PROSA - Diari d'un arreplegat

Treball guardonat amb el Primer Premi

del Concurs Sant Jordi d'Olot a l'any 2009

un irracional pot ser millor que molts humans 

PRESENTACIÓ

24 de Juny de 2008 .Escric aquestes ratlles quan son quasi quarts de dotze de la nit. No sé si seré capaç de reflectir tot el que avui m’ha succeït. No sé encara si tot ha estat producte de la meva imaginació o si d’un somni es tracta.

Quan m’he llevat  el cel semblava pintat amb cendra. La grisor envaïa tot l’entorn i no convidava ni tan sols a sortir de casa. Però els avis, quan arribem a aquesta benaventurada edat, encara que sense presa, sempre fem per un per trastejar pel cobert i fer lloc per la llenya que, tard o d’hora, arribarà a la casa. I amb aquest pensament he engegat l’auto per traslladar-me a no més d’un quart d’hora on viuen la meva filla, el seu home i els dos nets.

En entrar a la casa, en Nervi, un dels sis o set inquilins que hi campen com si de casa seva es tractés, m’ha rebut amb cara de pocs amics i rondinant com fa sempre amb mi. M’ha seguit fins el cobert amb la cua entre cames, les orelles jupes i ulls com aquell que no ha trencat mai un plat. En arribar al racó on s’hi amunteguen mobles vells ha girat cua i s’ha perdut escales amunt com un esperitat. Així estaré més tranquil, he pensat jo, i sense rumiar-ho dues vegades he començat a regirar-ho tot. Sota una manta mig rovellada he fet un descobriment: una pilota de plàstic, una xiruca mig esparracada, un ninot de drap sense ulls ni braços i una caixa de galetes. En obrir-la el meu cor s’ha sobresaltat en veure el seu contingut. Hi havia una càmera fotogràfica dintre una paperina de paper d’estrassa, unes fotografies mig rosegades per la humitat i un plec de quartilles dintre una carpeta on s’hi podia llegir: DIARI D’UN ARREPLEGAT. M’ha faltat temps per llegir les primeres quartilles i adonar-me’n de la importància del seu contingut. M’he arribat fins a la llibreria que hi ha a la cantonada, he fet fotocòpia de tot el material de la carpeta i de les fotografies i ho he tornat a deixar tot al seu lloc.

Ara, amb la tranquil·litat que m'ha donat quasi un  any de rumiar dia si i altre també la manera de fer públic el contingut d'aquell diari i com a testimoni d'uns valors morals que per nosaltres voldríem els humans, em disposo a donar fe de tot el que hi havia  dintre la carpeta esperant i desitjant que el seu verdader protagonista no m'ho recrimini algun dia.

DIARI

ANY 2007. Dilluns 9 de Juliol. Sabeu perquè tinc un nou company a casa?. Doncs resulta que ja sóc vellet (no sé exactament quant, i no és per coqueteria sinó que no sabem quan vaig néixer). Ja feia un temps que no em movia massa àgilment. La meva edat i el poc moviment  van fer que m’engreixés i cada cop caminés amb més dificultat.

La setmana santa passada vaig donar un bon ensurt als meus amos. Vaig llevar-me un matí que no podia ni moure’m. Duia la cua entre cames i els meus amos havien de treure’m al carrer a coll. El veterinari va diagnosticar-me artrosi, degut a la meva avançada edat, i ja va assegurar que això es repetiria sovint, i aniria en augment. Els meus amos ja es temien el pitjor i van optar per recollir un altre gos jovenet, no fos cas que jo no durés gaire i els donés un bon disgust, sobretot als nens. I així va ser que van portar en Negrito a casa. Doncs bé, des que en Negrito és a casa, m’he espavilat un piló. M’ha estimulat i m’ha fet   recuperar les ganes de jugar i de córrer. Ara ja no m’amago sota el llit tement l’hora del passeig, sinó que m’espero impacient al costat de la porta quan s’acosta l’hora i, tot i que ja mai seré un gos ràpid i àgil, si que faig uns bons passejos i intento seguir el ritme d’en Negrito i els meus amos.

