Podreu llegir:
El gorg dels homes
El pont del dimoni
Els dos ratolins
La font de la Senyora
La roca de la balma
L'homenot del gorg
Un riu de llàgrimes
EL GORG DELS HOMES
Fa molts i molts anys,
el camí que anava de Les Planes a Sant Feliu de Pallerols, creuava un bosc poblat
de roures i alzines mil·lenàries. Ja a mitja tarda la foscor dintre el bosc era quasi de negre
nit. Aquesta circumstancia l’aprofitaven lladres i bandolers per robar a la
gent que hi passava.
Un dia , uns vilatans de Sant Feliu baixaven pel vell cami
ral. Venien de Coll d’Uria i anaven a
fer de masovers a una gran masia del poble d’Amer. Amb quatre mules portaven
totes les pertinences i en el carro hi viatjaven l’Oriol , la seva esposa Tura i un nin de quatre mesos que encara no
havia estat batejat. En creuar el bosc, quatre encaputxats els hi van barrar el pas
comminant-los a que els hi entreguessin tot el que portaven. En negar-s’hi
l’Oriol els lladres van prendre el nadó dels braços de la seva mare.
-Si no ens dieu on porteu
les unces d’or, matarem el nen.
-Per la mort de Déu,
no feu cap mal al nostre fill. Es petitó i encara no ha estat batejat. -És tot
un angelet.
Els lladres no feren cas de la súplica i agafant el nen pels
peus l’esclafaren contra un roure. El nadó feu un Ai... esfereïdor i morí.
Els pares es llançaren sobre el cos mort de la criatura intentant tornar-lo a
la vida, moment que fou aprofitat pels bandolers per engegar-li’s dos trets que
acabaren també amb les seves vides.
Després d’ajuntar els animals que amb l’esvalot s’havien
esgarriat pel bosc, els lladres apartaren del camí els cossos encara calents de
l’Oriol i la Tura ,
veient amb gran sorpresa que no apareixia per enlloc el cos del nadó.
-Mentre buscàvem els
matxos, algun llop o animalot se l’haurà emportat bosc endins.
Just en acabar el bosc veieren sobre una petita alzina un ocell
blanc que amb les ales obertes anava cridant: Ai... Ai... Ai.. Continuaren el
camí sempre amb l’ocell blanc davant i en arribar a la baixada, aquest es
col·locà al mig del camí fent que els matxos, carreta i bandolers caiguessin a
baix el riu on moriren ofegats.
El lloc on es parà l’ocell, avui és conegut com la Font de l’Àngel i on els
animals es varen estimbar, temps enllà s’hi construí una capella que es
coneguda com l’Àngel. El gorg on van morir ofegats els lladres, es coneix com
el Gorg dels Homes.
I recordant aquell ocell
aquest conte es farà vell
EL PONT DEL DIMONI
Sobre les lloses que hi ha més amunt del gorg de la Torre , encara es pot veure
el pilar del pont que creuava el riu al costat de dues grosses i rodones
pedres. Fa molts i molts anys, hi havia un pas que els pagesos dels voltants
feien servir per anar d’una banda a l’altre del riu. Una primavera plujosa, el
riu Brugent esvalotat s’endugué els troncs que feien de passera, destruint el
pas.
Conten que en Joanet, hereu de la Torre , va intentar
reconstruir el pont i per això baixà fins el riu amb la destral a la mà. En
arribar al lloc tallà tres grans alzines disposat a col·locar-les entre els
pilars del vell pont que encara aguantaven l’impuls de la forta riuada. Tres i quatre vegades ho intentà. El pes dels
troncs i la llarga distancia entre els pilars feien la tasca impossible per un
home sol.
Suat com un carreter, esmaperdut per l’esforç i moll de cap a
peus per la pluja, s’aixoplugà sota un gran vern intentant buscar solució al
problema.
-Donaria el que fos
per poder tenir aquí i ara qui m’ajudés a col·locar els troncs.
D’entre l’espesa boira que pujava del riu sortí tot de sobte
una ombra que s’anà transformant en figura humana. Anava vestit tot de negre,
un capell vermell li tapava el cap i la capa li arribava fins els peus. Amb veu
ronca i pausada li digué:
-Es cert el que has
dit ?
