CONEIXEM-NOS


LES  PLANES  D'HOSTOLES


Llegim en el llibre LES PLANES D’HOSTOLES, Mapa, Imatges i apunts històrics escrit per J. Campistol, J. Canal i M. Soler:

“La Vall d' Hostoles on es troba el terme planenc, és una vall rectilínia, de direcció nord-est/sud-est, drenada pel riu Brugent, afluent per l´esquerra de la conca mitjana del riu Ter.
Tot el territori del municipi de les Planes d'Hostoles, a l' extrem meridional de la Garrotxa queda comprès entre els 260 m i els 1150 m d' altitud, és a dir, dins del domini de la muntanya olositànica.


Té una superfície de 3698 ha. i comprèn, a part del nucli urbà de les Planes, els pobles de Cogolls, les Encies i el llogarret de Sant Pere Sacosta. Limita pel N i NO amb els termes de Sant Feliu de Pallerols i Rupit-Pruit, pel N i NE amb el de Sant Aniol de Finestres, pel S i SE amb el municipi d´Amer i per S i SO amb el de Susqueda. 

Dins del terme planenc es poden distingir dos sectors ben diferenciats: a la riba dreta del Brugent, més enllà del nucli urbà de les Planes, situat a 370 m d'altitud, s' enfila abrupte el vessant de la serra del Puig del Moro, limitada pels espadats calcaris que, poc més enllà configuren l´altiva cinglera del Far; a la riba esquerra, per contra, el relleu muntanyenc és més esgraonat i amb valls més suaus com la vall de Cogolls, limitada a l´est per la serra de les Medes, contrafort meridional de la serra de Finestres, que assoleix els 884 m d'altitud. La capçalera de la vall d' Aiguavella o de Vallac queda també dins del terme planenc, igual com la vall del torrent del Clot de les Banyes, el qual drena la petita conca presidida pel llogarret de les Encies i corre engorjada entre la Serra Pelada i la d´Oliveres, separant el municipi dels d´Amer i de Sant Aniol de Finestres a llevant”.


EL  RIU  BRUGENT


El riu al que quasi tothom anomena riu Brugent, en travesar els terme municipal de sant Feliu de Pallerols i fins arribar al final del de les Planes, rep per la dreta les aigües del torrent de Rocalba, unió dels de la font dels Àngels i Fontanil; les de la font Perera, les del Sesquer, les del Duràn o del barranc que fa partió entre les Planes i sant Feliu de Pallerols; les del bosc de l’Àngel, LLameca, Xuriguera i font Fresca que fa partió amb Amer. Per l’esquerra ho fan el torrent de Vallac, la riera de Cogolls juntament amb la de les Encies i el torrent de Rastell o del Clot de les Banyes que limita amb Amer.


Podem considerar, doncs, que el riu Brugent és l’eix de la vall d’Hostoles fins arribar a la comarca de la Selva.

Veient el plànol esquemàtic del recorregut del riu, torrents i rieres, fàcilment podrem entendre que els llits basàltics que els formen són les conseqüències de les erupcions dels volcans de Fontpobra i Tià, que hi arribaren a través de la riera de Sant Iscle, de les dels volcants del Traiter baixant per el torrent del Vallac i les dels volcans sant Marc i Puig Roig, situats molt a prop del riu.


JO


A la nostra estimada Catalunya i en especial a la Garrotxa, no tothom es cridat pel seu nom de pila. Així veiem que els Franciscos son coneguts com Quicos, Pacos, Ciscos o Cisquets; els Ramons con Mons; els Joseps com Peps, Pepets o Jeps; els Antons com Tonis o Antonets; els Lluïsos com Llisos; els Peres com Perets o Pericos; els Joans com Nans, Jans, Janets o Janots etc.

I aquest últim cas és el que m’afecta a mi. Els meus avis, en Jan de l’aspi i la Margarida de can Mau, em van imposar en el meu bateig el nom de Joan, però en fer-me gran i en edat escolar tothom em coneixia com en Jan Arnau. Per anar al col·legi portava el sarró o la cartera de cuir penjada a l’esquena amb una corretja i algun graciós, l’Àngel Monteis concretament, em va rebatejar amb el motiu “d’ermità de Santa Afra” fent referència al cuidador del santuari proper a Sant Gregori que passejava a la santa dintre una caixeta de fusta aguantada al coll per una corretja i a cavall de la seva vetusta bicicleta.

En retirar-me de la vida laboral i amb ganes d’escriure sobre el riu Brugent i el meu poble, cosa que fins el moment no havia pogut fer, vaig buscar un pseudònim que em deslligués un xic del meu nom i cognom però que em mantingués unit als records del lloc on vaig néixer i em vaig fer adolescent. Pensant que els que això feien anys enrere se’ls anomenava trobadors sempre lligats a les seves arrels, va sortir el nom de Janot d’Hostoles que barrejava una variació del meu nom amb un lloc ben estimat per mi: la vall d’Hostoles.

Dons ja ens coneixem i a partir d’aquest punt podreu entrar a tot allò que he escrit, investigat o cantat. Espero us agradi.

