlar dels boletaires. Dels seus cistells plens de rossinyols  camasecs i rovellons. De les fadrines amb els càntirs plens de la meva aigua atansant-se tot cantant al camp de blat on els segadors, falç a la mà, estan acabant la seva tasca. Del paisatge que es divisa mirant a ponent, amb el Ter serpentejant allà al fons. De l’Alta Garrotxa i dels seus cims que s’endevinen a la llunyania.

T’ho vull explicar tot.

He  conviscut amb contrabandistes i maquis. A la meva balma, tot just començar la solana, he donat sopluig i amagatall a gent  que fugien de la repressió que va originar la guerra. He plorat amb ells i més d’una vegada he fet servir el meu cant per apaivagar el respirar feixuc  d’aquells que s’hi amagaven. Fins i tot, no ho diguis a ningú, he estat testimoni  de l’amor sobre un verd jaç de fresca falguera.

 Amb les meves aigües he calmat la set de l’esquirol, del conill, de les guineus, d’ aquella parella d’àligues que tenen el seu niu al Grau de Santa Anna, de les perdius i becades.

A les meves petites gorgues hi fan el niu serps,  crancs,  barbs , bagres,  granotes, salamàndries i les llúdrigues rellisquen dintre l’aigua freda i clara.

M’agrada sentir el xiulet del petit tren en  passar per sobre el pont i el tric i trac dels telers allà a la fàbrica

M’agrada veure en Salvi Tonedor  buscant escarlets, candeles i rossinyols. O mig amagat amb en Pinxo, el gos, seguint el rastre de les becades. O pujant pel camí, agafat a les glaçades branques dels brucs, trencant amb els peus el glaç del saltant d’aigua.

Però vull ser realista. Endevino el futur. La serp ja no hi és i el tren, els telers i aquells que ara són els meus amics ja no hi seran. Les fonts que m’alimenten deixaran de brollar i poc a poc tot el meu entorn es tornarà sec i àrid desapareixent tota la vida que  m’envolta.

Serà la meva mort, ho veig clar. I jo vull viure.

Tan sols em quedes tu....

Ja no puc més... Estic cansat...

M’entrego a tu i amb tu vull regar camps i conreus  aigües avall...

Fer moure molins... Omplir els   pous....

I al final ben dolçament arribar al fi del llarg  viatge I juntament amb tu, ben abraçats,, i embolcallats  amb les blanques onades, creuar el mar i conèixer noves terres





INSOMNI




 Una ovella...dues ovelles...tres ovelles...quatre ovelles, però per més ovelles que compto no hi ha maneres de poder dormir. Al contrari, em poso nerviós perquè quan arribo a cent cinquanta  perdo el compte i haig de començar de nou.

Estic estirat al llit intentant dormir. Ni ovelles, ni  pastilles, ni camamilles, ni l’intent de deixar la ment en blanc han aconseguit calmar els meus nervis.

 M’aixeco i torno a obrir la pantalla de l’ordinador. “Dita seaaaaaaaa”... A les edicions digitals dels diaris només hi ha comentaris sobre el tema lingüístic que m’omplen de mala llet, de problemes racials a l’Orient Mitjà, de la tancada dels repetidors de TV3 al País Valencià, dels immigrants de Salt, de la N-II que continua tal i com estava fa un any, de Ryanair que sembla que ens vol prendre el pel, del nomenament d’un antic PSC com a Conseller de Cultura d’un govern de CiU, del fitxatge d’un altre també ex PSC com a Director del Patrimoni Cultural de casa nostra ... i tants i tants disbarats que prefereixo tornar al llit a comptar ovelles.

En passar pel saló faig un intent a veure si hi ha quelcom a la tele que valgui la pena. Vuit cadenes et regalen 4.000€ si endevines un nom de dona o un poble combinant vint-i-cinc o trenta-sis lletres. Dos canals amb guapes minifaldilleres et proposen guanyar 10.000€ si els hi dius el resultat d’un problema numèric que de principi està mal plantejat i per tant impossible de resoldre A cinc canals d’una mateixa cadena hi apareixen  endevinadors, tarotistes i  “engaña-bobos”  que asseguren tenir el poder de solucionar-te els problemes a canvi tan sols de que els truquis per telèfon que al final de la consulta t’ha costat un ull de la cara. Dos canals d’un extremisme polític i esportiu amb clara tendència centralista. I ja s’han acabat els canals de TDT. Serà millor, penso, fer un glop d’aigua de la nevera i tornar al llit.

Entro a la cambra. Obro el llum – no hi ha problema ja que la dona dorm com el guix.- Pujo al llit. Tanco el llum.  Agafo mil postures abans de trobar la bona, i quan la trobo me’n adono que haig de canviar l’angle del coixí. Putes manies de sexagenari  ja que el coixí és com un nen petit que no s’està mai quiet !. Procuro posar-lo en el seu lloc desprès de rebregar-lo i girar-lo al menys deu vegades i quan ho aconsegueixo reparo que ara sóc jo qui ha de canviar la postura. Quan sembla que ja ho tinc tot en ordre sorgeix un altre problema: el nòrdic està rebregat al peus del llit. Tindré fred ?. Tindré calor?.

La qüestió és dormir el més aviat possible. Tanco els ulls i a la paret blanca de la cambra apareix com projectada la imatge de desenes de morts o malferits per l’atemptat d’un cotxe bomba en un mercat de no sé on.  Tanta estona veient la imatge a la pantalla de l’ordinador crec que m’ha creat google-dependència i ara van apareixent com en un cinema totes aquelles coses que potser m’havien passat desapercebudes.

 Tot i això al final aconsegueixo dormir i quan estic en el quart estadi del son... RINGGGGGGGGGGGGGG. Maleït despertador!.

 M’aixeco mig sonàmbul i a les palpentes i rebotint per les parets del passadís, arribo al bany. La tramuntana que ha bufat a la nit ha apagat l’escalfador i haig de sortir a la terrassa a reactivar-lo. Obro la finestra i veig al veí fent gimnàstica al menjador de casa seva al ritme d’una marxa militar i que em diu: què noi, has dormit bé ?.

Per fi l’aigua tèbia de la dutxa em transporta de nou a la vida real. I ja torno a ser jo, l’avi tranquil, l’incansable avi, l’avi que dintre poca estona agafarà els seus nets per portar-los fins a l’escola, recollir el pa, els diaris, comprar la butlleta de l’Once que mai...mai...mai m’ha tocat i tornar a embolicar-se, mai millor emprat aquest mot, amb fotografies, escrits i fins i tot música per fer arribar a bon fi el projecte de llibre que fa temps te pensat editar.

I ja no tindré son ni insomni. Tindré tan sols la por a sortir pels carrers que, sempre en obres, estan plens de forats, màquines, operaris, guàrdies municipals,   llums intermitents, tanques, prohibicions, vianants pel mig de la calçada, bicicletes per les voreres i gran quantitat de tot terrenys de les mares que, com jo, sempre elegeixen  la pitjor hora, recorregut i aparcament per portar els nens al col·legi.

I un cop fetes totes aquestes feines, en arribar, la dona, que no s’ha enterat de la missa la meitat, em dirà: no sé com t’ho fas per anar sempre tan tranquil i lleuger. Tens sort de dormir tan bé!.  I en el meu interior el meu jo pensa: sort que he dormit bé ?.

Un cafè amb llet amb un croissant, les píndoles per la pressió, sucre i àcid úric i cap al despatx falta gent. En obrir la ràdio escolto la notícia que Muammar al Gaddafi ha fet bombardejar la població civil de Trípoli, la capital de Líbia; que el govern ha rebaixat a 100 K/h la velocitat màxima a les carreteres a fi de no gastar tanta benzina sense aturar-se a pensar que avui dia consumeix, contamina, emprenya i embossa més un cotxe  per anar a aquesta velocitat que un altre en una marxa més llarga; que cada dia hi ha més gent a l’atur i menys euros al final de mes; que Mourinho en preguntar-li l’ordre de les seves preferències ha escollit, sense qualificar-se d’hipòcrita,  la “Champions”, Déu i ell; i... i... i...

Hi ha vegades que per no enterar-te de certes notícies valdria més estar dormint.

BE O MALAMENT, TAN LI FOT !!!!!!




 
 DESITG
Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs Sant Jordi d'Olot a l'any 2010



La boira, enganxosa com un llimoc, ha tret el cap per sobre coll de Condreu. Amb un rodolar blanc i fred, com el teló que dóna fi a l’espectacle, va engolint serrats i torrents, pintant de cotó fluix les branques dels roures, trèmols, alzines i pollancres que troba al seu pas.

Talment sembla l’aigua  que vessa pel gran sobreeixidor de la resclosa que formen el Far i la Salut i que, rodolant serres avall, mulla i humiteja la molsa i les heures, el lligabosc i el romaní, la farigola i la ginesta, impregnant l’aire d’aquella olor entre humida i enganxosa tan característica de la primavera que tot just comença.

Per entre el blanc mantell, treuen el cap les columnes de fum de les piles carboneres i les branques més altes dels arbres centenaris on, buscant la claror i l’escalfor del sol ixent, el tudó ha fet el niu.

Voldria sentir el silenciós soroll de la boira i barrejar-me amb ella per estar en ple contacte amb la natura. Formar-ne part per gaudir amb tota la intensitat dels colors, ferums i tactes dels torrents, rierols, rocams i  prats. Viatjar amb ella serrats avall i esperar que el sol del migdia em fes retornar al cim.

Voldria ser com la boira...
Blanca...
Lleugera...
Humida....
Silenciosa...
Sensible...
Enganxosa....

Voldria guardar amb mi el contacte de les coses terrenals, fluir-ne un i altre cop i, en arribar al vespre, gaudir de la vetllada esperant que el cant del cucut al despuntar el sol, em despertés del somni i em fes companyia de nou per tornar a començar.

Voldria ser com la boira....






 NUVOLADA



                                                        
 El cel s’ha tornat d’un color gris tot de sobte. Són les quatre de la tarda i sembla que ja sigui de nit. Un llamp il·lumina el cel i el tro el segueix amb un espetec  sec i esparracat.  Deu haver caigut molt prop d’aquí  ja que el temps que ha passat entre la llum i el soroll  ha estat escassament d’uns segons..

A dintre a casa, la iaia encén el llum de carburo ja que el corrent elèctric s’en ha anat   Tanquem portes i finestres, no fos cas que  alguna xispa ens hi entrés.

Arrecerats al costat del foc sentim els trons i a cada barrinada ens mirem i , sense voler-ho, ens agafem per les mans.

Un altre tro s’escolta sobre el Far.  Ressegueix per sobre coll de Condreu, la Salut i Santa Magdalena i va a morir a Rocacorba. Els vidres trontollen i nosaltres continuem amb les mans agafades.

La iaia, crema fulles de llorer beneït el dia del Ram, dintre un plat a la cuina. Encén unes espelmes, primes i amb el cul de color vermell, que guarda al calaix des del dia de la Candelera. Arriba on som i ens fa recitar, amb veu baixa :

Sant Marc , Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu.