-I tant que sí. A fe
de Déu.
Un fort tro retrunyí per entre les roques.
-No tornis a
pronunciar aquest nom si vols que el pont torni a estar com abans.
-Perdoneu-me, bon
home, tan sols volia dir que és ben cert que ho donaria tot perquè algú
m’ajudés a reconstruir el pont.
-Jo ho faré de nit i
tot sol. Tan sols vull a canvi la vida del primer ésser viu que el torni a
travessar.
-Dit i fet. Te’n faig promesa.
-Dons fem-ho així.
Demà a trenc d’alba baixa al riu i
veuràs el nou pont.
El pagès , que a més de bon home era murri com un esquirol, va
tornar a casa seva i al capvespre, al calor de la llar, va muntar la seva
estratègia. De bon matí, amb el gos lligat amb un cordill i un sac a l’esquena,
prengué el camí del pont. En arribar-hi la seva sorpresa fou immensa. Tres
troncs, un al costat de l’altre i coronats per una catifa de verdes gleves
d’herba, sortejaven el riu desafiant les encara marronoses i recaragolades
aigües. D’un cantó a l’altre, dues grans ridortes feien de barana.
-Mal llamp em mati,
això sembla obra del diable !
Un fort tro anuncià la presencia a l’altre banda del pont de
tot un seguit de figurotes vermelles amb banyes, cua i una forca a la mà. En
mig d’elles la figura de l’home amb capell vermell i capa negra que mirant al
pagès li digué:
-Ja veus que jo he fet
el que et vaig dir. El pont és més ample i segur que el que hi havia. Creua el
riu i ho podràs comprovar tu mateix.
-Així ho faré, però
primer ho vull provar a la meva manera.
En Joanet agafà el sac, prengué del seu interior un gat negre
com la nit i posant-lo sobre el pont, li atià el gos. Amb un fort marramiau el
gat creuà per sobre els troncs fins
arribar a l’altre banda del riu.
-Ja estàs pagat. He
complert el que havíem pactat. Ja tinc el pont i tu una de les set vides del
gat. I a fe de Déu que t’ha quedat molt fort i bonic.
Les roques i les balmes del riu repetien cada vegada més fort:
a fe de Déu... a fe de Déu... El sol il·luminà l’escena envaint l’entorn d’una
groguenca claredat. Entre fum i pudor de sofre, el diable i el seu sequi
desaparegueren per entre els arbres mentre el gat, mig amagat sota una mata de
bruc s’ho mirava amb ulls porucs.
En Joanet anà a casa seva per contar tot el que havia succeït i
tornà amb la muller i els fills al lloc. Poc abans d’arribar sentiren un fort
soroll i unes rialles que provenien de baix el riu. La seva sorpresa fou gran
quan en arribar-hi trobaren el pont esclafat per dues grans pedres. Per entre
els arbres s’endevinaven les siluetes dels diables ballant i una veu ronca i
fonda retronà per entre les balmes:
-Joanet
et torno el gat. Estem en pau. Jo no tinc la teva vida però tu no tens el pont
que així quedarà pels restes dels temps.
El lloc encara està com va quedar.
Amb els pilars desafiant les aigües del riu Brugent i dues grosses i rodones
pedres que quasi barren el pas.
Passats uns anys i aigües amunt es va construir un pont de pedra d’una sola
arcada que comunica les terres de sota el castell d’Hostoles amb les de la
faldilla de la muntanya de La
Salut.
Si algun dia hi aneu, pareu un
moment al mig del pont nou i mirant aigües avall, a unes cent-cinquanta passes,
veureu encara el pilar de pedra i les dues grans roques que allí han quedat per
donar fe del que va succeir.
I amb les set vides del gat
aquest conte s’ha acabat.
ELS DOS
RATOLINS
Pau i Marc son dos germanets de set i quatre anys a qui el seu
pare ha comprat un ordinador. Tan sols veure’l ja han batejat el ratolí amb el
nom de Cli-Cli i li han pintat dos ulls i un refilat bigoti. A Marc li ha caigut la seva
primera dent. Pau, amb l’ajuda de la mare, ha decidit escriure una carta al
ratolí Perez demanant un regal pel seu germà.