BIOGRAFIA


JANOT  D'HOSTOLES
Nascut a les Planes d’Hostoles el dia 9 de Gener de 1941, vaig cursar els estudis elementals al poble fins el tercer curs de batxillerat en la modalitat lliure, es a dir, estudis al poble i exàmens a l’Institut de Girona.

 La resta fins aconseguir el títol de Batxiller Superior els vaig cursar intern al Col·legi de la Immaculada de Figueres, conegut pel sobrenom dels “ Fosos” i regentat pels Germans de la Doctrina Cristiana.
En acabar la Revàlida de 6é i ja amb el títol de Batxiller Superior començo els estudis a l’escolà d’Enginyers de Terrassa en la modalitat Textil ja que el meu pare tenia, apart de la torneria de fusta que regentava amb el seu germà Miquel, una petita industria de regenerats de cotó.


Sense acabar els estudis i amb amplis coneixements de Topografia, assignatura que sempre em va enlluernar, a les vacances de l’any 1961 entro a formar part de la plantilla de “Hidroeléctrica de Cataluña S.A.” com a ajudant del cap d’obra de la presa del Pasteral i més tard del “Pantano de Susqueda”.

Aquí van començar els meus treballs sempre amb el tema de Topografia, Diseny i Gràfic com a bandera que va durar fins 2001 en que em vaig retirar de la vida laboral.






Encara avui dia gaudeixo visitant obres en les que jo havia tingut part activa tant a Girona com fora de la Província. Així puc encara recordar la meva participació en el Projecte i posta en marxa de la Urbanització de Montjuïc, Canals d’Empuriabrava, Zona Industrial de Montfullà, replanteig de Nestle, Urbanització Aiguaviva, Club de Golf Masnou, Zona Industrial de Sant Joan de Palamós, Club Nàutic de Palamós, ampliació Club Nàutic de Llafranc, Club de Golf PGA de Caldes, Ampliació tercer carril A7 d’Hostalric a Cardedeu, Variant d’accés a Cardona, Cobertura de la riera de Lloret i Remodelació carretera de Pont de Molins a Boadella en el seu tram urbà entre moltes altres de potser menys volum i
A l’any 2001em vaig retirar de la vida laboral i amb temps suficient per tornar a reviure el riu Brugent i els seus entorns, m’entraren  unes ganes boges d’escriure tot allò que de petit havia viscut i disfrutar. I aquí van començar els meus escrits en prosa, poemes i recerca de cançons antigues, quasi ja perdudes, que el meu pare cada diumenge ens cantava als tres germans.


VIDA  ESPORTIVA
L’activitat esportiva sempre ha format, d’una o altra manera, part de la meva vida, ja sigui com a practicant actiu en la meva joventut com fent de jutge o participant en diverses juntes esportives de la meva petita ciutat.
La meva primera actuació oficial com a futbolista fou el dia de la inauguració de l’actual camp de futbol de les Planes. En anar a estudiar a Figueres vaig començar a jugar de porter amb l’equip de la Salle de Figueres i ja no vaig canviar de posició a l’equip fins retirar-me definitivament del futbol.


Equips amb els que he jugat:
Infantils del C.F. les Planes
Juvenils del C.F. les Planes
C.F. les Planes a categoria regional
C.F. Barcelona (Equip Amateur A)
U.D. Olot 3ª divisió
Girona C.F. 3ª divisió
U.D. Figueres 1ª Regional i ascens a 3ª divisió
  
En la meva estada a Terrassa vaig jugar amb l’equip de “Balonmano San Fernando” a la categoria de 1ª divisió catalana i de proves amb l’equip de la Divisió d’Honor Arrahona de Sabadell on no vaig arribar a jugar per imposició del C.F. Barcelona que tenia prohibit als seus jugadors fer un altre tipus d’esport i molt menys en un club diferent.
En casar-me i anar a viure a Girona deixant definitivament la pràctica del futbol, vaig practicar Petanca com a jugador i membre de la junta directiva del Club Petanca Salt. La meva tripleta va quedar campiona de la Federació Gironina amb dret a participar en els Campionats d’Espanya a Xerès on no vaig poder acudir per una inoportuna lesió.
A Salt vaig conèixer a Pere Geli “el Valent de Salt” i em va encomanar el verí del tema hípic. Vaig ser practicant a nivell elemental de l’art de muntar a cavall i col·laborador del Club Hípic Centaure.
A l’any 1991 vaig fer a Madrid un curset per ser Jutge de la disciplina “Concurso Completo” i vaig actuar com a Jutge de sortides als Jocs Olímpics Barcelona 1992 . En estar en contacte amb Jutges de diferents nacionalitats em va entrar la dèria de continuar amb el tema hípic ja que no interferia per res en el meu treball professional i així, com el que no ho vol, vaig aconseguir primer el títol de “Juez Regional de Raid” i amb dos anys l’ascens a “Juez Nacional de Raid”

Vaig actuar com a Jutge en diferents Proves Internacionals, Campionat del Mon a Vic i com a President de Jurat o Delegat Federatiu en més d’una vintena de Concursos d’arreu d’Espanya. A l’any 2000 i en el Raid Internacional de Camprodon vaig decidir per motius de salut renunciar a la meva   
titulació i deixar el tema hípic definitivament.