Dimarts 10 de Juliol. Aquí ens teniu, a la terrassa de casa, justament el dia que en Negrito va arribar. Jo sóc en Nervi, el més peludet i eixerit. El tricolor amb cara de pomes agres és en Negrito. En aquesta foto estava una mica tens perquè tot just acabava d’arribar a casa provinent d’un grup de gossos abandonats que vivien en un bosc de Santa Cristina d’Aro. Era la primera vegada que portava collar i que es trobava en un lloc semitancat.

Jo ja fa dos anys que visc amb la meva família. També sóc un arreplegat com en Negrito. A mi van venir a buscar-me al refugi de la protectora el dia de sisè aniversari del meu amo petit, en Marc. Van deixar-lo triar el regal i va preferir un gos a una playstation !... i el gos afortunat sóc jo. De fet anaven a buscar un altre gos al refugi. L’havien vist a la web de la protectora i es deia Nervi. Però quan van venir a buscar-lo en Nervi no va aparèixer, vaig suplantar-lo, vaig prendre-li el nom i vaig marxar cap a casa. La veritat és que no feia gaire bona fila: prim. Pelat, brut i malalt. Ara sóc tot el contrari: gras (grassísim per ser més exactes) , molt pelut, net i sa.

La meva mestressa, com que de joveneta s’havia dedicat a recollir gossos abandonats i donar-los en adopció, va decidir que aquesta podia ésser una bona experiència per als seus fills, i així ha estat. Em sembla que tant en Pau com en Marc, i sobretot en Marc, han heretat  de la seva mare l’amor i sensibilitat vers qualsevol cuca vivent.

En Negrito s’ha adaptat molt bé a la seva vida en família. Bé, jo li he hagut de donar alguns consells en forma de reny quan fa alguna malifeta (com robar el menjar de la cuina o malmetre ninots, joguines o sabates). Hem tingut alguna picabaralla per posar les coses al seu lloc, jo lluitant per mantenir els meus drets adquirits i en Negrito per adquirir-ne de nous encara que hagués de trepitjar-me. Ens hem enganxat només un parell de vegades però com que la mestressa no ha intervingut cap cop, i ni a mi ni a en Negrito ens interessava portar les coses més lluny, hem deixat de barallar-nos. Ara ho compartim quasi tot .Menys el menjar, és clar !

Dimecres 11 de Juliol. En una de les seves compres compulsives al super, els nens van omplir el carro de capses de gelat  i entre elles n’hi havia una de polos d’orxata. Normalment els gelats s’hi estan pocs dies al congelador però els polos d’orxata van començar a fer-hi vida. No hi havia qui se’ls  mengés. És que ni els gossos els voldrien aquests gelats, deia la mestressa, renyant als nens per comprar sense pensar qui hi posaven al carro.

Fent lloc al congelador per a la propera compra, la mestressa va treure els gelats d’orxata per llençar-los. A veure si en Nervi els llepa ?  deia mentre en desembolicava un.  Llepar-lo ?. Una o dues llepadetes li vaig fer al gelat, just abans de començar a menjar-me’l  a queixalades, no fos cas que algú me’l treiés abans de poder-lo acabar. És bonísimmmm !. La capsa de gelats d’orxata s’ha quedat al congelador. Ara, alguna tarda calorosa, la mestressa treu els gelats i en reparteix. Sempre ni ha un d’orxata per a mi. Ara bé, encara no sé com s’ho fan els humans per aguantar-lo amb aquell tros de pal !

Dilluns 9 de Juliol. Com que en Negrito és jove, actiu i necessita córrer, la meva mestressa l’ha posat a fer agility. És un esport ideal per a practicar-lo totes aquelles persones   amants dels gossos  perquè et permet fer esport  gaudint del teu animal i mantenir-hi una relació molt especial i estreta. Ja feia temps que la mestressa hi tenia l’ull ficat en aquest esport  però, és clar, amb el meu tipus – panxut i camacurt- mai s’havia plantejat de practicar-lo amb mi.

En Negrito compleix a priori les exigències per a fer agility . És jove, juganer i àgil. Ara bé, el seu caràcter independent ha estat un handicap dur de superar, i contra el que encara està lluitant la meva mestressa. Resulta que sí, que en Negrito és guapo,  fort i atlètic, però ha de seguir les indicacions de la meva mestressa i això  no ho tenia masa clar al principi. Es va convertir en tot un expert  de “l’agility-escaping”. Era entrar a la pista  i buscar un forat de la tanca per escapar-se. Ara sembla  que comença a enterar-se que l’agility es practica dins la pista on hi ha els obstacles i mica en mica ha va fent millor. Però a l’hora dels passeig encara practica “l’escaping” algun que altre cop.