Ja de nit, Cli-Cli no podia
dormir esperant que aparegués el ratolí Perez amb el regal. El volia conèixer i
explicar-li moltes coses del seu mon. Aplegat sobre la taula observava els nens que dormien plàcidament en
els seus llits. De tant en tant mirava la finestra esperant d’un moment a
l’altre veure els bigotis del ratolí Perez.
Tot de sobte la cortina es
mogué. Cli-Cli s’amagà darrera el teclat i veié un ratolí de carn i ossos que
mirava amb els ulls oberts com dues taronges.
-
Cli-Cli ?
-Què
hi ha ?
-No tinguis por. Sóc el ratolí Perez.
-
Es que els nanos deien que eras un ratolí màgic i veig que ets normal.
-
I soc màgic també, encara que no ho sembli. I tu també ho ets. Per ventura no
obres a l’ordinador tot un mon d'il·lusió, jocs i música ?
-
Si, però jo necessito d’en Pau o qualsevol altre per fer la meva feina,Si no
fossin ells, no sabria on anar o quina finestra clicar.
-És
cert, però jo també necessito que algun nen perdi la seva primera dent per
poder aparèixer.
-
Tens raó. D’alguna manera som tots dos iguals però avui tu deixaràs un regal
per Marc i jo no podré deixar-li res a Pau.
D’un salt es col·locà sobre
Clic-Clic i amb la pota clicà INICI.
Després, saltironejant sobre el teclat anà marcant lletres i mes lletres fins a
completar el missatge. Deixà el regal sota el coixí de Marc, s’acomiadà de
Clic-Clic i sortí de la cambra.
Al matí en despertar, Marc trobà
el regal sota el seu cap i a la pantalla de l’ordinador Pau podia llegir amb lletres grans i
vermelles:
TOT ES MAGIC
CONTINUEU AMB AQUESTA
SANTA INOCENCIA
Cli-Cli, mig amagat entre els
llibres i amb els ulls clucs per la son,
se’ls mirava somrient.
I amb en Perez i el ratolí
a aquest conte dono fi
Voleu saber com i quan es va formar la font de la Senyora ?
A mitjans del segle XIV, l´hereu de Guillen Galceran de
Cartellà, que tenia la jurisdicció civil i criminal de la Vall d´Hostoles, feia una
visita, juntament amb la seva jove esposa, als senyors del Castell.
La senyorial comitiva ja fa estona que ha deixat el Monestir
d’Amer on han fet nit. El camí és dur i
les rodes de la carreta grinyolen entre les pedres i el fang sec del camí ral.
Molts masos estan abandonats a causa de la pesta, i els pous i fonts han deixat
de brollar per la sequera d’aquell calorós estiu. Els rius i torrents també
estan secs i en el riu Brugent tan sols una bassa d’aigua mig podrida i plena
de llot apareix de tant en tant. El sol apreta de valent i l’aigua que porten
als bots de pell ja fa estona que s’ha acabat.. Els llavis estan ressecs i els bous arrosseguen
el morro com buscant un xic d'humitat.
La situació es fa cada vegada més extrema i el desenllaç es veu venir.
- Deu meu, no ens deixeu morir de set.
- Verge de Les Encies, salveu-nos
d’aquest tràngol.
Al final de les alzines recremades que envolten el camí,
s’endevina tot de sobte una claror que destaca sobre les seques
ombres del sol del migdia. En apropar-s’hi, veuen una dama tota vestida de
blanc i una veu dolça i melòdica s’escolta a la llera del riu.
- Seguiu la llum blanca i aigües amunt
trobareu una figuera plena de fruit, i a la seva ombra, un pastoret que guarda
un ramat de xais. Ell us guiarà.
Deixen la carreta sota els arbres del camí i saltant per entre
les rodones pedres de sota el penya-segat de basalt, arriben on hi ha el ramat.