No voldria posar punt i final a aquesta biografia esportiva sense fer menció de que “por imperativo oficial” mentre estava al Campament de Sant Climent, i suposo perquè no ni havia d’altre, un tinent gironí que em coneixia com a porter del Girona, em va seleccionar per participar als “Juegos Militares” que s’havien de fer a La Corunya en la modalitat de javelina i defensant la 4ª Regió Militar. Jo, que només havia fet servir una canya als meus anys de joventut per llançar contra els de l’altre cantó del riu Brugent, vaig aconseguir una bona classificació, això si, amb un tir a menys de deu metres del que va quedar campió, Felipe Blanco de l’Academia de Marín, professional i Campió absolut dels campionats d’Espanya d’aquell any. Això si, aquelles cinc setmanes a “A  Coruña” menjant marisc a punta pala, no les oblidaré mai.


Què penseu vosaltres de la “fila” que fèiem a la Platja de Vastiagueiro barrejats amb els gitanets que ens envoltaven en arribar per mor de compartir els “bocates” que el sergent de cuina ens preparava amb el suplement alimentari que rebíem de part del “Ministerio de Defensa” (no sé si llavores s’anomenava així) ?




A MANERA DE PRÒLEG

A  MANERA  DE  PRÒLEG


Des del mirador del Santuari de la Salut, contemplant amb un sol cop d’ull el naixement i desembocadura del nostre estimat riu Brugent, amb el teló incomparable de la serralada pirinenca amb els cims més alts nevats i amb el Puigsacalm al darrere  com preservant-nos dels rigors hivernals, us convido a “tafanejar” aquest resum de dotze anys de recerca i  treball que espero us agradi. És una barreja, que he intentat fos un xic ordenada, d’escrits, poemes, contes, romanços i música que com una bon dinar d’escudella i carn d’olla sadolli el vostre interès per les coses de casa nostra.

I amb un : SALUT I SENY, COMPANYS, us obro els braços en un acte de benvinguda i espero gaudiu de tot.

OBRA LITERARIA EN VERS (1)





 PETITS  POEMES  A  GRANS  COSES

La meva obra literària en vers  no és molt extensa ni metòdica. És simplement l’adaptació sobre el paper de tot allò que em ve al pensament en contemplar en algun moment determinat quelcom que d’alguna manera m’agrada, em captiva o simplement em fa gràcia.

Aquesta primera part està dedicada a arbres o flors del votants de la casa pairal a les Planes.


Podreu llegir:

El grèvol
El roure de la Xuriguera
El til.ler de la font de l'Àngel
El perer
El pi de casa
La pomera
La cirera d'arboç
La magnòlia
l'abet
El cirerer florit
l'arbre de la PlaçaNova



EL GRÈVOL
Arbre d’espinuda fulla
que del bosc ets el senyor
El teu fruit vermell ens diu
que ja s’ha acabat l’estiu
i s’acosta la tardor.


Les teves fulles reflexen
la llum quan s’aixeca el sol
i les cireres vermelles
semblen pomells de roselles
que volen emprendre el vol


EL ROURE DE LA XURIGUERA
A sota els cingles del Far
les branques miren enlaire.
Del blanc tudó ets aixopluc
de la garsa, el gaig i el duc
i també del rapinyaire.

Creixen sota la teva ombra
els escarlets com roselles
Catifa multicolor
que es barreja amb la verdor
on pasturen les ovelles


EL TIL.LER DE LA FONT DE L’ANGEL
Una pregunta et vull fer
sense que ningú s’espanti
a la teva ombra sentats
hi ha hagut més enamorats
o gent per omplir el canti?


EL PERER
Els seus fruits al vent es mouen
en un balanceig incert.
Esperant la recollida
sembla que li donen vida
les fulles de color verd


EL PI DE CASA
Bona ombra ens dona a l’estiu,
guardant-nos de la calor
i a l’hivern quan bufa el nord
obre el seu brancatge fort
per donar-nos escalfor

Blinca les branques al terra
per guardar-nos dels forts freds,
i amb les ales ens sopluja
tal com fa quan ve la pluja
la lloca amb els seus pollets


LA POMERA
“Deu pometes té el pomer”
diu la canço popular
De petit me la mirava
i la ma al cel aixecava
per la més bona agafar


LA CIRERA D’ARBOÇ
Quan el gegant Gerión
vessà la sang damunt teu,
de roig tenyí les cireres
que ara miren rialleres
el verd que hi ha al voltant seu


LA MAGNOLIA
Les flors són com blancs coloms
encerclats en un mirall.
No gosen aixecar el vol
i agafen els raigs del sol
convertint-los en vitrall


L’ABET
Petit arbre de Nadal
que varem plantar al jardí
Les teves branques bellugues
i amb el vent fan pampallugues
les pinyes a dalt del pi


EL CIRERER FLORIT
“Quan el cirerer es florit
la mainada ja el festeja
quan el cirerer és florit
sembla un vel d’argent polit”

Com millor es pot expressar
la impressió que l’arbre ens dona
Es impossible trobar
de l’arbre millor parlar
com ho feu Mercé Bayona


L’ARBRE DE LA PLAÇA NOVA
En un racó de la plaça
hi ha un arbre verd i frondós.
No és cap roure ni noguera,
ni pi, ni faig, ni figuera.
És l’arbre del “si no fos”

OBRA LITERARIA EN VERS (2)


ALTRES  POEMES



A partir d’aquí trobareu algunes de les  coses escrites en vers però ja amb una mica més d’extensió. D’altres també en vers però amb un color de romanço o conte estan a la secció de Romanços. Voldria fer menció especial a les petites estrofes dedicades a cada gorg del riu Brugent o paratges de Cogolls.

Podreu llegir:

Així neix un riu
Cançó de bressol
Cançoneta per a quatre veus i un flaviol
Casament dels gegants de les Planes
Els núvols verds
Els xiulets de l'AVE
L'alcalde ha perdut la vara
Escala d'aigua
La font dels enamorats
La llúdriga
La riera de Cogolls
Missatge del patge reial
Aquell any 59
Petons d'ocell
El riu i la font
Rosa dels vents
Tosques, tosquets i tosquetes





AIXI  NEIX  UN  RIU

Quan la primavera arriba

i el cel té un color blau viu
és l’hora de passejar-se
sota els grans verns i quedar-se
contemplant el nostre riu

Ens parlarà d’anys enrere
de barbs, llúdrigues i anguiles
que dintre els caus s’amagaven
i fent saltirons trencaven
les seves aigües tranqui-les

             I si un dia no em trobeu
busqueu-me bé  a la muntanya
o al costat del nostre riu
que amb un cant suau i joliu
els prats de més avall banya

En el riu, a bon segur
estaré voltat de branques
amb la canya de pescar
a la mà, i el peix cercar
en mig de les blaves aigües

O més amunt, riu enllà
gaudint un bonic paisatge.
amb un paper a la mà,
un llàpis i així plasmar
les sensacions del paratge

Es molt fácil  fer ressò
del gran cor que l’aigua té
Cal tan sols mirar....mirar...
ficars-hi a dins i esbrinar
cap on marxa i des d’on vé

I si un dia aconsegueixo
amb l’aigua i els rocs parlar
els hi contaré una història
que guardo bé a la memoria
i que es fàcil d’explicar

Els hi contaré aquell conte
que anys enrera, no se quants,
una font fresca hi havia
que en despertar en neixre el dia
va descobrir els seus encants

I cansada de brollar
volgué conèixer altres terres
Rodolà torrent avall
i amb cansanci i molt treball
visità les nostres serres

En arribar a la cinglera
d’una roca  es va prendar;
era tan bonic el lloc
que amb treball i poc a poc
feu el niu, i es va aturar

Als rocams que l’envoltaven
confessà de sobte un dia:
sóc feliç, em quedo aquí 
i aquí també vull morir
He trobat el que volia

M’he convertit en un  gorg
tot i éssent tan petiteta
i avui passant-hi  et somriu:
Ara ja tinc nom et diu
tot fen-te mitja rialleta

Riu Brugent és el meu nom
 nasqué sota una figuera.
La meva aigua  portarà
els colors , el tarannà
 i els olors de la falguera

Reposaré del cansanci
quan el riu Ter trobaré.
He arribat al meu destí
i una cosa t’haig de  dir:
Les Planes,  t’estimaré !




CANÇÓ DE BRESSOL
 DAVANT EL PESSEBRE
A LES PLANES

Fes la nona nona 
que jo et canto ara
mentrestant et vetllen
el pare i la mare,
fes nones reiet.
Fes la nona nona
fes la nona non
que la nona nona
vetllarà el teu son

A la font de l’Àngel
la mula i el bou
amb l’alè t’escalfen
perquè neva i plou
Del Brugent fresca aigua
és un blau paper
i la neu farina
sobre un cirerer.

Del Castell d’Hostoles
els Reis van baixant
i al cel una estrella
els va il·luminant
Porten or i mirra
i pilons d’encens
i moltes joguines
per fer jugar als nens

Al Monticalvari
dormen els pastors
cuidant les ovelles
amb samarra i gos
L’Àngel els hi anuncia
la gran novetat
que dins un estable
fill de Déu és nat

Al gorg de la Plana
rentadora hi ha
que amb  la picadora
roba hi va a rentar
Al gorg de can Poeti
hi ha un vell pescador
que de barbs i anguiles
ha omplert el sarró

De dalt la roureda
del Llover al racó
un carboner baixa
amb pala i rascló
Als fogons de casa
cremarà el carbó
escalfant la sopa
rostit i capó

Baixant les Encies
dintre un paneró
 la pagesa porta
la mel i el mató
De Cogolls un altre
du peres d’hivern
també nous i olives
per oferir al nen.

Al pla de les Moles
gairebé amagat
una figureta
sembla treure el cap
 Porta barretina
i a la ma un paper
a l’altre les calces;
és el caganer.

Al pla de l’Olmera
van filant el lli
per fer la camisa
de l’Infant diví
Amb aspi i  filosa
el fil van trenant
per fer unes calces
a Jesús infant.

I les figuretes
juntament amb mi
et cantem la nana
per fer-te dormir
fes nones reiet
Fes la nona nona
fes la nona non
que tots amb la nona
vetllarem el  son



CANÇONETA PER A QUATRE
 VEUS I UN FLAVIOL
Dedicada al roure de la Clota i musicada
per Jesús Bosch


Entre el fullatge
d'un verd brancatge
en caure el sol
un infant mira
com hi refila
un rossinyol.

Baixa de l'arbre,
 deixa les branques,
rossinyolet.
Si tu volguessis
casa et daria
que aquí fa fred.

No vull la casa
que em donaries,
ja tinc un niu.
El sol l'envolta
i el vent m'escolta
hivern i estiu.

La teva casa
d'or la faria,
rossinyolet,
i un jaç d'herbeta
neta i fresqueta
pel teu niuet.

D'herba no en falta
al llit de casa,
jaça ja en tinc.
No vull la seda
que és suau però freda,
per això no vinc.

A casa meva
t'acolliria,
rossinyolet.
De blanca llana
manta et faria
pel teu llitet.

La llarga ploma
que color em dona
manta és per a mi
i a les vesprades
d'hivern glaçades
em fa dormir.

La teva casa
no vull robar-te
l'infant li diu.
Sobre les branques
amb plomes blanques
fes el teu niu.

L'infant se'l mira
i un petó tira
al rossinyol
que alegre canta,
refila, salta
i empren el vol.




CASAMENT DELS GEGANTS
DE LES PLANES

Eiiii............. vilatans de Les Planes !
no sentiu  amb quin clamor
tot voleiant molt ufanes
avui toquen les campanes
amb un clam eixordador ?

Fa vint-i-cinc anys que esperen
la nova poder anunciar
cantant que en Jordi i la Nuri
- ella guapa i ell molt murri -
per fi se’ns  volen casar

Alguns diran que ja és hora
de firmar algun paper
ja que la gent mal pensada
ha dit alguna vegada
i allà baix què hi deuen fer ?

Fa vint-i-cinc anys que viuen
el un de l’altre al costat
fent vida de matrimoni
i l’estació és testimoni
de lo bé que s’ho han  passat

Avui que a casori toquen
i estreneu un nou estat
tots voldríem desitjar-vos
molts anys per poder estimar-vos
i molta felicitat

I si d’aquí a nou mesos
ens doneu un gegantet
perquè el bressoli  la mare
prometem a partir d’ara
regalar-vos el llitet

I si no hi ha descendència
o no n’esteu convençuts
per a fer-vos companyia
tindreu sempre, nit i dia
els nostres deu cabeçuts




ELS NÚVOLS VERDS
Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs Sant Jordi d'Olot a l'any 2009.
Àngel Girona el va musicar i estrenar
en el decurs de la 6ª edició
de les Planes 1922


Santa Magdalena plora,
Olletes està de dol,
Vall d’en Bas justícia implora
d’Hostalets fins al Mallol

I és que la gran mossegada
que baix a la penya han fet
testimoni és ja per sempre
de formigó i mala llet.

Però no ploris muntanya;
els teus cims son goig per mi
encara que el cor m’obligui
a no obrir els ulls fins mig camí

Quan a dalt, tot festejant-te
no miri  a baix per  recel
veuré els camps que encara hi queden
en el gran mirall del cel

Veuré també que els grans núvols,
cap allà on la llum es perd
per pintar de verd  la terra
també es van tenyint de verd

I quan la boira enganxosa
el verds cims hagi llepat
quedaran verdes les pedres,
pel verd que a baix han robat




ELS XIULETS DE L’AVE
Dedicat a Isabel Expósito
Inspirada en una tonada
que ella em va cantar

Allà a “Madrit” els del PSOE
van prometre a la nació
que farien un programa
per la modernització.
I van dir que a Catalunya
ens darien l’Estatut
aplicant-hi si fes falta
la dita llei de l’embut.

També ens van dir  sens pensar-ho
que amb tres anys a tot tardar
l’AVE  fins a la Junquera
ens farien arribar
I ara que n’han passat cinc
i al pas que les obres van
potser dintre tres o quatre
a Girona arribaran

Per veure si tot funciona
Magdalena viatjà
- Magdalena és la Ministra
“ ni partía ni doblá”-
i en no treure’n l’aigua clara
disculpes es va inventar
dient que és nostra la culpa
per no saber treballar

I va tenir la gran barra
de tornar a dir-nos que no
de tot el que reclamàvem
des de l’any de la picor.
I molt sola va trobar-se
ja que les autoritats
per evitar que els xiulessin
es feien els desmenjats.

Quan la Ministra va veure
tots aquells galifardeus
va dir: “yo de aqui me largo
y cojeré el AVE  en Reus”
però quan s’hi acostava
i quasi a punt d’arribar
va sentir que tot el públic
la començava a xiular.

“Coño con los catalanes
no saben más que silbar.
Haré como hacen ellos
cuando es hora de pagar”.
Però compte, que  el maquinista
que era fill de català,
en arribar la Ministra
també el tren va fer xiular.

Emprengueren la tornada
i mirant a tort i a dret
donà ordre al maquinista
que no fes cap més xiulet
i per Lleida i Saragossa
sense parar ni un moment
el tren molt ràpid passava
tan ràpid com ho fa el vent.

I quan va arribar a “Madrit”
se’n va anar al Parlament
i els va dir:”de donde vengo
todo va la mar de bien”
i que de  Catalunya
els hi duia regalets:
botifarra catalana
i un AVE ple de xiulets




L’ALCALDE HA PERDUT LA VARA

És un poble entre muntanyes
clavat al mig de la vall
i al que el riu Brugent voltant-lo
quasi quasi  amanyagant-lo
li serveix com un mirall.

Les Planes té  una història
de novella creació
però enrere caldrà mirar-hi
i amb el pensament tornar-hi
fins els  anys de la picor

Fins el mil vuit-cents setanta
li tocava el voraviu
no comptar com municipi
ja que des d’un bon principi
depenen  de  Sant Feliu

Les Planes amb les Encies
i Cogolls conjuntament
van esdevenir un bon dia
un poble de pagesia
i municipi independent

Era el final d’una etapa
d’un llarg procés enutjós
però es tingué la independència
amb feina i molta paciència
el mil vuit-cents setanta dos

Des de llavores fins ara
molts alcaldes han passat
que vara amb cordó portaven
per demostrar que manaven
i símbol d’autoritat

Però com per art de màgia
la vara s’ha extraviat:
han revisat calaixeres
armaris, caixes, paneres
i la vara no han trobat

I en nomenar nou alcalde
quelcom s’haurà de donar
al “quefe” del consistori
que sigui símbol notori
de que és ell qui ha de manar

Al final de molt pensar-ho
han trobat la solució:
Un pin senyal de qui mana
que es clava a l’americana
pesa poc i fa menys por

I com si això fos un compte
et diré per posar el “fin”:
El que altres fan amb la vara
ho hauràs de fer per la cara
i rematar-ho amb el pin.

I si els antics alcaldes
duien la vara a la ma,
amb el pin i sense vara
bon mandat et vol dir ara
un dels que no et va votar

Ja que nascut a les Planes
quaranta anys fa que no hi és
i ara ja vota a Girona,
besa el cul de la lleona
però és nyerro com el que més




ESCALA  D’AIGUA

En sortir de la foscor
en un gran somriure esclates
i baixes fent saltirons
convertin-te en escalons
d’aigua clara entre les mates.

La teva aigua fa ressó
a les parets del saltant
i  a l’arbre un bell rossinyol
espera per prendre el vol
veure-t passar tot xiulant

Amb els braços  amanyagues
els  troncs en  anar passant
i  recobrint-los de molsa
vida els dons, vida tan dolça
que en veu baixa  van cantant:

Salta encisera
ves fent drecera
sense desdir.
L’escuma blanca
marca la meta
del teu destí




LA  FONT  DELS  ENAMORATS

La gent com cal de Les Planes
el racó han engalanat
hi han posat bancs i baranes
i han recuperat el prat

La font han reconstruït
ara tan sols l’aigua hi falta
i jo m’adormo somiant
i la veig de nou brollant
cau que cau..salta que salta




LA  LLUDRIGA

A les aigües es capbussen
jugant a cuit i amagar
i la pell enlluenteixen
mentre amb els troncs teixeixen
els fonaments de la llar




LA RIERA DE COGOLLS
Àngel Girona va musicar aquest poema
i el va cantar en el decurs de la 4ª edició
de les Planes 1922

L’aigua freda volta i salta
barrejant-se amb els matolls
rega, brinca plora i baixa
la riera de Cogolls

- Cap on vas, d’on vens, què busques ?
pregunta un vern en passar
- Vinc dels cims i busco calma
i fent un petó a la balma
arribar-me fins el mar.

Què faràs en arribar-hi
tota sola al mig del mar ?
- Ploraré aigua salada
i d’enyor emmetzinada
dormiré mirant el Far.

- I recordaré les Medes
el castell, ca l’Escloper
sant Pelegrí i les laves
que semblen negroses baves
dels dos volcans del Traiter.

L'església de sant Cristòfol
Plabuscàs i Puig Alder
el vell roure de la Clota
el vell roure la la Clota
cova de l'avellaner

I el molinot de la Pruenca
el saltant del Fontanil
el gorg del molí dels Murris
el gorg del molí dels  Murris
gorga de sant Pelegrí

On fa molts anys hi campaven
els barbs i bagres saltant
i sota els rocs i arrels velles
els crancs i truites novelles
s'ho miraven tot jugant

I el molí de Vilamala
i el riu Brugent com veí
recordarà l’aigua freda
d’aquell rierol on neda
un bell arc de sant Martí

L’aigua freda volta i salta
barrejant-se amb els matolls
rega, brinca plora i baixa
la riera de Cogolls




 MISSATGE DEL PATGE REIAL
ALS INFANTS DE GIRONA

Nens i nenes de Girona
els tres reis m’han enviat
per recollir-ne les cartes
i veure si heu fet bondat.

Però no us penseu que sols ara
miren si us heu portat bé,
hi ha tres estels que vigilen
què heu  fet o heu deixat de fer

L’un és a dalt les Pedreres
l’altre al cims de Sant Martí
l’altre sobre Rocacorba
que es diu estel del matí

I puntualment cada dia
i quan va sortint el sol
un colom porta el missatge
fins a Orient en ràpid vol

I per això saben ara
que n’hi ha hagut de tots colors,
bons nens i nenes i altres
dolents com la carn de gos

Pels primers porten joguines,
n’hi ha moltes, Déu n’hi do,
pels segons si és que no canvien
un sac ben ple de carbó

Però com que son molt bons homes
els nostres reis d’Orient
faran com que no s’ho miren
allò que heu fet malament

Però volen que a partir d’ara
feu promesa tots plegats
de creure al pare i la mare
i al Col·legi ser aplicats

Perquè si no les estrelles
als tres reis ho xerraran
i l’any que ve trenta sàrries
de negre carbó us duran

Pels vostres pares i mares
avis, oncles, germans grans
portaran  salut i feina
com volen els governants.

Pau al mon i fora guerres,
fora enveges i terrors
que no es jutgi per la parla
ni que es jutgi pels colors

I ara me’n vaig ben depresa,
ràpit tal com ho fa el vent
I us diu adéu aquest patge
Que ha vingut des d’Orient.



AQUELL  ANY  CINQUANTA  NOU
Celebrant les Noces d'Or de Josep i Pima

Aviat farà mig segle,
és a dir, ja cinquanta anys
que mudat i tot suant
tot cofoi jo caminava
pel camí que rost pujava
fins els cims de Masjoan

A la ma un ramet portava
que Josep el meu germà
a la Pima li entregava
per dir-li que l'esperava
per a poder-se casar

Fa molt temps però hi ha coses
que els anys no fan oblidar
i ara passats ja cinquanta
fent com el que per baix canta
permeteu-me recordar

Al Vilarot m'esperava
com Deessa d'antic cant.
Talment semblava poncella
d'un roser, la rosa bella
que Josep està esperant

Vaig llegir sense  parar-me
quatre mots sense rimar
i que avui fent-ne memòria
amb plena festa i eufòria
em plau tornar a recitar

“Pima, d'en Josep et porto
aquest ram tan exquisit
desitjant que sempre sia
símbol d'amor i alegria
entre tu i el teu marit”

Ara que ja els anys ens marquen
perquè els anys és el que fan
un brindis proposaria:
per tots salut i alegria
pau al mon, feina i amor.
Que l'exemple d'aquests avis
sigui com consell  de savis
que ens portin a un mon millor




PETONS  D’OCELL
Dedicat a la roureda del Llover


Quan sentis que el roure canta
En passar per la drecera
es que gronxa un petit niu
on esperant el estiu
té la llar la cadernera

Fa molt temps que hi va niar
al redors d’una gran branca
i els pollets van fent son cant
mig amagats...tot guaitant
del arbre sa molsa blanca

Molsa que de fa molts anys
porta enganxada a l’esquena
com vestimenta de estiu
i d’hivern que amb el fret viu
li fa aguantar la serena

Amb ses fulles ha fet sostre
per sopluig dels ocellons
I ells en premi li han cantat
han saltat... i han emplenat
la soca amb els seus petons

Petons que arriben al cel
rebotint sobre la soca,
després al penya-segat
i a un núvol que enamorat
els rep ben mig de la boca




EL RIU I LA FONT
En memoria de Mercè Bayona
I el molinot de la Pruenca

Pel mig de les penyes
l’aigua regalima
de dalt de la font
i amb freda abraçada
s’hi entrega encantada
mig morta de son.

No ploris fonteta,
el torrent li diu,
jo no sóc la meta
del teu llarg camí.
pel mig de les branques
obriràs les tanques
del teu fred destí.

I el riu l’acarona
i xucla amb tendresa
el nèctar cantant:
Vine amb mi, no ploris
que perquè no moris
baixarem ballant.
Dona’m la ma nina
en senyal de pau.

Les mans foro es prenen
s’abracen i neden
fins caure al Gorg blau.
I en el curt viatge
fins un altre gorga
estenen un vel.

La Mercè s’ho mira,
plora, riu, i els tira
petons des del cel.




ROSA DELS VENTS

Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs Sant Jordi Banyoles a l'any 2005


El cel que estava tot blau
m’ha permès aquest diumenge
poder veure néixer el sol
aixecar-se i prendre el vol
fins que el cim golós se’l menja

Aixeco els ulls al nord i al meu cap venen
records d’allò que diuen  va passar.
Records que tinc gravats a la memòria.
Records que formen part de nostra història.
Records que és ben bonic de recordar.

Davant mateix , valent,   el turó s’alça.
Monti Calvari es diu i amb aquest nom
el recorda la gent i així el nomena
tot i  rememorant la gran ofrena
que a Déu feu el seu fill salvant tothom.

El vell castell joiós , avui en ruïnes
valent sembla que ens parla del passat
Ell fou del senyor d’Hostoles la gloria
donant nom a la vall i avui la història
amb el passar del temps quasi ha oblidat.

De Puig Alder més lluny veig la muntanya
que aixeca el cap de pedra amb molt treball.
Vigia fou anys ha, de nostre terra
amb el Traiter a baix, gitant desferra
i omplint de lava i foc tota la vall

Si miro l’horitzó cap a la dreta

el cingle del Julià canta a l’amor.
És lloc de sol, d’aglans i de mel dolça.
És lloc on els bolets, entre la molsa
treuen son  cap vermell a la tardor.

Com a teló de fons, dalt la muntanya
trencant amb ses tons grisos el cel blau,
de Rocacorba veig la bella imatge
com nau  que ja  està a punt d’emprendre el viatge
entre un  boscam d’alzines, llum i pau.

I quasi a un cop de roc i recollida
hi veig la vella casa  del Llover.
Els roures centenaris fan estada
i amaguen en ses branques la niuada
guardant-la  de l’alt vol de l’esparver.

Molt sovint he notat  damunt ma  cara
la pluja, el vent  o  el sol  de  bon  matí
enyorant temps passats quan hi baixaven
i sobre el verd del prat es dibuixaven
els set colors de l’arc de Sant Martí

Mirant cap a mig jorn hi ha les muntanyes

on té el cau el conill i l’escurçó
on els vells castanyers donen castanyes
on les vaques i bous alcen les banyes
sobre els prats brillants ja  per la claror.

On els frets vents del nort, movent les fulles
d’alzines, roures i oms en mig dels rocs
sembla que donen vida al bell paisatge
com si del mar llunyà fossin l’oratge
pintant-hi blaus i negres, verds i grocs.

El Far aixeca el cap de broma  baixa
que lliga el gran rocam amb el gran bosc
i com resclosa gris que l’aigua vessa
inunda la gran vall, després travessa
el tall que forma el riu fins fer-lo fosc.

I quan  ja el brillant sol, està en el zenit
i els espadats respiren dolça pau
les feres i grans roques es blanquegen,
banderes de colors ben alt flamegen
retallant la seva imatge en el cel blau

Sota Coll de Condreu i en mig d’alzines
l’església de Sant Pere treu el front.
Primera església fou de la contrada
i d’ella tan sol resta una teulada
que en mig de les bardisses es confon.

El trèmol, boix i arboç de la carena
ens marquen el camí, i amb son ajut
se’ns fa més suau i lleu la caminada
que ens porta fins el lloc on té l’estada
la Verge de la font de la Salut.

Turons i espadats de negres roques
ens priven de gaudir  d’un bon pedaç
del que anomenen  Suïssa Catalana
on l’aigua del Fluvià neix i engalana
les fèrtils terres de la Vall d’en Bas.

I el Puigsacalm ferotge i les Olletes
i els alts del Pirineu tot just nevats
es miren fent l’ullet i s’acaronen
com a germans de sang les mans ens donen
juntant la neu i els rius,  els cims i els prats




TOSQUES, TOSQUETS I  TOSQUETES
En el dinar de germanor dels cosins per part de mare

En Jan de l’aspi i la Carme
són el tronc de l’arbre gran
a qui homenatge  fem ara
a ella com una gran mare,
a ell com un home sant

Van contraure matrimoni,
cinc noies van batejar
la Pepa, Nita, l’Estrella
Laura, Maria i amb ella
tenir fills es va acabar

Per fer la mitja dotzena
en Miliu es van afillar.
Si mengen set a la casa
un de més no serà massa,
ben segur varen pensar

Passats els anys les noietes
també van voler fer el cau:
La Pepa amb en Geroni,
la Nita fa matrimoni
amb Joanet de ca l’Arnau

L’Estrella amb en Jep ferrer,
la Laura amb en Lluiset
que nascut a Tarragona
va traslladar-se a Girona
cap allà l’any vint-i-set

L’Angela la més petita
amb en Salvi es va casar
Tothom li deia Maria
i treballant nit i dia
els dos avis va cuidar.

Una filla de la Pepa
nomenada Montserrat
amb Pepet Casot marida.
Tots dos ja han perdut la vida.
Els primers que ens han deixat

Aquesta és doncs la primera
cosina del nostre clan.

Joanet Arnau  i  la Nita
Josep i Joan van criar
i quan la nena buscaven
i per més que s’hi miraven
l’Albert se’ls  va presentar.

De tosques ja en tenim quatre
cosins d’aquest nostre clan.

De la Laura i en Lluiset
en van néixer tres germans;
dos noiets i una noieta
Rosa es va dir la vaileta
i Jordi i Joan els més grans

Ja  en tenim set dintre el cove
Set cosins del nostre clan

L’Estrella Serra i Boada
casada amb en Jep ferrer
la Carme i Josep criava,
a can Cadet treballava
i en Jep era sabater

Ja en tenim nou dintre el cove
Nou cosins del  nostre clan

A Maria i l’oncle Salvi
ell a can Tonedó nat
els hi va néixer una nena.
Montserrat se l’anomena
i l’única filla ha estat

I amb aquesta, la darrera,
deu ja  porten nostre escut
però aquí la cosa no para
perquè no hem sumat encara
els que de fora han vingut

Deu cosins que en maridar-se,
si ho mirem amb ets i uts,
han fet entrar a casa nostra
deu nois i noies de postra:
deu Tosques sobrevinguts

I amb aquest segon recompte
vint Tosques ja tenim dins
però aquí no para la suma
ja que creixen com l’escuma
els nostres fills de cosins

Mirant-ho un bon xic per sobre
però amb detall per no anar errat
en conto una setantena.
Així doncs no es perd la mena
ja que el nombre ha augmentat

Gaudim doncs de la vetllada
gaudim-la i guardem record
perquè dels Tosques la saga
vagi formant la nissaga
ben impresa dintre el cor