Una. i cent vegades ens fa repetir la suplica.

La pluja repiqueteija als vidres cada vegada amb més força.

Les gallines s’han aixoplugat a dintre la niera i els hortolans han buscat un   sopluig. No es veu ningú ni res. Tan sols la cortina d’aigua.


Sant Marc , Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu

El vent de llevant remou les canyes a la vora del riu i les fulles de l’acàcia cauen al pati.

Sentim el remor de l’aigua que baixa pel camí i que es perd a la riera.

Les gotes ,que ara son pedres del gruix  d’un cigró,  tenyeixen el terra d’un blanc rabiós i suren per sobre l’aigua que ja s’està acumulant al pati.

Els llamps i trons continuen el seu concert

Sant Marc , Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu

Obrim de tant en tant la finestra del menjador i veiem les aspres dels fesols del ganxet que han caigut a terra, i les branques dels fruiters que es remouen al ritme de la ventada.

Ho perderem  tot, diu la iaia.

L’aigua de la riera va agafant un color marronós i el nivell va augmentant fins cobrir les grosses pedres que fan de passera.

Els petits verns, joncs, vímets i canyes ajupen el cap i s’ajeuen al poder de l’aigua.

¡ Que bé, ! penso jo. Quan baixi el nivell podrem agafar cangrejos, barbs i bagres a les petites basses que es formin al prat.

La pedregada va parant poc a poc i ara són grosses gotes d’aigua les que cauen fent bombolles a l’estany que s’ha format al pati. Les fulles d’acàcia han  tapat el desguàs i abrigant-se amb un davantal, la iaia burja el forat amb el pal de l’escombra fins aconseguir que el nivell no sobrepassi la porta forana.

Poc a poc la nuvolada  s’allunya. Els trons se senten cada vegada més lluny i tan sols de tant en tant un llampec dibuixa la seva traça al cel gris. El vent calma i la pluja desapareix.

Sortim a fora i en qüestió  de cinc minuts la calma torna. Els negres núvols obren una clariana per on el sol torna a treure el cap.

Per sobre La Salut, l’arc de Sant Martí surt  per abraçar amb els seus set colors els paratges de Les Encies. La llum ho torna a envair tot.

La foscor es converteix en clara lluminositat i les gallines treuen el cap per la porta del galliner. Els hortolans tornen als camps i la pedregada es perd a la llunyania.

Sant Marc , Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu

La nuvolada  ha passat i la ventada s’ha convertit en un fresc airet. L’arc de Sant Martí es va difuminant poc a poc i la lluna comença a treure el cap pels cims de Rocacorba. L’ambient que fins ara tenia una olor quasi elèctrica, es transforma en ventall de ferum entre herba mullada i terra fresca encara pel glaç de la pedregada.

Pels camins, els pagesos amb la saca al cap a manera de caputxa, o bé amb el paraigües sota el braç, tornen a casa. El rossinyol torna a cantar al jardí.






ÈXTASI







“ Oh vora l’aigua !, no sé quin misteri 

que constantment se m’endu l’atenció 

Ignoro dins del gorg que pot haver-hi 

que pel meu cor és bàlsam guaridor


Quan l’aigua cau al gorg,sembla una ondina
que es destrena jugant amb son cabell d’or
que ara l’estufa, després  el pentina
i sempre alegre canta cants d’amor “

( Mercè Bayona)


He pujat tot passejant fins al gorg de la Plana. Ho faig tot sovint per estirar les cames i alhora gaudir del paisatge.

He baixat pel dret camí que des dels horts porta al gorg. Després de passar per sota la branca de figuera que barra el pas, he fet un glop d’aigua a la font. El sobreeixidor del canal de la Plana, deixa sortir una molt bona quantitat d’aigua que cau entre escuma als meus peus i saltironant per entre les pedres es perd just al costat de la paret de basalt.

M’encanta la solitud del lloc, el soroll de l’aigua  i la verda transparència de la llum del capvespre a travers dels verns.

Quasi mullant-me els peus i des de sobre les lloses contemplo les boniques formes que fa l’escuma al racó i el reflexa del paisatge en el aigua que he intentat agafar entre mans com per fer-la meva. 

El sol se’n va a dormir ja i els seus raigs es barregen amb el verd de les fulles per caure finalment sobre l’aigua que es tenyeix d’un blau verdós. Els reflexos dels arbres sobre l’aigua dibuixen estranyes formes que contínuament canvien. Sembla talment un quadre en moviment al qual acompanya la relaxant musica del saltant i la font , el cant d’un rossinyol i  l’aletejar d’una merla que ha arrancat el vol i es perd  riu avall.

Com m’agradaria ésser un pintor i poder plasmar sobre  la tela tot el que veig. Tan sols em queda la conformitat de gravar-ho a la memòria, gaudir d’aquest sorollós silenci, i en arribar a casa intentar descriure-ho revivint aquells reflexos i la gratificant música del saltant,  del  sobreeixidor   i  de  la  font.

I sense saber per què, m’ha envaït una pau i una relaxació impressionant.

 

 

 EL   MÒBIL




Son dos quarts de set de la tarda i estic mirant per la balconada del despatx els arbres de la zona verda de davant de casa que ja fan un pam de goig.

Contemplo la llarga cua de cotxes parats al semàfor. El que fa tres és un Polo de color blanc amb una dona al volant. Té el mòbil a l’orella i està parlant ves a saber amb qui.

En un banc de la plaça hi ha un altre dona també parlant amb el mòbil. El semàfor es posa verd i el cotxe arranca. Un xic mes avall aparca. Surt la dona encara amb el mòbil a l’orella i creua el pas de vianants. La dona del banc continua parlant  i gesticulant. La del pas de vianants també, fins que uns trenta metres mes amunt, es troben, es petonegen, apaguen i ambdues guarden els mòbils a la butxaca.

No m’ho puc creure. Han estat quasi tres minuts parlant la una a cinquanta metres de l’altre amb el telèfon a cau d’orella, oblidant el cotxet on plora un nen la primera i el semàfor, conductors, cotxes i vianants la segona. I tot això per trobar-se al cap d’uns minuts.

Immediatament faig un càlcul. Quants diners han gastat les dues dones per dir-se coses que es podien dir al cap de pocs minuts ?.

Jo , si tornés a néixer, voldria ésser inventor d’un “artilugi” com aquests. O millor dit, voldria ésser el que al final de mes cobra els minuts, hores i dies de conversa moltes vegades innecessària.

Perquè així com fa uns anys el que estava de moda era portar darrera el cotxe un gos  que movia el cap amb les arrancades i parades, o un coixí amb l’escut d’un club de futbol, ara ho és el portar el mòbil enganxat a les orelles.

I amb això no vull dir que no sigui necessari ni beneficiós. Ho és, ben cert, però amb mesura.

Si les coses no canvien, no tardarem molt temps a veure pel carrer, esperant el bus o fent cua a la peixateria, sobretot dones amb el “pinganillo” a l’orella i mirant fixament l’hora que és. I no serà perquè els importi l’hora, ni si fan tard per anar a algun lloc. Serà perquè a traves del rellotge o el mòbil  podran veure  “Operación Triunfo, Salsa Rosa, El gran Hermano” o El Cor de la Ciutat.

Ja no farà falta estar a casa. Ho podran veure tot, per tot i a totes hores, encara que sigui fent cua per anar a votar.

El mòbil ens ha envaït i amb ell tots aquells tiroriro...tiroriro de l’Aserejé,en Bisbal, en Bustamante i la”Rosa de España” . I esmorzem, dinem  i sopem amb ells. Alguns fins i tot, crec que hi dormen. No pots anar en metro ni en autobús, ni al cine, al restaurant o a Missa sense que en el moment més inoportú soni el “pip pip” d’un mòbil. I val la pena veure la cara del propietari. Mira a tots costats, fa eixís amb el cap mig somrient i com demanant excuses, surt de la reunió i als pocs moments torna seriós i pren de nou el seu lloc com volent dir: és que  sabeu ?, jo tinc un mòbil.

I jo també , gamarús. I aquell i l’altre i fins el capellà que diu la Missa. Però el tenim apagat perquè soms educats i no ens agrada fer el passerell. Per a molts de nosaltres és una eina de treball i no de luxe.

I aquesta móbil-mania no ha passat de llarg als promotors de programes de televisió.

Truqui al 906...... i si ens diu el nom de l’equip en el que juga en Ronaldo, pot guanyar 6000 €. Incomprensiblement es fan 20.000 trucades, que a 1,5€ per trucada fan  un total de 30.000 €. Si de la meitat descomptem els 6000, queda un romanent de  9000 €   (un milió i mig de les pessetes d’abans ).  Ho veus ara clar gamarús ?.

Però ca, és com picar un ferro fred. Continua trucant que com més truquis més calers et gastaràs i més pujaran les accions dels potentats.

I si això que he escrit et fereix els sentiments o tens quelcom en contra, truca’m, no ho dubtis ja que el meu telèfon no és un 906.....

Tinc que deixar-ho. M’estan trucant pel mòbil.........

Per cert, no era cap reclamació. Era la trucada d’un amic per anar a sopar .





 C O N V E R S A    A L   F I R A L   D’OLOT





Es troben en Jep i l’Oriol un dilluns de mercat. Fa temps que no es veuen.


Hostia Jep què cardes ?

Ja ho veus, estava a casa tip de no cardar res i he pensat: cardaré el camp i me’n aniré a cardar un tomb no fos que la dona em cardés algun cop d’escombra o em cardés a fangar l’hort.

Tan cardat ho tens ?

Tan cardat que si t’ho explico et cardaràs a riure.

No cardis, home, no cardis. Cardarem el camp fins a can Guix i ens cardarem un parell de cerveses.

Carden el camp i se’n van al bar.

Carda-hi  dues tapes de ronyons

I per beure voleu que us hi cardi alguna cosa ?

Cardans  quelcom que vagi bé per la set, ja que carda un sol que carda  por.

Com tens els sogres Oriol ?

El sogre, cardat i la sogra encara més cardada. No sé pas que en cardarem.

Els hi cardes una sopa ben preparada i els cardes a l’altre barri.

I si em carden una denuncia ?. Llavors el cardat seria jo. A ben segur que em cardarien fora del testament.

L’amo del bar els hi carda dues cerveses i les dues tapes de ronyons sobre el taulell

Mengen els ronyons. Beuen les cerveses.

Noi, carda-hi dues més que la cuinera s’ha passat cardant-hi pebre als ronyons.

Es carden les dues  canyes. Carden un parell de rots .

Què et devem ?

Cardi  vuit-centes cinquanta peles.

Vols dir que no ens cardes ?

Ca, home, ca, us he cardat un preu d’amic.

L’Oriol carda la ma a la cartera, paga  i carden el camp no fos cas que la dona els hi cardés un escàndol al arribar tard a dinar.

                                            .....     .....     .....     .....

Amb això es fa palesa el refrany que diu:
Qui no carda o Olot, no carda enlloc.