Dissabte 14 de Juliol. Aquest matí que apretava la calor, la mestressa ha decidit fer un passeig pel bosc. Com que vivim en un poble privilegiat molt  proper a la ciutat però envoltat de boscos i llocs tranquils, hem sortit a disfrutar de l’ombra. En Negrito s’hi troba com el peix a l’aigua dintre el bosc. Se li nota  que va viure-hi uns quants mesos abans de ser arreplegat. Es nota que hi està avesat, en canvi  jo m’hi perdo. Al final avui m’han hagut de portar amb la corretja perquè em perdia i havíem d’aturar l’excursió a cada moment per rescatar-me. És que jo veig tots els arbres iguals, què voleu que us digui !. En canvi en Negrito amb el seu agut olfacte s’orienta perfectament i corre entremig dels arbres sense preocupar-se de perdre’s. Apareix i desapareix com per art de màgia. Sembla en Coperfield. Els nens també gaudeixen  molt del bosc. Hi fan cabanes i s’inventen mil aventures. Hem tornat relaxadíssims a casa i hem fet una llarga migdiada.

  

Dimarts 17 de Juliol.  Des que aquesta tarda m’he creuat amb ella, sóc la riota de la família. Vine “teixonet pastor”...mira que maco el “teixonet pastor”...li haurem de trobar una teixoneta !. Normalment quan passegem pel poble la gent es fixa més en el Negrito que en mi. Al principi em molestaven els comentaris de gent coneguda que, veient en Negrito per primera vegada, deien: ostres !, aquest sí que és xulo. Però fins avui la meva alta autoestima m’ha ajudat a no preocupar-me pels comentaris dels altres. Què passa?. Per xulo, jo!. Però avui una àvia s’ha creuat en el meu camí, s’ha dirigit al seu home i entusiasmada ha exclamat: mira que maco...un “teixonet pastor”! És pel meu pel, les cames curtes i el cos arrodonit. Si algun dia em veieu i trobeu alguna semblança entre un teixó i jo, feu-m’ho saber. Us ho agrairé.

Divendres 20 de Juliol. Resulta ser que en Marc, el meu amo petit, volia un gos per fer agility perquè ell no pot fer-ho amb en Negrito  ja que la mestressa és la que l’està ensinistrant i no es aconsellable dues persones per un sol gos. Però com que en Marc és tossut com una mula i on posa  l’ull, posa la banya, va veure al Youtube uns conillets que feien agility i va demanar-ne un pel seu aniversari i així d’aquesta manera podria ensenyar-li trucs al seu conillet, fer-lo saltar i passar obstacles.

Dissabte 28 de Juliol. A en Negrito se li nota que ha viscut en llibertat formant part d’un grup de gossos assalvatgits. I això es fa palès sobretot en conductes de supervivència i de reconeixement de jerarquia sobretot a l’hora d’obtenir i gaudir del menjar. En Negrito és un lladregot que quan pot s’enfila a la taula i s’endu el que hi troba. Els amos han d’anar en compte  de desparar la taula tan bon punt han acabat perquè a la primera badada, en Negrito ja l’ha netejat.

Diumenge 29 de Juliol. Dijous va arribar en Cookie a casa. És un conillet encantador!. Des d’un principi no s’ha fet gens estrany. Es deixa acaronar pel humans i menja de la seva ma. Tot i que a casa no són partidaris de tenir animals engabiats, en Cookie té una gàbia per ell. El punyetero està content perquè acaba d’estrenar pis sense signar hipoteca. Aquest sí que viu bé !. En Marc li prepara unes amanides que fins i  tot jo me les menjaria.

Dimecres 15 d’Agost. Prou que intento fer mèrits per ser famós però no hi ha manera. El meu règim per ara no resulta. Ahir va tornar a passar!. L’amo em portava a passejar i hi havia dues senyores sentades en un banc. Tot acaronat-me una li diu a l’altre: mira que bonica... i està prenyada. Grrrrr. Em van dir gossa prenyada !.