A l’ombra de la figuera, un vailet, ros com un fil d’or, els somriu en
veure’ls.
- La mare m’ha dit que teniu set
- Ja ho pots veure. Si no trobem aigua morirem tots.
- La vostre fe us salvarà, Agafeu la pedra i llenceu-la al mig del riu.
Així ho fan. Rebitllen el roc i aquest cau sobre una gran
llossa que destaca sobre el llot pudent. Al moment un doll d’aigua brolla de la
pedra.
- Això és un miracle,
Apaivaguen la set bevent de la font estirats en mig de la riera
sense fer cas del fang que els tenyeix la roba. Un cop calmada la set, es giren
vers la figuera. L’arbre està sec i el vailet i el ramat ja no hi son. La font
brolla cada vegada amb més força i al seu pas pel llot del riu les canyes,
vímets i verns aixequen el cap i mostren al sol les seves, ara ja verdes
fulles.
- Gràcies, Déu meu. Gràcies Verge de Les Encies ! A
partir d’ara aquest lloc serà conegut com la font de la Senyora.
Si algun dia aneu sota la fàbrica nova, encara podreu veure la
font al ben mig de les llosses i voltada per l’aigua del riu Brugent.
I per fer del conte penyora
hi ha la font de la
Senyora
Vet aquí que una vegada, i d’això fa ja molts anys, el Senyor
Rector de Les Encies va rebre l'avís que la padrina d’una casa de pagès prop
del Pont de Rastell, que feia temps estava allitada, volia confessar i
combregar ja que veia arribar el seu
traspàs. Acompanyat de l’escolà i del padrí que havia portat l'avís, a lloms
del matxo emprengueren el camí cap a la casa. El matí era negre com gola de
llop. La forta pluja no deixava veure res a deu o dotze passes i el matxo
relliscava a les llosses del camí. Amb prou feines el Mossèn guardava
l’equilibri sobre la saca que portava al llom
l’animal, i amb una mà aguantava la
manta que el cobria i amb l’altre el Sant Viàtic. El padrí guiava el
matxo pel ramal i l’escolà, xop com un peix i amb els esclops que vessaven,
procurava que la llàntia d’oli no s’apagués.
Baixaven poc a poc pel camí que voltant els camps de
conreu porten fins a l’Olmera i agafant
per la teuleria dels Angelats, passaren les Mijanes fins arribar, vorejant el riu a sobre el gorg
de la fàbrica vella. La pluja era cada vegada més forta i els marges
l’esllavissaven sobre el camí
dificultant el pas. Tot de sobte, una gran pedra rodolà de la muntanya barrant
el pas. Recular era impossible, passar pel riu encara més, i el bosc estava
brut i relliscós.
- Déu meu, si no podem
passar, segur que la dona morirà sense els Auxilis Espirituals !
El Mossèn aixecà el cap
i amb el calze sobre el seu pit digué:
- Senyor, per intersecció de la
vostre mare, la Verge
de Les Encies, us ho demano. Feu-nos pas.
Un núvol que sortí d’entre la pluja, es col·locà damunt la gran
pedra i un llamp sorgí de les seves entranyes, foradant la gran roca. Com que
el forat era estret, deixaren el matxo al sopluig d’una grossa alzina i amb el
ai al cor passaren pel forat fins sortir de nou al camí.
A peu seguiren fins el mas i tot just arribar-hi també ho va
fer el matxo ensangonat per tot arreu i
ple de ferides que s’havia produït en
travessar el bosc per una drecera. Penjant d’una de les regnes hi portava la
patena.
La padrina va rebre els Sants Sagraments i gràcies a Déu va
viure encara molts anys.
Si aneu alguna vegada pel camí que surt del pont de la fàbrica
vella fins a Plansjuï, a un centenar de passes i a l’esquerra veureu la gran
roca i el forat que la travessa. El lloc és conegut avui com la
Roca de la
Balma.
I amb la roca i el forat
aquest conte s’ha acabat
L’HOMENOT DEL
GORG
Heu pujat alguna vegada al gorg de la Mola ?. Si no ho heu fet us
ho recomano. Gaudireu d’un paisatge meravellós
on es barregen perfectament l’aigua, els arbres, les roques i aquest
sorollós silenci que tenen les lleres dels rius.