P.S. Perdoneu però crec que amb el verb cardar, n’he cardat un xic massa







JOCS  DE  JUVENTUT





La electrònica, la mecànica, la robòtica i la química mai podran superar la il·lusió i la manya amb la que fèiem els nostres joguets.  I si no veiem:

Un tren electrònic amb vies i rails de tungstè , muntanyes i túnels de poliuretà, bateries de Niquel-Cadmi  i comprat amb la Master Card, podrà superar l’estona que passàvem per preparar un tren fet amb llaunes de sardines, enganxades amb un cordill ?.

Podrà el paisatge de poliuretà superar els entorns del poble, amb el Far i La Salut a dalt de la muntanya ?

Podran les bateries de Niquel-Cadmi (que duren i duren) durar tant com el tros de corda de piano amb la que fèiem córrer el tren ?

I el que és més important:que en fem del tren quan s’espatlla o ens ha passat  la fal·lera de la moda  ?  Passats tres mesos del dia de Reis, les deixalleries o el trasters estan plens de trens, de vies i de poliuretà. De les piles ja no en parlem.

En canvi, el nostre tren, el de les llaunes de sardines, o bé es podia vendre ben xafat a en Rosendo, el parracaire,  o com a mal menor, fer-lo servir per beure les gallines.
 
I això passava al arribar el temps d’un altre joc.

Perquè als pobles els jocs anaven per temporades. Hi havia jocs d’hivern i d’estiu .  I s’alternaven amb les menjades de fruita als horts que no eren els de casa, o la pesca, o jugar a futbol , o fer barraques, o forns per coure les boles de  fang  si  no  teníem  diners  per anar a comprar-les a ca la Maria Peluquera,

 Però això sí : sempre al carrer

A casa només hi entràvem per menjar, dormir o fer els deures de l’escola. Tot el demés en contacte amb la naturalesa. No és d’estranyar que estesi’m sempre morenos com si haguéssim passat per els raigs UVA.

Els jocs moderns , ben segur que espavilen a la mainada i els preparen per la vida que han d’afrontar, però  no és espavilar-se, el fer el tren més llarg i bonic, o guanyar quasi sempre a les boles , o agafar els cangrejos, o buscar el lloc adient perquè la baldufa ballés més estona, o mirar que l’hortolà no t’enganxés menjant cireres del seu hort ?

Els temps han canviat i els jocs també. Això és cert.

Miro els meus nets i penso : són molt espavilats però mai seran tan “putes” com érem nosaltres. O al menys mai tindran aquella innocent “putería”.





LA RADIO DE CASA



 Me la miro i em fa pena. Quasi oblidada,  a la lleixa de la dreta al costat del foc a terra., sembla que em miri i em vulgui parlar.

Parlar-me de molts anys. De temps de guerra. De la fredor que feia sota el llit , amagada perquè no la trobessin . De la alegria que experimentava a la cara de la meva família quan els donava bones noves o els assabentava que la lluita s’estava acabant.

Sembla que em diu: ja sé que no serveixo, que soc vella, Que les meves entranyes son només  un conjunt de vàlvules i fils empolsegats. Que la tècnica ha fet que em deixéssiu oblidada per altres aparells  que arriben a per tot. Que ja no puc cantar cançons alegres, ni dir paraules , ni tan sols fer un gemec de comiat. Us he estimat tant, que encara  somric quan veig les vostres alegries i m’entristeixo amb els vostres desenganys..

I jo et dic, radio estimada: Tu sempre seràs amb nosaltres i on nosaltres estem. Perque la teva vida ha estat enterament entregada al nostre servei, com un més de la familia.

Vull que sàpigues  coses que mai a ningú he explicat.

Et recordo, quan a la nit, amb la teva veu  quasi a cau d’orella ens deias.

“Aquí Radio España Independiente. Estación Pirenaica,” i escoltàvem d’amagatotis la veu d’en Carrillo o de la Pasionaria. Deien que ningú coneixia des d’on emetien. Però tu si que ho saps oi?. Guarda el secret.

O bé  ens feies arribar la veu inconfusible de la locutora que com una cantarella deia: “Aquí Radio Andorra. Emisora del Principado de Andorra”

“ EAJ 1 Radio Barcelona” i escoltàvem els actes del Congrés Eucarístic o les trapelleries d’en Paupinet amb el Sr. Viñas i el senyor Dalmau.

“Consultorio Elena Francis” remeis per a tot, per la salut i el cor     

 “Ama Rosa” amb la iaia,la mare i la mestra plorant com Magdalenes

 “Diego Valor, el heroe del espacio” serial digne de Julio Verne. Encara no s’havia arribat a la lluna i en Diego Valor ya lluitava amb el Gran Mecong per la pau a l’espai. Era el meu programa preferit, amb uns meravellosos efectes especials, dignes de la millor pel·lícula actual de ciència-ficció.

“Gol de Zarraaaaaaaa” i ens vam aixecar tots de la cadira escoltant-te al despatx de la torneria ja que eren temps de restriccions i només hi havia corrent a la fàbrica de mànecs., produït per nostra central de Can Poeti.


“Cabalgata fin de semana”

“Las Noticias”, amb aquell final tan tétric de “ Caidos por Dios y por España ¡¡¡ Presentes !!! .Himno Nacional y Oriamendi”

Ho recordo quasi tot i, t’agraeixo les estones que ens vas tenir entretinguts o informats. A ben segur que a vegades, s’hi hagués estat al teu abast, hauries callat per no entristir-nos. Però complies amb la teva obligació.

És per això que, mirant  la teva vella carcassa, et dic que sempre estaràs amb nosaltres. Que seràs , com eres abans , un més de la família.





K PSSA MB LS NSTRS FLLS ?





 Sembla que era ahir i han passat ja quasi cinquanta-sis anys. Ho recordo com el meu primer gran enfrontament amb un tribunal. Tribunal...quina paraula més crua i freda. Què havia fet jo per trobar-me davant d’uns senyors  que havien de jutjar en uns breus moments si jo era apte o no per començar a fer el Batxillerat?. Com podien assegurar a través d’un dictat, una multiplicació, una divisió, una senzilla arrel quadrada, i unes quantes respostes a qüestions que em  plantejaven de viva veu, que seria capaç  de començar uns estudis i, possiblement i amb un gran esforç per la meva part, acabar-los.

Fa quasi cinquanta-sis anys i en el examen d’ingrés al batxillerat, sobre meu i a uns quants metres per sobre el meu cap, una serpassa de més de sis metres- dissecada, està clar- em feia mirar de reüll cap al sostre per por de aquell monstre que només havia vist en algun cromo de la xocolata Torras o en algun conte del “guerrero del antifaz”-encara no existia la tele- caigués sobre meu i m’embolcallés com una bufanda. La classe de Ciències  del vell Institut de Girona estava rodejada de vitrines plenes a vesar de minerals, flors i plantes assecades i animals dissecats. Asseguts darrera una llarga taula que més que marró semblava negre pel pas dels anys  i qui sap si pels suors dels milers d’alumnes que hi havien passat , el Sr. Sobrequés, el Sr. Florit, la Sta. Fustagueres i el doctor Tomàs Nogué, esperaven xerrant entre ells que el bidell ens entregués uns folis amb els temes d’aquell examen d’ingrés  al Batxillerat.

Quan el Sr. Florit, darrera aquelles grans ulleres de gruixuda conxa vermellosa, es va dirigir a tots nosaltres, una suor freda i una esgarrifança va recórrer el meu cos de noiet de deu anys que encara vestia calces curtes i marinera a l’estil Popeye. 

- “Vamos a realizar un ejercicio de dictado. Después tendrán media hora para hacer los ejercicios de matemáticas que tienen apuntados en la hoja. Cuando terminen , firmen y entreguenla al Tribunal para realizar a continuación el exámen oral. Empezamos...”

El llapis Massats i la goma Milán que tenia a la ma em van caure a terra... Osti tu, començàvem  bé, però haig de reconèixer que com he dit abans era la primera vegada i  la primera vegada de tot et fot nerviós.  El Sr. Florit va començar...

- “Encontré a Platero echado en su cama de paja, blandos los ojos y tristes. Fui a él, lo acaricié hablándole y quise que se levantara. (Punto y aparte) El pobre se removió todo bruscamente y dejó una mano arrodillada... No podía... Entonces  le tendí su mano en el suelo, lo acaricié de nuevo con ternura y mandé venir a su médico. (Punto y aparte) a mediodia Platero habia muerto. La barriguilla de algodón se le había hinchado como el mundo y sus patas rígidas y descoloridas se elevaban al cielo. (Punto final). Pueden continuar con el examen.”

El pitjor ja havia passat. Ara venia allò que a mi més m’agradava, les matemàtiques. Es veu que ja de jovenet volia encaminar-me a Ciències. No vaig trigar ni deu minuts a fer les operacions i la prova del nou per estar-ne ben segur de què les havia fet bé. Em vaig aixecar i darrera de cinc o sis que havien estat més ràpids que jo vaig col·locar-me davant la llarga taula que més que marró semblava negre. La Sta. Fustagueres  va agafar el meu paper i va començar a fer la correcció. Jo mirava de reüll , més que el paper, la ma de la Sta. Fustagueres amb aquell gruixut llapis amb mikna de color vermell per un cap i blau per l’altre. Havia començat per les operacions de matemàtiques de les que jo ja n’estava segur però que tot i això em feien estar intranquil. Al capdavall de la fulla va escriure “Apto” mentre que em va resseguir amb una mirada que jo, infeliç de mi, vaig prendre com de felicitació. Va girar la fulla i al moment va canviar el color blau amb que havia apuntat la paraula “Apto” pel color vermell. Osti tu, vaig pensar jo, ara si que patirem... Va llegir el que jo havia escrit amb una lletra ni petita ni gran però això si  llegible i seguint un paral·lelisme exacte entre les diferents línies. (Es veu que ja de petit apuntava vocació de topògraf.) Ens havien dit que fer més de tres faltes d’ortografia era motiu d’un “No apto” que impossibilitava començar el primer curs de Batxillerat . Vaig contar quatre rodones vermelles  en tot el meu escrit. Esperava un “No apto” al final de la fulla i tot de cop la Sta. Fustagueres va girar el llapis i amb el color blau va anotar “Apto”. No m’ho podia creure... havia fet quatre faltes i estava aprovat. No sé si la cara va denunciar el meu estat d’ànim però amb veu seca però seriosa em va dir: 

- “Los acentos sólo cuentan como media falta. Puede retirarse”.

En sortir per la porta que donava al carrer de la Força, em vaig adonar que m’havia deixat el jersei a la cadira sota la serpassa i no vaig tenir esma d’anar-lo a buscar. La meva mestra, la senyoreta Antonieta va fer-ho per mi i juntament amb el senyor Viñas, el seu marit i mestre també,  i els altres tres companys de poble que com jo s’havien examinat i aprovat, xino xano ens vam adreçar a cal Ros per dinar i així donar per acabada aquella nostra primera oficial experiència estudiantil.

Possiblement algú es preguntarà a què ve aquest meu escrit. Ho explicaré. Avui he vist uns fulls de treball – i m’ha costat molt treure’n l’entrellat,  d’uns nens d’una edat semblant a la meva quan vaig fer l’examen d’ingrés i m’he imaginat com haurien actuat en aquella prova que jo vaig fer. Saben fer bé  operacions de sis o set números de multiplicant, multiplicador, dividend o divisor ? Perdoneu si he fet la traducció literal d’aquests conceptes si es que encara existeixen. I que em dieu de les arrels quadrades ? Ben segur que ens dirien que al Japó per fer això ja hi ha calculadores. I tenen raó, però el que no comenten perquè ho desconeixen  es que a l’illa del Pacífic tots els nens saben fer funcionar perfectament  l’àbac i com a últim recurs els hi quedaria el mòbil per rebre la solució i els resultats via sms.

I m’agradaria veure la cara de la Sta. Fustagueres corregint el dictat, aquell maleït dictat on no podies fer més de tres faltes,  sobre el darrer capítol de “Platero y yo”  escrit a l’estil modern:

cntr a Pltro  exd n s cm d pj blnds ls js y trsts.

 Què ha canviat... els alumnes, els pares, els mestres o els sistemes?. O tot junt un xic o molt?.  Chi lo sa...però pensem-hi, parlem-ne i posem-hi solució.





 TOT   A   CENT




 Encara que avui dia popularment se’ls  coneix amb aquest nom, de cent –cent de les antigues pessetes -, no en tenen res ja que la cosa més barata costa 0,75 € o sigui l’equivalent a unes 125 de les unitats monetàries ja desaparegudes. Per altre banda la gran majoria d’aquestes botigues estan regentades per gent d’ètnies,cultures i colors ben diferents de les de fa un o dos anys. És per això que molta gent ja no diu com temps enrere : me’n vaig al “todo a cien” a comprar tal o qual cosa. Ara diuen, o diem: me’n vaig al “chino” ...  I és que el noranta per cent dels antics ”todo a cien” estan regentats o controlats per petits homenets i donetes de baixa estatura, color entre blanc farinós i groc esmorteït i ulls que amb prous feines, per petits i mig tancats, deixen veure el seu color . Homenets i donetes que deixen sortir de la seva boca, com si fos una escopeta de repetició, tot un seguit de monosíl·labs que en prou feines  la gent del seu poble veí podria ajuntar-los i formar una frase comprensible.

Sempre, com que habitualment els locals són petits i plens fins a tocar el sostre de materials de les més variades utilitats i procedències, s’hi veu gent trastejant per entre els munts de roba, ceràmica, paraigües, maletes, pilotes, sabates etc. etc. etc “made in Taiwan, Korea o China”. I el més curiós del cas és que no es tracta de clients. De cada deu persones que hi ha a l’establiment, sis o set són empleats de la botiga, que amb les mans darrere l’esquena, com un ocell dintre una gàbia, caminen i caminen pels estrets passadissos amb la mirada fixada en les mans i butxaques dels compradors no fos cas que amaguessin alguna cosa.

Si vas a un “Chino”, ves-hi amb temps per perdre buscant els productes o compra el que bonament trobis als aparadors. Si no saps si hi ha un producte o has de demanar on es, igualment pots passar-hi un parell d’hores fins a treure’n l’entrellat, si es que el treus. M’explicaré. Quasi al costat de casa, hi ha una botigueta on encara es pot llegir un rètol de “todo a cien” i que només en entrar pots demanar a la noieta de darrera  el taulell o la seva mare que l’ajuda- en castellà o català, tan li fot-, si té per exemple piles petites de 1,5 volts. Mentre despatxen o cobren a un altre client, amb el cap t’indiquen el camí a seguir per trobar el que demanes o amb veu clara i precisa et diuen:

- estan penjades a l’ultima filera darrera els cubells de plàstic.

I la compra del producte pot durar com a màxim cinc o sis minuts.

Un xic més amunt d’aquest establiment  hi ha quatre o  cinc “Chinos”.  El divendres passat, la dona va recordar mentre fèiem aquella horeta de passeig diari que caldria comprar una segona “ouera” (recipient de plàstic per guardar o transportar ous) ja que els fills i nets s’han enllaminit amb els ous que cada setmana baixem del galliner del  meu cunyat. La que tenim ja a casa va sortir d’uns magatzems dels anomenats “Chinos” i com que en aquell moment passàvem per davant mateix,  vam entrar decidits a comprar aquella segona unitat. Decididament varem fer via cap al lloc o aparador  d’on havia sortit la nostra primera compra amb la desagradable sorpresa  de  comprovar que no n’hi havia cap. En un espai d’uns vint-i-cinc o trenta metres quadrats hi havia potser mitja dotzena d’homenets i donetes d’ulls petits i esparracats que seguien amb curiositat el nostre anar i venir per entre articles buscant l’ouera. En no trobar-ho ens varem  adreçar a un d’ells i la meva dona, potser pensant que en castellà l’entendrien millor, l’hi va dir:

- "taper para poner huevos. Antes  estaba aquí”...

- “aquí ? ... huevos” ?
        
Va remirar tot el que nosaltres ja havíem repassat i ara estic segur de que no sabia ni que volíem ni el que ella buscava. Finalment es va adreçar a la dependenta de la caixa, va engegar la metralleta carregada amb aquelles bales monosil·làbiques, i ens fa senyal perquè la seguíssim. Així ho vam fer fins que es va plantar davant una prestatgeria  i fent una reverència i aixecant el braç ens va senyalar el lloc on hi havia ...  ... un  aparell de ràdio amb CD i MP3 ! Va somriure a l’estil d’aquell prestidigitador que ha fet sortir un conill del barret i que amb un VOILA !  finalitza el seu número de circ , amb una petita reverència va tornar al seu lloc de vigilància. Per educació i sense riure vam sortir al carrer.

Una cinquantena de metres més avall hi ha un altre “Chino”. Hi vam entrar i vam fer la mateixa pregunta a una de les moltes personetes que vigilen, no que tot estigui el seu lloc, sinó que ningú s’emporti res.

-” taper... ?  huevos ?. Un momento”.

Mentre ella anava a preguntar pel que nosaltres buscàvem la dona va trobar la rebuscada ouera en  mig de porrons, nines de drap, paraigües i pilotes.

-eurekaaaaaaaaaa, varem cridar la dona i jo al mateix temps.

De camí cap a la caixa, va aparèixer la dependenta acompanyada d’una altre. En veure que ja portàvem l’ouera a les mans va somriure i amb un to  sarcàstic com culpant-nos de no haver demanat correctament el que volíem  va dir a l’altre petita, rodona i ulls mig clucs ...

- “ no huevos.....hielo”.

Haig de confessar que vaig estar a punt d’explica’ls-hi que aquell aparell de plàstic no era per fer glaçons sinó per posar-hi, protegir i transportar ous d’un lloc a l’altre. Però com els hi dic ous ?

-eggs ? oeufs ?

Tan se val, per un moment i pensant que els  primers mots que aprens d’un idioma diferent del teu són els que serveixen  per definir les parts baixes i nobles  dels homes, vaig estar temptat de senyalar amb el dit el meu baix ventre i anar repetint:

-“ para poner huevos...huevos, no para hielo”.

Ara me’n alegro de no haver-ho fet. M’exposava a que em portessin al lloc on hi venen els calçotets.

Ara que el meu cunyat em porta els ous en uns contenidors de cartó fabricats per a tal fi, sabeu perquè  faig servir les oueres que vaig comprar al “chino” ? ...PER FER GLAÇONS !.

Cada vegada que vaig al congelador per agafar un glaçó i fer-me un “cubata”, penso en aquella doneta de baixa estatura, color entre blanc farinós i groc esmorteït, ulls que, per petits i mig tancats en prou feina deixaven veure el seu color, i que parlava amb monosíl·labs com si fos una escopeta de repetició.
     
                                                                               



 ELS XUIXOS




 Passat ja el guirigall de les Fires de Girona, amb tot el que té de bo i, perquè no dir-ho, dolent o no tan bo, recordo que es va parlar molt dels xuixos de Girona i de can Castelló. Si no recordo malament deien que aquest gustós postra o llaminadura, tan se val, el va introduir a casa nostra un pastisser francès que va romandre a la ciutat passada la Guerra de la Independència.

Al meu cap em ve el record d’aquells temps en que, treballant ja i jugant a futbol amb el Girona, la Lola, cuinera de ca l’Argadà on menjàvem una bona munió d’amics, em tenia preparat de postra – jo he estat sempre un xic llaminer- una copeta de moscatell i un xuixo que, encara calent havia portat de la xurreria de can Revuelta. I no hi havia dia que me’l  pogués menja sencer. Sempre hi havia algú, l’Aldecoa, en Comas, el meu germà Albert, en Salvador de can Fider, i fins i tot en Lluis Pujolràs q. a. c.s., es barallaven per  arribar els primers a picotejar aquella peça punxeguda per cada cap, de color de teula mig cremada, farcida d’una crema groga com els rovells dels ous de les gallines de pagès,i folrada d’un sucre gruixut i blanc com un glop de llet.

Em va agradar el que van dir del xuixo però  no el que atribuïssin a Girona la “paternitat” i sobretot continuació de la peça de pastisseria. I m’atreveixo a fer-vos una pregunta. Què diríeu què venen a un lloc anomenat cal Xuixo ? No cal pensar-ho gaire per assegurar  que a  aquella pastisseria la postra més emblemàtica és aquesta...el xuixo. I la pastisseria està a les Planes d’Hostoles.

En Josep Alabau Simón, fill de cal ferrer del poble , va néixer a l’any 1903 a Les Planes. No volent continuar amb la feina de casa seva, de molt jovenet va anar a treballar a can Trias de Santa Coloma de Farners juntament amb el seu amic i col·laborador Paco i més tard van anar a fer “pràctiques” a can Negre de Girona. Segurament fou aquí on en Josep aprengué la tècnica de fer xuixos.

La guerra, com sempre, esgarrià les inquietuds i voluntat de prosperar de molta gent i concretament d’en Josep que va haver d’anar a lluitar al front. En tornar es va establir de pastisser alternant aquesta feina escassa entre setmana en un poble  d’escassament mil cinc-cents habitants amb la de carter.

Jo recordo en Josep a l’estació del tren d’Olot a les Planes, classificant la correspondència que arribava amb el tren de les tres de la tarda i més tard movent  la seva  còrpora, petita però gruixuda, carretera amunt fins arribar al poble.

Els diumenges en sortir de missa de vuit anàvem a menjar una pasta i beure un gotet de barreja per esperar el migdia que a cal Xuixo feien els més bons i coents caragols de tota la contrada  que remullàvem amb un fresc got de vi gasificat  que anomenàvem Butano. Perquè això sí, passar per cal Xuixo era obligatori ja fos per esmorzar, fer el vermut o jugar una partida de “manilla”, precursora de l’actual botifarra. Per la finestreta quadrada de la porta que separava el bar de l’obrador, molt sovint veiem la cara vermella d’en Jep Xuixo, així li deia la gent, donant una ullada a la gent que feia el vermut o jugava a cartes. Molt sovint s’arribava fins el taulell i feia un glopet de vermut o vi –això si, sempre batejat amb un raig de sifó que ell ja tenia cura que part del gasós líquid  anés aigüera avall i tornava a l’obrador tot xino-xano arrossegant els peus als que quasi arribava el llarg davantal blanc que sempre portava per a treballar.

En morir en Josep, el negoci el va portar el seu gendre i ara des de fa uns quants anys en Ramón, el seu net, ajudat pel seu pare Ramón i la seva mare Paquita. Les tècniques han canviat, els productes cada dia son més sintètics, els forns i cuines  amb més calories  però a cal Xuixo de Les Planes encara conserven aquell “savoir fer” i la qualitat d’aquella gent i productes d’abans inspirada en el mestratge d’en Jep Xuixo.

Qui es podria pensar que les primeres proves que va fer en Josep foren escalfant la paella de l’oli per fregir els xuixos a la fornal de la vella ferreria ?

Amb tot això no vull menysprear ni la qualitat ni la presència dels xuixos que es fan a la ciutat de Girona, però sí fer esment que la única casa que porta el nom de la postra en tot el nostre País,  és a cal Xuixo de Les Planes. I si no, feu la prova, pugeu un dia al poble i no pregunteu per la pastisseria, feu-ho per cal Xuixo. Em restareu per sempre agraits.









PROSA - Diari d'un arreplegat

Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs Sant Jordi d'Olot a l'any 2009


un irracional pot ser millor que molts humans 

PRESENTACIÓ

24 de Juny de 2008 .Escric aquestes ratlles quan son quasi quarts de dotze de la nit. No sé si seré capaç de reflectir tot el que avui m’ha succeït. No sé encara si tot ha estat producte de la meva imaginació o si d’un somni es tracta.

Quan m’he llevat  el cel semblava pintat amb cendra. La grisor envaïa tot l’entorn i no convidava ni tan sols a sortir de casa. Però els avis, quan arribem a aquesta benaventurada edat, encara que sense presa, sempre fem per un per trastejar pel cobert i fer lloc per la llenya que, tard o d’hora, arribarà a la casa. I amb aquest pensament he engegat l’auto per traslladar-me a no més d’un quart d’hora on viuen la meva filla, el seu home i els dos nets.

En entrar a la casa, en Nervi, un dels sis o set inquilins que hi campen com si de casa seva es tractés, m’ha rebut amb cara de pocs amics i rondinant com fa sempre amb mi. M’ha seguit fins el cobert amb la cua entre cames, les orelles jupes i ulls com aquell que no ha trencat mai un plat. En arribar al racó on s’hi amunteguen mobles vells ha girat cua i s’ha perdut escales amunt com un esperitat. Així estaré més tranquil, he pensat jo, i sense rumiar-ho dues vegades he començat a regirar-ho tot. Sota una manta mig rovellada he fet un descobriment: una pilota de plàstic, una xiruca mig esparracada, un ninot de drap sense ulls ni braços i una caixa de galetes. En obrir-la el meu cor s’ha sobresaltat en veure el seu contingut. Hi havia una càmera fotogràfica dintre una paperina de paper d’estrassa, unes fotografies mig rosegades per la humitat i un plec de quartilles dintre una carpeta on s’hi podia llegir: DIARI D’UN ARREPLEGAT. M’ha faltat temps per llegir les primeres quartilles i adonar-me’n de la importància del seu contingut. M’he arribat fins a la llibreria que hi ha a la cantonada, he fet fotocòpia de tot el material de la carpeta i de les fotografies i ho he tornat a deixar tot al seu lloc.

Ara, amb la tranquil·litat que m'ha donat quasi un  any de rumiar dia si i altre també la manera de fer públic el contingut d'aquell diari i com a testimoni d'uns valors morals que per nosaltres voldríem els humans, em disposo a donar fe de tot el que hi havia  dintre la carpeta esperant i desitjant que el seu verdader protagonista no m'ho recrimini algun dia.


DIARI

ANY 2007. Dilluns 9 de Juliol. Sabeu perquè tinc un nou company a casa?. Doncs resulta que ja sóc vellet (no sé exactament quant, i no és per coqueteria sinó que no sabem quan vaig néixer). Ja feia un temps que no em movia massa àgilment. La meva edat i el poc moviment  van fer que m’engreixés i cada cop caminés amb més dificultat.

La setmana santa passada vaig donar un bon ensurt als meus amos. Vaig llevar-me un matí que no podia ni moure’m. Duia la cua entre cames i els meus amos havien de treure’m al carrer a coll. El veterinari va diagnosticar-me artrosi, degut a la meva avançada edat, i ja va assegurar que això es repetiria sovint, i aniria en augment. Els meus amos ja es temien el pitjor i van optar per recollir un altre gos jovenet, no fos cas que jo no durés gaire i els donés un bon disgust, sobretot als nens. I així va ser que van portar en Negrito a casa. Doncs bé, des que en Negrito és a casa, m’he espavilat un piló. M’ha estimulat i m’ha fet   recuperar les ganes de jugar i de córrer. Ara ja no m’amago sota el llit tement l’hora del passeig, sinó que m’espero impacient al costat de la porta quan s’acosta l’hora i, tot i que ja mai seré un gos ràpid i àgil, si que faig uns bons passejos i intento seguir el ritme d’en Negrito i els meus amos.

Dimarts 10 de Juliol. Aquí ens teniu, a la terrassa de casa, justament el dia que en Negrito va arribar. Jo sóc en Nervi, el més peludet i eixerit. El tricolor amb cara de pomes agres és en Negrito. En aquesta foto estava una mica tens perquè tot just acabava d’arribar a casa provinent d’un grup de gossos abandonats que vivien en un bosc de Santa Cristina d’Aro. Era la primera vegada que portava collar i que es trobava en un lloc semitancat.

Jo ja fa dos anys que visc amb la meva família. També sóc un arreplegat com en Negrito. A mi van venir a buscar-me al refugi de la protectora el dia de sisè aniversari del meu amo petit, en Marc. Van deixar-lo triar el regal i va preferir un gos a una playstation !... i el gos afortunat sóc jo. De fet anaven a buscar un altre gos al refugi. L’havien vist a la web de la protectora i es deia Nervi. Però quan van venir a buscar-lo en Nervi no va aparèixer, vaig suplantar-lo, vaig prendre-li el nom i vaig marxar cap a casa. La veritat és que no feia gaire bona fila: prim. Pelat, brut i malalt. Ara sóc tot el contrari: gras (grassísim per ser més exactes) , molt pelut, net i sa.

La meva mestressa, com que de joveneta s’havia dedicat a recollir gossos abandonats i donar-los en adopció, va decidir que aquesta podia ésser una bona experiència per als seus fills, i així ha estat. Em sembla que tant en Pau com en Marc, i sobretot en Marc, han heretat  de la seva mare l’amor i sensibilitat vers qualsevol cuca vivent.

En Negrito s’ha adaptat molt bé a la seva vida en família. Bé, jo li he hagut de donar alguns consells en forma de reny quan fa alguna malifeta (com robar el menjar de la cuina o malmetre ninots, joguines o sabates). Hem tingut alguna picabaralla per posar les coses al seu lloc, jo lluitant per mantenir els meus drets adquirits i en Negrito per adquirir-ne de nous encara que hagués de trepitjar-me. Ens hem enganxat només un parell de vegades però com que la mestressa no ha intervingut cap cop, i ni a mi ni a en Negrito ens interessava portar les coses més lluny, hem deixat de barallar-nos. Ara ho compartim quasi tot .Menys el menjar, és clar !

Dimecres 11 de Juliol. En una de les seves compres compulsives al super, els nens van omplir el carro de capses de gelat  i entre elles n’hi havia una de polos d’orxata. Normalment els gelats s’hi estan pocs dies al congelador però els polos d’orxata van començar a fer-hi vida. No hi havia qui se’ls  mengés. És que ni els gossos els voldrien aquests gelats, deia la mestressa, renyant als nens per comprar sense pensar qui hi posaven al carro.

Fent lloc al congelador per a la propera compra, la mestressa va treure els gelats d’orxata per llençar-los. A veure si en Nervi els llepa ?  deia mentre en desembolicava un.  Llepar-lo ?. Una o dues llepadetes li vaig fer al gelat, just abans de començar a menjar-me’l  a queixalades, no fos cas que algú me’l treiés abans de poder-lo acabar. És bonísimmmm !. La capsa de gelats d’orxata s’ha quedat al congelador. Ara, alguna tarda calorosa, la mestressa treu els gelats i en reparteix. Sempre ni ha un d’orxata per a mi. Ara bé, encara no sé com s’ho fan els humans per aguantar-lo amb aquell tros de pal !

Dilluns 9 de Juliol. Com que en Negrito és jove, actiu i necessita córrer, la meva mestressa l’ha posat a fer agility. És un esport ideal per a practicar-lo totes aquelles persones   amants dels gossos  perquè et permet fer esport  gaudint del teu animal i mantenir-hi una relació molt especial i estreta. Ja feia temps que la mestressa hi tenia l’ull ficat en aquest esport  però, és clar, amb el meu tipus – panxut i camacurt- mai s’havia plantejat de practicar-lo amb mi.

En Negrito compleix a priori les exigències per a fer agility . És jove, juganer i àgil. Ara bé, el seu caràcter independent ha estat un handicap dur de superar, i contra el que encara està lluitant la meva mestressa. Resulta que sí, que en Negrito és guapo,  fort i atlètic, però ha de seguir les indicacions de la meva mestressa i això  no ho tenia masa clar al principi. Es va convertir en tot un expert  de “l’agility-escaping”. Era entrar a la pista  i buscar un forat de la tanca per escapar-se. Ara sembla  que comença a enterar-se que l’agility es practica dins la pista on hi ha els obstacles i mica en mica ha va fent millor. Però a l’hora dels passeig encara practica “l’escaping” algun que altre cop.

Dissabte 14 de Juliol. Aquest matí que apretava la calor, la mestressa ha decidit fer un passeig pel bosc. Com que vivim en un poble privilegiat molt  proper a la ciutat però envoltat de boscos i llocs tranquils, hem sortit a disfrutar de l’ombra. En Negrito s’hi troba com el peix a l’aigua dintre el bosc. Se li nota  que va viure-hi uns quants mesos abans de ser arreplegat. Es nota que hi està avesat, en canvi  jo m’hi perdo. Al final avui m’han hagut de portar amb la corretja perquè em perdia i havíem d’aturar l’excursió a cada moment per rescatar-me. És que jo veig tots els arbres iguals, què voleu que us digui !. En canvi en Negrito amb el seu agut olfacte s’orienta perfectament i corre entremig dels arbres sense preocupar-se de perdre’s. Apareix i desapareix com per art de màgia. Sembla en Coperfield. Els nens també gaudeixen  molt del bosc. Hi fan cabanes i s’inventen mil aventures. Hem tornat relaxadíssims a casa i hem fet una llarga migdiada.
  
Dimarts 17 de Juliol.  Des que aquesta tarda m’he creuat amb ella, sóc la riota de la família. Vine “teixonet pastor”...mira que maco el “teixonet pastor”...li haurem de trobar una teixoneta !. Normalment quan passegem pel poble la gent es fixa més en el Negrito que en mi. Al principi em molestaven els comentaris de gent coneguda que, veient en Negrito per primera vegada, deien: ostres !, aquest sí que és xulo. Però fins avui la meva alta autoestima m’ha ajudat a no preocupar-me pels comentaris dels altres. Què passa?. Per xulo, jo!. Però avui una àvia s’ha creuat en el meu camí, s’ha dirigit al seu home i entusiasmada ha exclamat: mira que maco...un “teixonet pastor”! És pel meu pel, les cames curtes i el cos arrodonit. Si algun dia em veieu i trobeu alguna semblança entre un teixó i jo, feu-m’ho saber. Us ho agrairé.

Divendres 20 de Juliol. Resulta ser que en Marc, el meu amo petit, volia un gos per fer agility perquè ell no pot fer-ho amb en Negrito  ja que la mestressa és la que l’està ensinistrant i no es aconsellable dues persones per un sol gos. Però com que en Marc és tossut com una mula i on posa  l’ull, posa la banya, va veure al Youtube uns conillets que feien agility i va demanar-ne un pel seu aniversari i així d’aquesta manera podria ensenyar-li trucs al seu conillet, fer-lo saltar i passar obstacles.

Dissabte 28 de Juliol. A en Negrito se li nota que ha viscut en llibertat formant part d’un grup de gossos assalvatgits. I això es fa palès sobretot en conductes de supervivència i de reconeixement de jerarquia sobretot a l’hora d’obtenir i gaudir del menjar. En Negrito és un lladregot que quan pot s’enfila a la taula i s’endu el que hi troba. Els amos han d’anar en compte  de desparar la taula tan bon punt han acabat perquè a la primera badada, en Negrito ja l’ha netejat.

Diumenge 29 de Juliol. Dijous va arribar en Cookie a casa. És un conillet encantador!. Des d’un principi no s’ha fet gens estrany. Es deixa acaronar pel humans i menja de la seva ma. Tot i que a casa no són partidaris de tenir animals engabiats, en Cookie té una gàbia per ell. El punyetero està content perquè acaba d’estrenar pis sense signar hipoteca. Aquest sí que viu bé !. En Marc li prepara unes amanides que fins i  tot jo me les menjaria.

Dimecres 15 d’Agost. Prou que intento fer mèrits per ser famós però no hi ha manera. El meu règim per ara no resulta. Ahir va tornar a passar!. L’amo em portava a passejar i hi havia dues senyores sentades en un banc. Tot acaronat-me una li diu a l’altre: mira que bonica... i està prenyada. Grrrrr. Em van dir gossa prenyada !.

Dijous 1 de Novembre. Ara que en Negrito  ja té clar que és un gos, és en Cookie el que té problemes de personalitat. El conill es pensa que és un gos! I el pitjor del cas és que fins i tot els humans de casa s’ho han cregut i el treuen a prendre el sol amarrat a un petit arnés. Vaja, que segons qui vegi això pensarà que la meva família humana està malament del terrat. Però a mi em sembla que en Cookie s’ho passa millor així que no pas tancat en una gàbia.

Dissabte 24 de Novembre. Doncs si senyors, ja som més arreplegats  a  casa. Avui ha arribat en Donald, un altre petaner que ha robat el cor a la meva família. Té un any i prové d’un refugi de gossos abandonats. És mascle, com tots els arreplegats de la casa, només que a aquest li han extirpat allò que ens fa tan xuletons als mascles. Aquesta tarda l’hem anat a buscar. La mestressa i els nens ja l’havien conegut la setmana passada i després de donar-li els vist i plau ells, avui ens ha tocat el torn als quadrúpedes de la casa. Així que hem pujat al cotxe i hem anat a buscar en Donald. Pels nens és una experiència extraordinària. Se senten herois: acaben de salvar un gos abandonat i a partir d’ara el mimaran i cuidaran. Quina satisfacció més gran !.

Diumenge 16 de Desembre. Aquest matí en Cookie ha mort i a casa estan tots molt tristos, sobretot la mestressa i en Pau que no han parat de plorar en tot el dia. En Pau està dessolat. Era el seu conillet ... tan carinyós...tan tendre... en Pau i en Cookie tenien un feeling especial. Ningú com en Pau podia tenir-lo en braços i adormir-lo.
-Mama, tenen ànima els conills ?
-Es clar que si.
-I què és l’ànima ?
-Allò que no mor mai i on viuen els sentiments. En Cookie t’estimava i el seu amor el tindràs per sempre igual que tu el recordaràs i estimaràs tota la vida.
Que trist és veure un nen perdre la seva estimada mascota!. Que trist és veure una mare desconsolada per no poder consolar el seu fill!. Que trist és perdre un company com en Cokkie!.

ANY 2008. Diumenge 6 de Gener. Avui ha arribat a casa el nou conillet que hem adoptat. Es diu Roy, és un “belier” d’orelles caigudes i molt més gros que en Cokkie. Normalment els “beliers” són conills tranquils i reposats, però en Roy és un terratrèmol, molt territorial i que no es talla a l’hora de clavar una queixalada al mossell de qualsevol gos que s’acosti massa a la seva gàbia. No és tan carinyós  com era en Cookie però es deixa agafar i es passa moltes estones endormiscat a la falda d’en Pau mentre aquest juga a l’ordinador o mira la tele. 

 Diumenge 20 de gener. Això és el que ens ha passat: volíem una xinxilla i ara en tenim ...QUATRE.  Hem conegut una noia que tenia tres xinxilles en adopció  però ara les seves circumstàncies no li permeten continuar tenint-les.
Ja vam acceptar el seu oferiment de dur-les totes a casa amb la seva gàbia i tot perquè no hagués de separar-les. Però abans d’anar-les a buscar la noia havia recollit un mascle que havia quedat vidu i l’hem sumat a la nostra adopció. Us presento a tota la “xinxada”.
-La femella grossa es diu Espavilada
-Pipo és el mascle de l’Espavilada
-Xinxi és la filla d’en Pipo i l’Espavilada
-Pelut és el vidu arreplegat a última hora. És de color beig a diferència de tots els altres que són grisos.

Diumenge 21 de Gener. Sembla que les xinxilles han acceptat bé el canvi de domicili. Són animalons molt manyacs, els nens els han agafat sense problemes i es queden molt quietons a la falda. Jo no els faig gaire cas. En Negrito i en Donald es posen molt nerviosos al costat de les gàbies, inspeccionant els nous inquilins i en Roy, el conill, està encantat. S’acosta a les gàbies de les xinxilles i els fa llepadetes als morros. Em sembla que mantindrem una bona relació i ens farem companyia uns als altres.

Dimecres 30 de Gener. Les xinxilles són monogàmiques, es a dir, formen una parella estable per tota la vida. En Pipo i l’Espavilada ja eren una parella de fet, fruit de la qual va néixer la Xinxi, però en Pelut era vidu i no sabíem com acceptaria un altra femella prop seu ni com li aniria els canvis d’aires després de haver enviudat i canviat de casa. Doncs m’alegra molt comunicar-vos que després d’uns quants estires i arronses inicials, en Pelut i la Xinxi han formalitzat la seva relació. Són una parella enamorada que dorm abraçada en un racó de la seva gàbia i comparteixen jocs i moixaines tal com han fet des de sempre en Pipo i l’Espavilada. VISCA ELS NUVIS !

Dijous 3 d’Abril. L’Espavilada està prenyada i cada dia més grossa. Hem hagut de separar-la d’en Pipo perquè el mossegava i rondinava. Avui la mestressa i els nens han pogut palpar-li la panxona i han notat els moviments dels cadellets. Estan tots molt emocionats, contents i impacients.

Dimecres 9 d’Abril. Ja sabeu tots que el gos que mana a casa sóc jo. Amb en Donald no tinc cap problema perquè és un gos castrat i difícilment voldrà prendre’m el lloc. Però en Negrito suposa una amenaça per mi i treballo contínuament per mantenir-lo a ratlla. Em passo el dia rondinant-lo i renyant-lo.  En canvi a en Donald no li dic ni guau.

Divendres 11 d’Abril. Avui han nascut tres xinxilletes i en Negrito no es separa de la gàbia i fa llepadetes a l’Espavilada quan se li acosta. En Donald no el deixem entrar sol a l’habitació perquè lladra i mossega la gàbia. De fet pels seus lladrucs, l’amo ha sabut que havien nascut. Jo, fidel al meu tarannà, passo del tema. L’amo i la mestressa els hi diuen “cerilletes” als cadells de l’Espavilada. I és que tenen el cap gros i el cos llarg i prim.

Dimarts 6 de Maig. Aquesta setmana estem de pega. Ahir la mestressa va haver de córrer al veterinari  amb en Negrito, l’Espavilada i les “cerilletes”. En Negrito tenia febre i s’havia passat la nit tossint i vomitant i les xinxilles no milloraven de la seva infecció a la cua. Varen tornar  carregats de medicaments però amb bones notícies. En Negrito té una inflamació a la tràquea i ha de prendre’s antibiòtic i les xinxilles també però en forma de crema. Però avui han tornat les corredisses !. Quan la mestressa ha arribat ha trobat la Xinxi agonitzant a la gàbia. Sense dir res i perquè en Marc no se’n adonés, ha agafat la Xinxi i ha corregut altre cop al veterinari. La Xinxi està més fotudeta, pobreta. Té una inflamació al budell de pronòstic molt greu. No creiem que se’n surti. Si algú de vosaltres necessita medicar-se, que vingui a casa. Ja no ve d’un.

-Mati: pastilleta a en Negrito, crema a l’Espavilada i les “cerilletes”
-Migdia: potito de verdura a la Xinxi.
-Vespre: pastilleta a en Negrito, un altre pastilleta a en Negrito, altra  cop crema a l’Espavilada i “cerilletes” i més xarop a la Xinxi. Ara esperem que tots es vagin recuperant, sobretot la  Xinxi  que és la que fa més llàstima i està més malaltona. 

Dimecres 7 de Maig. Aquesta nit ha mort la Xinxi. Ara, passades ja unes hores, puc explicar-vos les reaccions a la mort de la Xinxi preciosa:
-IMPOTÈNCIA de la mestressa per no haver pogut fer més per a salvar-la i de l’amo que va passar la tarda fent-li visites i veient com s’apagava sense poder-hi fer res.
-DESCONCERT d’en Marc que no entén perquè un animal ha de morir jove. Diu que entén que un animal o persona vella acabi morint , però la Xinxi tan joveneta...
-DESCONSOL d’en Pau que és molt sensible i plora, plora i plora.
-ENYOR d’en Negrito que s’asseu al costat de la gàbia i busca la Xinxi. I el pobre Pelut altre cop sol i vidu.
Xinxi preciosa, gràcies per haver estat tan carinyosa i per haver-nos ensenyat a estimar uns animalons per a nosaltres totalment desconeguts. Ens has donat alegria, companyia i estimació i t’has guanyat un lloc al nostre cor i a la nostra vida. No t’oblidarem petitona.

Dimarts 13 de Maig. Vosaltres veieu normal que un gos com jo hagi d’anar moll de cap a peus ?. I és que m’hi obliguen. Jo no vull sortir quan plou, no m’agrada que se’m mullin les potes, i em posen la corretja, m’estiren i em fan caminar. En Donald i en Negrito disfruten molt saltant entre l’herba molla, però jo no ho suporto. Per la propera temporada de pluges, reivindico una gavardina, paraigües i botes d’aigua. Sinó no penso sortir. Em queda el consol de veure com la mestressa també arriba xopa i desfavorida a casa. Amb tres gossos no li queden mans per dur un paraigües i no li queda més remei que aixoplugar-se sota un arbre mentre nosaltres anem fent les nostres cosetes. Avui sembla que comença a sortir el sol. A veure si dura. Sí, sí, ja ho sé això de la falta d’aigua i que l’aigua d’aquesta pluja és més beneïda que la de l’església, però tot i això...NO VULL TORNAR A SORTIR QUAN PLOU !.

Dijous 5 de Juny. Els meus amos són uns enamorats del riu. I ara que la gent comença a omplir piscines, ells el que fan és anar a ”prendre mides” a les gorgues. Perquè a l’estiu els encanta anar-hi  a passejar,  banyar-se, refrescar-se i caçar capgrossos i peixos amb el salabret. Després tornen a l’aigua tot el que es belluga. I tot això lluny de les llargues cues de les platges, de la sorra i la sal enganxada a la pell.

Divendres 6 de Juny.  Ahir va aparèixer un os a casa. Un enorme os brut de terra. D’on va sortir aquell tresor ?.
Les pistes eren més que evidents: una de les jardineres de la terrassa era mig buida, la seva vora plena de terra i les plantes inexistents. Ja us ho podeu imaginar !.
Qui va enterrar aquest os és quasi evident per a tots: en Negrito. Però el cas és que hem compartit aquest tresor tots tres gossos. Ara el llepo jo una estona, després se l’emporta en Donald, el recull en Negrito i se’n va cap a la terrassa... i així anem fent. Els amos ja comencen a estar farts d’ensopegar amb l’os però també estan molt encuriosits pel nostre comportament i companyerisme. Estan intrigats per saber quin serà el final d’aquest tresor.
La veritat és que l’os no és ni gustós ni alimentós. Però si els altres el van llepant, jo no puc ser menys, no ?. Ui, em sembla que això el hi passa a vegades també als humans. Fan coses perquè les fan els altres però no saben ben bé perquè carai ho estan fent. Quin embolic !.

Dissabte 7 de Juny. Al teulat de casa hi tenim un niu d’orenetes i ens agrada molt veure com cada any està ocupat i hi neixen pollets. Aquest any,  però, ha passat una desgràcia al niu. Hi han vingut les orenetes, han fet la posta i hi han nascut quatre pollets però... aquesta setmana hem trobat els quatre pollets morts a la terrassa. Els pares han desaparegut i el niu ha quedat buit.
En Pau va trobar els pollets i per treure dramatisme a la situació els ha dedicat una cançó que diu així:
“Ocellets, ocellots ...Quina pena, quina pena...Ocellets, ocellots...Quina pena que feu tots.”

Diumenge 8 de Juny. Posar a menjar  junts tres mascles competitius era per la mestressa una fita important. I ja fa temps que ho ha aconseguit. Mengem tots tres alhora amb els plats separats mig pam.  Fins i tot en Negrito que era el més sumís i que sempre esperava que jo li donés l’ordre de començar a menjar, ara ha canviat completament la seva actitud. En Negrito menja estirat, clar indici que no se sent gens amenaçat perquè aquesta és una  postura gens còmode per a defensar el teu menjar si ets sens amenaçat. Fins i tot l’amo ens ha ensenyat a menjar a l’ordre. Quan tornem de passeig amb ell sempre ens dóna alguna xuxe i ens assentem tots tres davant d’ell ordenadament i esperem que digui el nostre nom per a rebre el menjar, Quan  l’hem agafat  tornem  a  seure  i  tornem  a  esperar  que  soni el nostre nom. És divertit !
Aquest ordre no és fàcil d’aconseguir. De fet a casa hem hagut de viure alguna batussa i  i moltes rondinades. Però és maco seure’ns tots junts a la taula com fan els amos.

Dilluns 9 de Juny. Avui en Donald ha anat a la perruqueria i ha tornat amb una imatge totalment renovada. Ja feia dies que en Marc volia “pelar-lo” com la gosseta schnauzer d’una seva amigueta, i no ha parat fins aconseguir-ho. La veritat és que a tots els de la casa ens ha agradat el canvi. El que no m’agrada a mi és la colònia que li han posat i tant jo com en Negrito no fem res més que olorar-lo encuriosits.

Dimarts 10 de Juny. La mestressa diu que demà vindrà l’avi Joan a fer neteja del cobert. Li rondinaré un xic i així  veuré si és cert el que em diu a vegades la mestressa: ets més tossut que l’avi Joan

DESENLLAÇ

En el decurs de la setmana abans de sant Joan vaig baixar dues o tres vegades al cobert. Ara per penjar-hi una bona rastellera de tomàquets per sucar el pa, ara per guardar-hi unes pomes del ciri, ara per... Tan se val les vegades que vaig entrar-hi. Mirant de reüll, sempre veia en Nervi darrera la cortina de la cuina seguint-me amb la vista fins que tornava entrar a la casa. I una cosa se’m feia estranya des de que vaig entrar al cobert aquell dia grisós: les dues o tres vegades que vaig tornar-hi, en Nervi bellugant la seva peluda cua ja no em lladrava com abans i aprofitava qualsevol moment per fer-me carícies i llepadetes a la ma. 

Avui dia 24 de Juny hem anat amb la dona a fer una visita a la família i aprofitar per “escalfar” les butxaques dels nanos amb la propina que ja esperen per anar a comprar coets i focs d’artifici. Mentre matàvem els cuc  amb una mica de coca de sant Joan i una copeta de cava, la filla ens ha comentat que per art d’encanteri a diferents llocs de la casa han aparegut objectes que ja donaven per perduts... la càmera fotogràfica dintre la bossa de paper d’estrassa, el ninot sense orelles ni braços, la pilota de plàstic, la xiruca mig esparracada...

-Només això ? li pregunto...
-Només això pare, et sembla poc ?.

Des del racó on tots els arreplegats estan controlant els bocins de coca  amb els que ben segur la mestressa els hi  farà també celebrar la revetlla, en Nervi em mira fixament, em pica l’ullet, fa un badall i mou rítmicament el cap d’un costat a l’altre com volent dir-me: la caixa encara està al seu lloc, guarda’m el secret. I acosta el seu pelut cap fins posar-lo sobre la meva falda i introdueix el morro dintre la butxaca com buscant un xic d’escalfor.
-Mira que us heu fet amics amb en Nervi amb tan sols una setmana !, diu la meva filla.
En arribar a casa trobo a la butxaca dels pantalons un full de paper que encara traspua la ferum  inconfusible d’aquella  caixa de galetes que un dia vaig trobar amagada en un racó del cobert barrejada amb la del pel sempre humit del morro d’en  Nervi.
 Nerviós llegeixo el que estic segur serà  la última pàgina del diari d’un arreplegat ...

ULTIMA PÀGINA DEL DIARI

Dijous  12 de Juny. He anat al meu cau. Trobo la caixa de galetes sense la carpeta i les fotos.

Divendres 13 de Juny. Quan la mestressa ha marxat a treballar he tornat a baixar al cobert. Tot està com si ningú hagués descobert el meu amagatall, però tinc la seguretat que l’avi coneix ja tots els meus secrets.

 Dimarts 17 de Juny. Avui l’avi dels nanos ha tornat a entrar al cobert, però no hi trobo res regirat, ni m’ha fet cap retret ni mala mirada.

Dijous 19 de Juny. Ara n’estic segur, l’avi ho coneix tot. Ho veig per la seva mirada i que no evita el contacte amb mi tot i la poca gràcia que li fa que el rondini. 

Diumenge 22 de Juny. Si jo pogués parlar, quantes coses podria explicar de vosaltres, estimats humans. Si sabéssiu mirar-vos uns als altres com jo us miro, us asseguro que cap de vosaltres es sentiria sol i incomprès i que sense demanar-ho trobaríeu algú que us comprendria i us faria costat. Mentrestant jo continuaré donant-vos aquelles petites alegries que estan a les meves mans i que us fan sentir tan estimats: un lladruc amistós i un remenar de cua quan tornem a veure’ns. Perquè quan em deixeu sol sempre us espero. Sé que tard o d’hora tornareu.

PROSA - La campana del gorg de santa Margarida

Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs Sant Jordi d'Olot a l'any 2008

UBICACIÓ


A redós de la serralada del Far, a poques passes del torrent de la font Fresca que fa de  partió entre els municipis de les Planes i Amer, amb les ombres de les seves parets quasi remullant-se en el riu Brugent, l’esglesiola de Santa Margarida aixeca la seva vella i ja mig enderrocada còrpora  desafiant les glaçades d’hivern i els espetecs de la freda tramuntana. En sortir el sol per damunt la carena, la llum de l’astre encara rogenca pel seu recent naixement descobreix el forat a l’espadanya on fa dos-cents anys voleiava juganera una campana anomenada Glòria que el Bisbe de Girona Miquel Joan de Taverner amb l’ajut econòmic del llavors president de la Generalitat el banyolí Josep de Vilamalla, sagristà de Sant Esteve de Banyoles, havia fet fondre a València.

El seu tritlleig alegre al migdia, l’hora de d’Àngelus, convidava a fer un recés a tots els pagesos de la rodalia,vianants i traginers que transitaven pel camí ral que passava a no més de dues-centes passes de les parets de l’esglesiola i quan desgranava el toc de sometent, la seva veu es tornava, com per atzar, greu, ronca i autoritària,  quasi militar. En festejar un bateig repicava amb so de caramel i llaminadura i en anunciar el traspàs d’algun vilatà el seu plor semblava com embolcallat  en coto fluix.

El prat que envolta l’esglesiola, ara ple de bardissa  i punxants arçots, era el lloc de reunió dels planencs que vivien a les cases de pagès dels voltants i on, en sortir de la missa de vuit, feien petar la xerrada mentre fumaven una cigarreta, encenien la pipa o mig rosegaven un recaragolat caliquenyo.  Les dones aprofitaven aquests moments per arribar-se fins la font que porta el nom de la santa i que brolla d’una penya quasi a tocar la llera del riu. Per l’estret camí que hi porta, baixaven amb els càntirs a la ma i una presa de xocolata a les butxaques – per matar el cuc deien -  saltironant entre les mates de farigola i romaní que amb la rosada  matinera escampaven les seves flaires per tot l’indret.

El dia de l’aplec, ja de bon matí les mestresses de casa deixaven com a penyora sota les alzines i roures del voltant els cistells curulls de viandes pel dinar i berenar i en sortir de la missa d’onze- sempre a les onze el dia de l’aplec- el jovent feia gana ballant la sardana que en Cisco amb l’acordió i en Pepet amb el violí, amb més voluntat que música repetien una i altre volta fins cansar el personal.

 A l’hora del dinar tot era de tothom i cadascú menjava del seu cistell i del dels altres aprofitant que, per allò del veïnatge, no tastar els rostits o les llaminadures dels de sota l’arbre del costat, es podia prendre com una falta d’educació. En acabar, les dones entraven a l’esglesiola on el senyor rector esperava impacient per resar el rosari i entonar els goigs de la santa.

Els homes feien una becaina amb el cap reposant sobre el cistell i el jovent jugava a cuit i amagar vigilats per la iaia Vicenta que cuidava que als amagatalls no es barregessin fadrins i fadrines, fins que ja tombant la tarda, en Cisco i en Pepet esgarrapaven un bon seguit de valsets, rigodons i corrandes acompanyats per les ensopegades d’alguns balladors que per mor del vi que portaven a la panxa en ballaven més de les que tocaven.

Les noietes de les Planes
son poques i ballen bé
tenen la panxa arrugada
com la manxa del ferrer

En amagar-se el sol, com formigues fent camí per les dreceres que porten a les cases de pagès, els vilatans retornaven a les seves llars mentre Gloria, la vella campana, tritllejava en un continuat i alegre comiat.

Un bon dia, com per  art d’encanteri, la campana va desaparèixer. Què havia passat ?
Tanquem els ulls, obrim el cor i deixem volar la nostra imaginació ben acompanyada pel record d’aquells que a través dels anys i de pares a fills, amb les seves corrandes i romanços ens han fet arribar aquesta historia, llegenda o conte, tan se val.

PRESENTACIÓ

Corre l’any 1808. L’exèrcit francès ha posat siti a Girona i Charles Pierre François Angereau, duc de Castiglione i cap de la tropa gavatxa espera rendir la ciutat ja que la falta d’aliments i les malalties causen més morts als heroics gironins que els canons enemics. L’exèrcit francès en busca d’aliments per la tropa fa repetides incursions pels voltants de la ciutat matant  tothom qui troba en el seu camí i saquejant-ho  tot. Blat, civada, ordi, trumfes, fesols, aviram ... No deixen res per robar o destruir. Fins i tot les campanes de les esglésies despengen per fondre-les  i fabricar bales pels seus fusells.

 A mig camí entre Girona i Olot en Perot de Cartellà, manescal, guaridor i mig metge, quasi tan borratxo com el vi, puja pel corriol que des del camí ral va fins a Puigmateu, casa pairal amb una vintena de vessanes de conreu, dues-centes de bosc de roures i alzines i una dotzena de caps de bestiar entre bous, vaques  i  rossam. El sol pica  de valent i Perot aprofita l’ombra d’un frondós i florit arboç per fer un bufet i, és clar, encara que ha passat quasi a fregar de la font de Santa Margarida, matar la set amb un bon traguinyol del vi novell que porta a la quarterola de fusta. Encén la pipa i tot xino-xano empren de nou el camí de pujada que porta el mas. En arribar i a l’ombra de la vella alzina troba en Manelic, l’amo de la  casa, mig fent una becaina.

- Déu vos guardi Manelic
- Ell us guardi Perot

 Fan petar la xerrada i Perot, que sempre hi posa més pa que formatge, comença el seu repertori  d’històries i més històries que ha après arrossegant el cul, així ho diu ell, per tota  la geografia gironina. És un xic mentider, bé , molt mentider i a força  d’anar explicant mentides, acaba per creure-se-les. Quan comença la frase amb un: no heu sentit a dir ?, prepareu-vos perquè ell o el gat que sovint porta fent-li companyia engegarà la primera bufa i no pararà fins que el gat o ell se’n cansin.

- No heu pas sentit a dir, Manelic, que els soldats francesos ronden pels voltants de Girona, entren a totes les cases i s’emporten tot el que de valor hi ha ? Fins i tot les campanes de les esglésies. Diuen que en fan bocins que fonen per fer canons i bales. A veure si pugen fins aquí i s’emporten la campana de Santa Margarida.
- No ho he sentit pas, però si és cert, aquestes contrades estan molt lluny del front i no crec que fins aquí arribin.

- Diuen també que en Josep Pujol “Boquica”, traginer de Besalú, amb una bona colla de facinerosos que s’anomenen caragirats, roba per fer-ho arribar i vendre als exèrcits de Napoleó.

- Besalú també està a més d’una jornada de cavall. No crec que els hi valgui la pena fer tantes hores de camí per una campana que escassament arriba a cinc arroves. I si de cas  volen venir els estaré esperant amb el pedrenyal carregat darrere la porta forana.

- Que Déu us empari amic Manelic i us doni seny. Ara, si no hi ha res en contra  continuaré el meu camí fins Masserús ja que haig de fer nit al mas Nou i a trenc d’alba continuar cap a Armadans que hi tinc feina llarga.

- Bon camí Perot i llarga vida

TRAMA

Encara es veia la silueta d’en Perot pujant per la drecera del camí dels boixos, que Manelic baixà fins al Casot i amb l’hereu  prengueren el camí de Santa Margarida portant una corda, parpals i una escala. En arribar despenjaren la campana i vigilant que no els veies ningú, pel corriol que porta a la font, baixaren al gorg. Arribaren on el camí passa per sota el saltant i feren rodar la campana fins estimbar-la al lloc més fondo del gorg, jurant-se mútuament que mai revelarien el secret.

Passats uns dies, per tot el veral es comentava que els francesos o “Boquica” havien robat la campana i amb aquesta creença van passar els anys fins que Manelic i l’hereu del Casot varen decidir recuperar la campana. Van aprofitar un dia plujós ja que d’aquesta manera seria més difícil que algú els veies. Amb una llarga corda enrotllada a la cintura, Manelic es va tirar a l’aigua però li era impossible arribar on suposadament havia caigut la campana ja que el corrent i la força del saltant li ho impedien. Ho provà repetides vegades i al final es va abraçar a una pesada pedra, es va llençar i es va deixar portar pel seu pes fins el fons. No veia quasi res ja que les herbes farcien tot el fons del gorg. Tot de sobte veié una forma arrodonida que sobresortia de l’herbam i s’hi va acostar. En intentar tocar-la, aquella cosa prengué vida i balancejant-se deixà  sentir aquell soroll de plor embolcallat  en cotó fluix que tantes vegades Manelic havia escoltat a l’església de Santa Margarida. Com si hagués vist un dimoni, Manelic sortí de l’aigua just en el moment que pel saltant començaven a caure pedres i troncs arrossegats per la torrentada. Tan sols per uns segons havia salvat la vida.

Explicà a l’hereu del Casot que la fondària i foscor era tal que no havia pogut veure res, que era molt perillós i que no valia la pena tornar a intentar-ho jugant-se la vida. I jurant de nou que no ho contarien a ningú van tornar, l’un cap al Casot i l’altre cap a Puigmateu.

Manelic va continuar baixant al gorg cada vegada que semblava que el temps havia d’empitjorar i en pujar deia amb seguretat si plouria o no. La gent va arribar a pensar si era un bruixot. Ell tan sols deia fent la mitja rialla: he baixat al gorg a veure si sentia el ning-nang.

Passats els anys i veient-se arribar la mort, Manelic va confiar el secret al rector de les Encies amb l’encàrrec de que quan arribessin temps de pau ho fes conèixer als vilatans. I així ho va fer el mossèn i aquell secret va anar passant de boca en boca fins els nostres dies. Molts foren els que intentaren rescatar la campana de dintre el gorg, però el seu esforç fou en va.

DESENLLAÇ

A l’any 1939, l’Exèrcit Republicà comandat per Lister, va enderrocar el pont d’en Rius per evitar la circulació del ja desaparegut tren d’Olot a Girona i també causà danys irreparables a l’església de Santa Margarida molt propera al pont.

A la meva joventut, per motius laborals vaig baixar i pujar de Girona diàriament quasi cinc anys. Veia dons l’enderrocada església al matí i al vespre i aquesta podríem dir-ne monotonia no feia esborrar del meu pensament la bonica història que m’havia arribat per boca d’un parent ja traspassat. I ara que fa ja uns dos-cents anys del que conten va passar,  encara m’agrada baixar al gorg, grimpar per sota el saltant i parar l’orella per veure si sento  algun soroll estrany. Tan sols una vegada, fa més de quaranta anys, vaig veure l’aigua colpejar amb força sobre la lluentor que desprenia la pedra negra de basalt del fons del gorg i vaig sentir un soroll que es podia confondre amb el dringar d’una campana.

Vaig tenir temps just d’agafar la canya de pescar i arribar al cotxe que tenia a pocs metres del lloc. Els llamps il·luminaven la castanyeda de sota Puigmateu, els trons resseguien la carena del Far i serra de Llancers fins  estavellar-se al Puigsacalm fent trontollar les Olletes i una mànega d’aigua caigué tot de sobte sobre la contrada enfosquint tota la vall.

En passar la tempesta, va sortir el sol i vaig tornar al gorg. No es veia el fons  degut a la poca claredat de les aigües fangoses que havia aportat la torrentada i l’arc de Sant Martí tenyia amb els seus set colors les groguenques ones concèntriques que la força de l’aigua formava al peu del saltant. Apartant les mullades branques dels bedolls i verns que formen el vell camí ral vaig arribar sota l’arcada de pedra volcànica per on l’aigua cau al gorg. El soroll era impressionant. Amb els meus cinc sentits volia copsar tot de cop i al mateix temps la grandiositat de la natura desenfrenada. Vaig tastar el gust fangós de l’aigua freda que mullava la meva cara i braços, vaig veure la bardissa plena de fang i llot, vaig notar l’olor de la molsa que penjava del sostre de la cova i vaig voler sentir sense aconseguir-ho aquell ning-nang  que en Manelic de Puigmateu tantes i tantes vegades deia haver escoltat. Fou en va i vaig pensar que el dringar de la campana que m’havia semblat sentir abans de la tempesta havia estat producte de la meva imaginació.

En abandonar el lloc i fins perdre de vista el gorg,  encara volia endevinar aquell toc de  campana embolcallada en cotó fluix que barrejant-se amb el vent de tramuntana, transportava el polsim d’aigua riu avall.

Avui penso que la única veritat que queda d’aquesta història  és que mai podré jurar haver-ne estat protagonista. I així ho he explicat als meus nets i ells, tot i ser membres d’un mon on Supermans, Robocops i Spidermans són els protagonistes dels més moderns contes, encara de tant en tant mirant-me fixament als ulls em pregunten: - Avi anem a sota el saltant per si sentim la campana de santa Margarida ?. I jo, que tantes vegades m’havia adormit a la falda de la padrina escoltant el conte, penso mentre els  acompanyo: santa innocència !