Dijous 1 de Novembre. Ara que en Negrito  ja té clar que és un gos, és en Cookie el que té problemes de personalitat. El conill es pensa que és un gos! I el pitjor del cas és que fins i tot els humans de casa s’ho han cregut i el treuen a prendre el sol amarrat a un petit arnés. Vaja, que segons qui vegi això pensarà que la meva família humana està malament del terrat. Però a mi em sembla que en Cookie s’ho passa millor així que no pas tancat en una gàbia.

Dissabte 24 de Novembre. Doncs si senyors, ja som més arreplegats  a  casa. Avui ha arribat en Donald, un altre petaner que ha robat el cor a la meva família. Té un any i prové d’un refugi de gossos abandonats. És mascle, com tots els arreplegats de la casa, només que a aquest li han extirpat allò que ens fa tan xuletons als mascles. Aquesta tarda l’hem anat a buscar. La mestressa i els nens ja l’havien conegut la setmana passada i després de donar-li els vist i plau ells, avui ens ha tocat el torn als quadrúpedes de la casa. Així que hem pujat al cotxe i hem anat a buscar en Donald. Pels nens és una experiència extraordinària. Se senten herois: acaben de salvar un gos abandonat i a partir d’ara el mimaran i cuidaran. Quina satisfacció més gran !.

Diumenge 16 de Desembre. Aquest matí en Cookie ha mort i a casa estan tots molt tristos, sobretot la mestressa i en Pau que no han parat de plorar en tot el dia. En Pau està dessolat. Era el seu conillet ... tan carinyós...tan tendre... en Pau i en Cookie tenien un feeling especial. Ningú com en Pau podia tenir-lo en braços i adormir-lo.

-Mama, tenen ànima els conills ?

-Es clar que si.

-I què és l’ànima ?

-Allò que no mor mai i on viuen els sentiments. En Cookie t’estimava i el seu amor el tindràs per sempre igual que tu el recordaràs i estimaràs tota la vida.

Que trist és veure un nen perdre la seva estimada mascota!. Que trist és veure una mare desconsolada per no poder consolar el seu fill!. Que trist és perdre un company com en Cokkie!.

ANY 2008. Diumenge 6 de Gener. Avui ha arribat a casa el nou conillet que hem adoptat. Es diu Roy, és un “belier” d’orelles caigudes i molt més gros que en Cokkie. Normalment els “beliers” són conills tranquils i reposats, però en Roy és un terratrèmol, molt territorial i que no es talla a l’hora de clavar una queixalada al mossell de qualsevol gos que s’acosti massa a la seva gàbia. No és tan carinyós  com era en Cookie però es deixa agafar i es passa moltes estones endormiscat a la falda d’en Pau mentre aquest juga a l’ordinador o mira la tele. 

 Diumenge 20 de gener. Això és el que ens ha passat: volíem una xinxilla i ara en tenim ...QUATRE.  Hem conegut una noia que tenia tres xinxilles en adopció  però ara les seves circumstàncies no li permeten continuar tenint-les.

Ja vam acceptar el seu oferiment de dur-les totes a casa amb la seva gàbia i tot perquè no hagués de separar-les. Però abans d’anar-les a buscar la noia havia recollit un mascle que havia quedat vidu i l’hem sumat a la nostra adopció. Us presento a tota la “xinxada”.

-La femella grossa es diu Espavilada

-Pipo és el mascle de l’Espavilada

-Xinxi és la filla d’en Pipo i l’Espavilada

-Pelut és el vidu arreplegat a última hora. És de color beig a diferència de tots els altres que són grisos.

Diumenge 21 de Gener. Sembla que les xinxilles han acceptat bé el canvi de domicili. Són animalons molt manyacs, els nens els han agafat sense problemes i es queden molt quietons a la falda. Jo no els faig gaire cas. En Negrito i en Donald es posen molt nerviosos al costat de les gàbies, inspeccionant els nous inquilins i en Roy, el conill, està encantat. S’acosta a les gàbies de les xinxilles i els fa llepadetes als morros. Em sembla que mantindrem una bona relació i ens farem companyia uns als altres.

Dimecres 30 de Gener. Les xinxilles són monogàmiques, es a dir, formen una parella estable per tota la vida. En Pipo i l’Espavilada ja eren una parella de fet, fruit de la qual va néixer la Xinxi, però en Pelut era vidu i no sabíem com acceptaria un altra femella prop seu ni com li aniria els canvis d’aires després de haver enviudat i canviat de casa. Doncs m’alegra molt comunicar-vos que després d’uns quants estires i arronses inicials, en Pelut i la Xinxi han formalitzat la seva relació. Són una parella enamorada que dorm abraçada en un racó de la seva gàbia i comparteixen jocs i moixaines tal com han fet des de sempre en Pipo i l’Espavilada. VISCA ELS NUVIS !

Dijous 3 d’Abril. L’Espavilada està prenyada i cada dia més grossa. Hem hagut de separar-la d’en Pipo perquè el mossegava i rondinava. Avui la mestressa i els nens han pogut palpar-li la panxona i han notat els moviments dels cadellets. Estan tots molt emocionats, contents i impacients.

Dimecres 9 d’Abril. Ja sabeu tots que el gos que mana a casa sóc jo. Amb en Donald no tinc cap problema perquè és un gos castrat i difícilment voldrà prendre’m el lloc. Però en Negrito suposa una amenaça per mi i treballo contínuament per mantenir-lo a ratlla. Em passo el dia rondinant-lo i renyant-lo.  En canvi a en Donald no li dic ni guau.

Divendres 11 d’Abril. Avui han nascut tres xinxilletes i en Negrito no es separa de la gàbia i fa llepadetes a l’Espavilada quan se li acosta. En Donald no el deixem entrar sol a l’habitació perquè lladra i mossega la gàbia. De fet pels seus lladrucs, l’amo ha sabut que havien nascut. Jo, fidel al meu tarannà, passo del tema. L’amo i la mestressa els hi diuen “cerilletes” als cadells de l’Espavilada. I és que tenen el cap gros i el cos llarg i prim.

Dimarts 6 de Maig. Aquesta setmana estem de pega. Ahir la mestressa va haver de córrer al veterinari  amb en Negrito, l’Espavilada i les “cerilletes”. En Negrito tenia febre i s’havia passat la nit tossint i vomitant i les xinxilles no milloraven de la seva infecció a la cua. Varen tornar  carregats de medicaments però amb bones notícies. En Negrito té una inflamació a la tràquea i ha de prendre’s antibiòtic i les xinxilles també però en forma de crema. Però avui han tornat les corredisses !. Quan la mestressa ha arribat ha trobat la Xinxi agonitzant a la gàbia. Sense dir res i perquè en Marc no se’n adonés, ha agafat la Xinxi i ha corregut altre cop al veterinari. La Xinxi està més fotudeta, pobreta. Té una inflamació al budell de pronòstic molt greu. No creiem que se’n surti. Si algú de vosaltres necessita medicar-se, que vingui a casa. Ja no ve d’un.

-Mati: pastilleta a en Negrito, crema a l’Espavilada i les “cerilletes”

-Migdia: potito de verdura a la Xinxi.

-Vespre: pastilleta a en Negrito, un altre pastilleta a en Negrito, altra  cop crema a l’Espavilada i “cerilletes” i més xarop a la Xinxi. Ara esperem que tots es vagin recuperant, sobretot la  Xinxi  que és la que fa més llàstima i està més malaltona. 

Dimecres 7 de Maig. Aquesta nit ha mort la Xinxi. Ara, passades ja unes hores, puc explicar-vos les reaccions a la mort de la Xinxi preciosa:

-IMPOTÈNCIA de la mestressa per no haver pogut fer més per a salvar-la i de l’amo que va passar la tarda fent-li visites i veient com s’apagava sense poder-hi fer res.

-DESCONCERT d’en Marc que no entén perquè un animal ha de morir jove. Diu que entén que un animal o persona vella acabi morint , però la Xinxi tan joveneta...

-DESCONSOL d’en Pau que és molt sensible i plora, plora i plora.

-ENYOR d’en Negrito que s’asseu al costat de la gàbia i busca la Xinxi. I el pobre Pelut altre cop sol i vidu.

Xinxi preciosa, gràcies per haver estat tan carinyosa i per haver-nos ensenyat a estimar uns animalons per a nosaltres totalment desconeguts. Ens has donat alegria, companyia i estimació i t’has guanyat un lloc al nostre cor i a la nostra vida. No t’oblidarem petitona.

Dimarts 13 de Maig. Vosaltres veieu normal que un gos com jo hagi d’anar moll de cap a peus ?. I és que m’hi obliguen. Jo no vull sortir quan plou, no m’agrada que se’m mullin les potes, i em posen la corretja, m’estiren i em fan caminar. En Donald i en Negrito disfruten molt saltant entre l’herba molla, però jo no ho suporto. Per la propera temporada de pluges, reivindico una gavardina, paraigües i botes d’aigua. Sinó no penso sortir. Em queda el consol de veure com la mestressa també arriba xopa i desfavorida a casa. Amb tres gossos no li queden mans per dur un paraigües i no li queda més remei que aixoplugar-se sota un arbre mentre nosaltres anem fent les nostres cosetes. Avui sembla que comença a sortir el sol. A veure si dura. Sí, sí, ja ho sé això de la falta d’aigua i que l’aigua d’aquesta pluja és més beneïda que la de l’església, però tot i això...NO VULL TORNAR A SORTIR QUAN PLOU !.

Dijous 5 de Juny. Els meus amos són uns enamorats del riu. I ara que la gent comença a omplir piscines, ells el que fan és anar a ”prendre mides” a les gorgues. Perquè a l’estiu els encanta anar-hi  a passejar,  banyar-se, refrescar-se i caçar capgrossos i peixos amb el salabret. Després tornen a l’aigua tot el que es belluga. I tot això lluny de les llargues cues de les platges, de la sorra i la sal enganxada a la pell.

Divendres 6 de Juny.  Ahir va aparèixer un os a casa. Un enorme os brut de terra. D’on va sortir aquell tresor ?.

Les pistes eren més que evidents: una de les jardineres de la terrassa era mig buida, la seva vora plena de terra i les plantes inexistents. Ja us ho podeu imaginar !.

Qui va enterrar aquest os és quasi evident per a tots: en Negrito. Però el cas és que hem compartit aquest tresor tots tres gossos. Ara el llepo jo una estona, després se l’emporta en Donald, el recull en Negrito i se’n va cap a la terrassa... i així anem fent. Els amos ja comencen a estar farts d’ensopegar amb l’os però també estan molt encuriosits pel nostre comportament i companyerisme. Estan intrigats per saber quin serà el final d’aquest tresor.

La veritat és que l’os no és ni gustós ni alimentós. Però si els altres el van llepant, jo no puc ser menys, no ?. Ui, em sembla que això el hi passa a vegades també als humans. Fan coses perquè les fan els altres però no saben ben bé perquè carai ho estan fent. Quin embolic !.

Dissabte 7 de Juny. Al teulat de casa hi tenim un niu d’orenetes i ens agrada molt veure com cada any està ocupat i hi neixen pollets. Aquest any,  però, ha passat una desgràcia al niu. Hi han vingut les orenetes, han fet la posta i hi han nascut quatre pollets però... aquesta setmana hem trobat els quatre pollets morts a la terrassa. Els pares han desaparegut i el niu ha quedat buit.

En Pau va trobar els pollets i per treure dramatisme a la situació els ha dedicat una cançó que diu així:

“Ocellets, ocellots ...Quina pena, quina pena...Ocellets, ocellots...Quina pena que feu tots.”

Diumenge 8 de Juny. Posar a menjar  junts tres mascles competitius era per la mestressa una fita important. I ja fa temps que ho ha aconseguit. Mengem tots tres alhora amb els plats separats mig pam.  Fins i tot en Negrito que era el més sumís i que sempre esperava que jo li donés l’ordre de començar a menjar, ara ha canviat completament la seva actitud. En Negrito menja estirat, clar indici que no se sent gens amenaçat perquè aquesta és una  postura gens còmode per a defensar el teu menjar si ets sens amenaçat. Fins i tot l’amo ens ha ensenyat a menjar a l’ordre. Quan tornem de passeig amb ell sempre ens dóna alguna xuxe i ens assentem tots tres davant d’ell ordenadament i esperem que digui el nostre nom per a rebre el menjar, Quan  l’hem agafat  tornem  a  seure  i  tornem  a  esperar  que  soni el nostre nom. És divertit !

Aquest ordre no és fàcil d’aconseguir. De fet a casa hem hagut de viure alguna batussa i  i moltes rondinades. Però és maco seure’ns tots junts a la taula com fan els amos.

Dilluns 9 de Juny. Avui en Donald ha anat a la perruqueria i ha tornat amb una imatge totalment renovada. Ja feia dies que en Marc volia “pelar-lo” com la gosseta schnauzer d’una seva amigueta, i no ha parat fins aconseguir-ho. La veritat és que a tots els de la casa ens ha agradat el canvi. El que no m’agrada a mi és la colònia que li han posat i tant jo com en Negrito no fem res més que olorar-lo encuriosits.

Dimarts 10 de Juny. La mestressa diu que demà vindrà l’avi Joan a fer neteja del cobert. Li rondinaré un xic i així  veuré si és cert el que em diu a vegades la mestressa: ets més tossut que l’avi Joan

DESENLLAÇ

En el decurs de la setmana abans de sant Joan vaig baixar dues o tres vegades al cobert. Ara per penjar-hi una bona rastellera de tomàquets per sucar el pa, ara per guardar-hi unes pomes del ciri, ara per... Tan se val les vegades que vaig entrar-hi. Mirant de reüll, sempre veia en Nervi darrera la cortina de la cuina seguint-me amb la vista fins que tornava entrar a la casa. I una cosa se’m feia estranya des de que vaig entrar al cobert aquell dia grisós: les dues o tres vegades que vaig tornar-hi, en Nervi bellugant la seva peluda cua ja no em lladrava com abans i aprofitava qualsevol moment per fer-me carícies i llepadetes a la ma. 

Avui dia 24 de Juny hem anat amb la dona a fer una visita a la família i aprofitar per “escalfar” les butxaques dels nanos amb la propina que ja esperen per anar a comprar coets i focs d’artifici. Mentre matàvem els cuc  amb una mica de coca de sant Joan i una copeta de cava, la filla ens ha comentat que per art d’encanteri a diferents llocs de la casa han aparegut objectes que ja donaven per perduts... la càmera fotogràfica dintre la bossa de paper d’estrassa, el ninot sense orelles ni braços, la pilota de plàstic, la xiruca mig esparracada...

-Només això ? li pregunto...

-Només això pare, et sembla poc ?.

Des del racó on tots els arreplegats estan controlant els bocins de coca  amb els que ben segur la mestressa els hi  farà també celebrar la revetlla, en Nervi em mira fixament, em pica l’ullet, fa un badall i mou rítmicament el cap d’un costat a l’altre com volent dir-me: la caixa encara està al seu lloc, guarda’m el secret. I acosta el seu pelut cap fins posar-lo sobre la meva falda i introdueix el morro dintre la butxaca com buscant un xic d’escalfor.

-Mira que us heu fet amics amb en Nervi amb tan sols una setmana !, diu la meva filla.

En arribar a casa trobo a la butxaca dels pantalons un full de paper que encara traspua la ferum  inconfusible d’aquella  caixa de galetes que un dia vaig trobar amagada en un racó del cobert barrejada amb la del pel sempre humit del morro d’en  Nervi.

 Nerviós llegeixo el que estic segur serà  la última pàgina del diari d’un arreplegat ...

ULTIMA PÀGINA DEL DIARI

Dijous  12 de Juny. He anat al meu cau. Trobo la caixa de galetes sense la carpeta i les fotos.

Divendres 13 de Juny. Quan la mestressa ha marxat a treballar he tornat a baixar al cobert. Tot està com si ningú hagués descobert el meu amagatall, però tinc la seguretat que l’avi coneix ja tots els meus secrets.

 Dimarts 17 de Juny. Avui l’avi dels nanos ha tornat a entrar al cobert, però no hi trobo res regirat, ni m’ha fet cap retret ni mala mirada.

Dijous 19 de Juny. Ara n’estic segur, l’avi ho coneix tot. Ho veig per la seva mirada i que no evita el contacte amb mi tot i la poca gràcia que li fa que el rondini. 

Diumenge 22 de Juny. Si jo pogués parlar, quantes coses podria explicar de vosaltres, estimats humans. Si sabéssiu mirar-vos uns als altres com jo us miro, us asseguro que cap de vosaltres es sentiria sol i incomprès i que sense demanar-ho trobaríeu algú que us comprendria i us faria costat. Mentrestant jo continuaré donant-vos aquelles petites alegries que estan a les meves mans i que us fan sentir tan estimats: un lladruc amistós i un remenar de cua quan tornem a veure’ns. Perquè quan em deixeu sol sempre us espero. Sé que tard o d’hora tornareu.