Al costat del gorg hi ha una gruta, avui tancada per una
reixa,de la que la tradició ens diu era el final d’un túnel que des del Castell
d'Hostoles baixava fins el riu i per el que el defensors de la fortalesa anaven
a buscar peix fresc i verdures burlant la vigilància de l’enemic.
Conten també que la gruta, temps enllà, fou ocupada per un ogre
vingut de terres llunyanes. Era un homenot molt gran, d’uns vint pams d’alçada
i uns dos-cents cinquanta quilos de pes. Tenia la barba molt poblada i l’hi
faltava un ull que havia perdut lluitant amb altres ogres. Els seus braços eren
com branques d’arbre i els seus peus
eren tan llargs que feien tremolar la terra quan caminava.
Els vilatans de Les Planes havien arribat a fer un tracte amb
ell a fi de que no els fes malbé els
camps. A canvi de que no sortís de la gruta, cada setmana li portarien verdures
i li oferirien les millors peces de l’aviram.
A La Plana ,
casa pairal prop del riu, hi vivia un matrimoni que tenien un fill d’onze anys
que es deia Martinet i era valent com un
soldat i espavilat com un pèsol.
Eren temps de penúria i en prou feines els pagesos collien dels
camps el just per viure. La sequera i el fort sol de l’estiu feien que les
verdures no arribessin a bon fi i el menjar, tant per les persones com per els
animals escassejaven.
Un dia, la mare d’en Martinet li va dir:
- Fill meu, cuida del pare
que està al llit amb una forta febre mentre jo m’arribo al gorg a portar el
menjar de l’homenot.
-Ja hi aniré jo mare.
No em fa por.
-Vigila per on passes
, no fos cas que tu i el fato anéssiu a parar a baix la timbera.
En Martinet agafà un
sac, l’emplenà de palla i tot xino xano, prengué el camí del gorg. En
arribar-hi cridà:
- Ei...... l’homenot.
Sóc en Martinet de la Plana
... m’escoltes ?
- Qui gosa trencar el
meu son ?
– Sóc jo, en Martinet
de La Plana que
et portava uns pollastres.
– Deixa-ho sobre la
penya
El vailet no li feu cas i respongué:
– Així ho faria si no
fos que unes cinq-centes passes més avall he trobat un home que diu que és més
fort que tu i s’ha quedat amb l’aviram.
- Més fort que jo
? Això és impossible. No hi ha ningú més
fort que jo.
– I tant que és més
fort . Ha agafat el sac que portava, l’ha emplenat de pedres, se l’ha lligat al coll i saltava i
ballava com si res portés damunt.
– Anem fins on es
troba aquest impostor i a fe de Deu que li haig de demostrar qui és el més
valent.
I tal dit, tal fet. En Martinet prengué camí avall seguit de l’homenot. En arribar a un camp de blat,
el vailet tornà a repetir
– Segur que és més
fort i valent que tu. Per això s’ha carregat amb el sac de pedres.
L’homenot s’apartà del camí, entrà en el sembrat i agafant una
pesada llaura, se la col·locà sobre les espatlles lligant-se la cadena al coll.
-
Ha...ha...ha.... Aquesta llaura segur que és més
pesant que el sac de pedres. ha...ha...ha.... El més valent ?...el més valent
sóc jo. Ha...ha...ha...
En arribar al lloc on deia haver trobat l’home, en Martinet
cridà:
–
Ei......Ei..... l’home, el que m’ha agafat el sac. Vinc amb
un altre que diu que és molt més fort que tu. Surt del teu amagatall si ets
tant valent i tornem el que m'has pres. No t’amaguis a la balma del gorg.
– Maleït ..., surt a
lluitar amb mi i no t’amaguis com una llúdriga sota l’aigua... No vols lluitar
?, dons et faré sortir del forat com un
conill quan veu la fura. Creus que no et
veig ?. els teus ulls brillen dins
l’aigua que tremola per la teva por.
L’homenot mirà sota la balma i en ajupir-se, la llaura va fer
contrapès i l’arrossegà cap al fons.
Martinet agafant una branca de vern buscà per entre el fang fins trobar
el cos de l’homenot que estava a punt d’ofegar-se. Tirà amb força fins fer-li
treure el cap fora l’aigua i li digué:
– Si em jures que
marxaràs d’aquests indrets i que mai més hi tornaràs t’ajudaré a sortir de
l’aigua.
– T’ho juro, però per
la mort de Déu, estira fort que la llaura em farà tornar al fons del gorg.
En Martinet tragué
l’homenot de l’aigua i diuen que mai més se'n va tornar a parlar. L’entrada de la gruta es va barrar amb una forta
reixa de ferro i des de llavors el gorg que hi ha sobre mateix del de la Pedrera d’en Biel és
conegut com el gorg de la llaura.
En Martinet en sortí victoriós
i aquest conte ja s’ha fos
UN RIU
DE LLAGRIMES
Conten que fa molts anys la filla del moliner, una noieta de
divuit anys bonica com una flor i amb els cabells negres que li arribaven fins
a la cintura, s'enamorà d’un pastoret que guardava el seu ramat sota la
muntanya de La Salut. De
bon matí es reunien als prats encara molls per la gebrada i recollien maduixes,
mores i aranyons mentre les ovelles gaudien de la fresca i tendra herba de
l’entorn.
Sota l’ombra d’un gran pollancre cantaven nostàlgiques cançons
i parlaven del seu amor mentre la
Mora , la gossa de tura del pastor, vigilava el ramat
saltironant per entre les argelagues i cuidant que cap ovella entrés als camps
de conreu.
Era tan tendre i bonic el seu amor que els animalons del voltant treien el cap per entre les
pedres escoltant les boniques cançons.
La merla i el conill feien el contrapunt del flabiol i tamborí; la guineu,
dempeus al costat d’un arç, amb les seves urpes esgarrapant la seva espinosa
branca, portava el ritme del contrabaix i el rossinyol, des del seu niu, feia
el refilar de la tenora. Des de sobre un marge, una llebre portava els greus
sons del fiscorn i un teixó, petit i rodó imitava la trompeta.
Els altres animalons del bosc baixaven al prat per escoltar les
cançons i les gallines, galls i ànecs des del galliner aplaudien amb les ales.
-Quan torni de servir al rei, deia el
pastor, ens casarem i tindrem tres
fills;dos nois i uns noieta. El gran cuidarà del moli, el mitjà del ramat i la
petita dels avis, la casa i l’hort.
-L’espera es farà llarga, responia la
pubilleta, però el teu record serà
sempre amb mi i escurçarà els mesos, setmanes i dies de la teva absència.
Eren temps de sequera i amb prou feines el petit rierol donava
aigua suficient per moure les pedres del molí.
El pastor anà a complir amb el seu deure patriòtic. Molt de
tant en tant, a la pubilla li arribaven noticies de les gestes del seu enamorat
en terres llunyanes. Passaren els mesos i un fred dia d’hivern, un company de
milícia portà la trista nova: el pastor havia mort víctima d’unes fortes
febres. La noticia fou com una espasa que travessà el cor de la pubilleta.
Plorant i xisclant travessà el prat fins arribar a sota del pollancre i tan i
tan fort fou el seu crit de dolor que tots els animalons del bosc baixaren a
fer-li companyia.
La merla, el conill, la guineu, el rossinyol, la llebre, el
teixó i també les gallines, galls i ànecs del galliner ploraren amb ella i un
riu de llàgrimes s’anà formant fins arribar al molí que tornà a girar i moldre
el madur blat per convertir-lo en blanca farina.
Després serpentejant per entre les verdes herbes del rec es
precipitaren sobre el sec gorg. Fou tan i tan el que ploraren que encara avui
es poden veure els dos dolls d’aigua que alimenten el molí i més avall es
precipiten sobre el riu formant un conjunt d’herbes, aigua i pedra que recorda
la negra cabellera de la pubilla.
I el conte ja s’ha acabat
A veure si us ha agradat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada