Hi podreu llegir:
El brau de les Medes
El torrent de la font fresca
Insomni
Desitg
Nuvolada
Extasi
Conversa al Firal d'Olot
Jocs de joventut
La ràdio de casa
K pssa mb ls nstrs flls ?
Tot a cent
Els xuixos
EL
BRAU DE LES
MEDES
Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs de Narrativa Sant Jordi 2004
Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs de Narrativa Sant Jordi 2004
El serrat de les Medes és tot un seguit de lloms, prats i
penya-segats que separa la vall del Llémena de la d’Hostoles. Temps ha hi
pasturaven ramats de xais, cabres, vaques i vedells. Els pastors deixaven el
bestiar a la primavera i no el retiraven fins ben entrada la tardor. Les verdes
herbes dels prats del Julià eren el lloc preferit pels animals i la bassa que
es formava sota la cinglera era el punt
de trobada de tots ells en arribar el
capvespre.
Despertaferro era un brau de color negre, llargues i esmolades
banyes i una cua que li arribava fins les peülles. No calia que cap pastor
vigilés el ramat; Despertaferro ho feia de nit i de dia. No hi havia llop,
senglar, àliga o animalot estrany que gosés apropar-se al prat quan el brau
vetllava pel bestiar. Des del punt més alt controlava tots els voltants i la
seva silueta es dibuixava negre i quieta entre les estrelles de les nits
d’estiu. En despuntar el dia amb els seus brams despertava els seus companys i
els conduïa fins llocs on el verd menjar abundava.
Un bon dia, els recaptadors d’impostos del Rei Felip V
arribaren a les muntanyes i al veure que els pagesos s’havien revoltat en no
tenir prou sous per pagar al Rei, decidiren emportar-se el que hi havia de
valor. Amb els seus cavalls pujaren fins el serrat de les Medes amb intenció de
recollir els caps de bestiar i conduir-los fins Barcelona, on serien posats a
la subhasta.
Lligaren les vaques i vedells, cap amb cua, i emprengueren el
descens. Al arribar a Les Encies, i en una raconada del camí, el cor els hi
donà un tomb; Despertaferro, bufant com un esperitat i amb el morro plé
d’espuma, gratant amb les peülles el fang del camí, els esperava amb els ulls
plens d’ira. Amb una forta embranzida tombà els tres primers cavallers i els
altres quatre, amb la por al cos, prengueren la fugida mentre Despertaferro amb
les banyes trencava les cordes on estaven lligades vaques i vedells. Emprengué
després la persecució dels set cavallers fins que travessaren el Ter.
Ja prop de Girona es
col·locà sobre el turó de Sant Grau per assegurar-se de la seva fugida, mentre
de sota la vall del Ter s’escoltava:
El teu esperit de
defensa i lluita perdurarà per sempre. La teva imatge es multiplicarà i des de
tots els turons de Catalunya vetllaràs per defensar els interessos del
Principat contra l’invasor.
I així fou com Despertaferro implantà la
seva silueta als punts més visibles del país. Hi restà anys i anys, fins que un
bon dia desaparegué.
Ja no tenim
Despertaferro que ens empari,
deia la gent
Però no fou així........Despertaferro
continuava vigilant.
El podeu veure, si creieu en la
realitat de Catalunya, en mig d’alguna bandera o samarreta de gent extranya,
amb la cua tensa, el cap alt i les banyes preparades per controlar que mai més
tornin a envaïr el nostre Principat ni trepitjar els nostres principis.
Però, guardeu-me el secret....... Despertaferro m’ho va dir una nit de Sant Joan, mentre la foguera dibuixava la silueta de la casa sobre les rouredes de la vessant del Far, iluminades per les espurnes de colors brillants dels cohets que el pare havia comprat.
Ells això ho desconeixen perquè pensen que m’han fet desaparèixer de la vista i encara els hi fa patxoca i en presumeixen.
Pobrets ......
EL TORRENT DE LA
FONT FRESCA
“Baixa dels cims i blanament reposa
en el gorg blau, on neda alguna rosa
com una verge, de bon dematí
I reprèn la cançó per l’espessura
quan sobre el rierol bellament sura
l’idi.li de l’arç blanc a mig florir “
(Mercè Bayona)
Des de sota la muntanya del Far i fins buidar les seves aigües
al gorg de Santa Margarita, el torrent segueix tota la baga que forma el llom
de Puigmateu .
Verns, oms, pollancres,boixos, castanyers sobre tot i
alguna alzina xuclen les seves aigües
fredes i clares .
L’aigua baixa rodolant per la llera de pedra blanca i lluenta.
De tant en tant, s’esmuny per entre la molsa i les fulles i surt un xic més
avall fent una cantarella dolça i continua.
En trobar un esquei a la pedra, desapareix tot de sobte com si
la terra se l’engolis, i torna a sortir fent saltirons per entre els socs dels
arbres caiguts.
Abans de creuar el pont hi ha un penya-segat i com si d’una
oreneta es tractés, l’aigua arrenca el vol i cau al fons entre una humida boira
que rega la molsa de les pedregoses parets.
Després, serpentejant pel mig de les grans roques, rodones i
negres, que volten el gorg, abraça les blaves aigües del Riubrugent tot dient:
T’entrego la vida
que porta els olors de la verda herba de sota el Far,
De l’ombra fresca
de l’obaga.
De les arrels dels
verns, oms i castanyers que a dalt s’hi crien. De cants d’ocell .
Et porto la llum
de la solana i l’aire fresc del bac
Et vull parlar del
dia en que el cavaller va agafar el
diamant que la serpent del gorg havia deixat sobre una pedra. Encara sembla que
el veig amb el seu cavall blanc galopant rostos amunt amb la pedra preciosa a
la mà i la serp xiulant com una
esperitada trencant els verns amb la cua i fent drecera per la penya per
barrar-li la sortida. No va tornar més. El seu cap va quedar esclafat a la
porta de l’església de Les Encies mentre el cavaller feia ofrena de la joia a la Verge. Saps una
cosa?Tot i ésser un animalot un xic estrany, la vaig trobar a faltar al no
tornar a veure els seus ulls brillants al cau que tenía al costat de la
figuera.
Et vull parlar del
que he vist i sentit allà dalt la
muntanya. De les penúries dels carboners i llenyataires. Del goigs dels
caçadors. Dels muntanyencs pujant el
grau. De les sardanes de l’Aplec i del ferum enganxós de les costelles. Dels
esquirols saltant per entre els pins i
dels conills amagant-se al cau fugint de la fura.
Et vull parlar
dels bufets dels bous davant la llaura. De l’espetec del fuet del carreter arriant els matxos. Del fum de les piles
carboneres. Del tintineig monòton del pagès esmolant la dalla. Del sol que cada
tarda es perd darrera Font de Maia i de
la foscor que ho envaeix tot.
Et vull parlar
dels boletaires. Dels seus cistells plens de
rossinyols camasecs i rovellons. De les
fadrines amb els càntirs plens de la meva aigua atansant-se tot cantant al camp
de blat on els segadors, falç a la mà, estan acabant la seva tasca. Del
paisatge que es divisa mirant a ponent, amb el Ter serpentejant allà al fons.
De l’Alta Garrotxa i dels seus cims que s’endevinen a la llunyania.
T’ho vull explicar
tot.
He conviscut amb contrabandistes i maquis. A la
meva balma, tot just començar la solana, he donat sopluig i amagatall a
gent que fugien de la repressió que va
originar la guerra. He plorat amb ells i més d’una vegada he fet servir el meu
cant per apaivagar el respirar feixuc
d’aquells que s’hi amagaven. Fins i tot, no ho diguis a ningú, he estat
testimoni de l’amor sobre un verd jaç de
fresca falguera.
Amb les meves aigües he calmat la set de
l’esquirol, del conill, de les guineus, d’ aquella parella d’àligues que tenen
el seu niu al Grau de Santa Anna, de les perdius i becades.
A les meves
petites gorgues hi fan el niu serps,
crancs, barbs , bagres, granotes, salamàndries i les llúdrigues
rellisquen dintre l’aigua freda i clara.
M’agrada sentir el
xiulet del petit tren en passar per
sobre el pont i el tric i trac dels telers allà a la fàbrica
M’agrada veure en
Salvi Tonedor buscant escarlets,
candeles i rossinyols. O mig amagat amb en Pinxo, el gos, seguint el rastre de
les becades. O pujant pel camí, agafat a les glaçades branques dels brucs,
trencant amb els peus el glaç del saltant d’aigua.
Però vull ser
realista. Endevino el futur. La serp ja no hi és i el tren, els telers i
aquells que ara són els meus amics ja no hi seran. Les fonts que m’alimenten
deixaran de brollar i poc a poc tot el meu entorn es tornarà sec i àrid
desapareixent tota la vida que
m’envolta.
Serà la meva mort,
ho veig clar. I jo vull viure.
Tan sols em quedes
tu....
Ja no puc més...
Estic cansat...
M’entrego a tu i
amb tu vull regar camps i conreus aigües
avall...
Fer moure
molins... Omplir els pous....
I al final ben
dolçament arribar al fi del llarg viatge
I juntament amb tu, ben abraçats,, i
embolcallats amb les blanques onades,
creuar el mar i conèixer noves terres
INSOMNI
Una ovella...dues ovelles...tres ovelles...quatre ovelles, però
per més ovelles que compto no hi ha maneres de poder dormir. Al contrari, em
poso nerviós perquè quan arribo a cent cinquanta perdo el compte i haig de començar de nou.
Estic estirat al llit intentant dormir. Ni ovelles, ni pastilles, ni camamilles, ni l’intent de
deixar la ment en blanc han aconseguit calmar els meus nervis.
M’aixeco i torno a obrir
la pantalla de l’ordinador. “Dita
seaaaaaaaa”... A les edicions digitals dels diaris només hi ha comentaris
sobre el tema lingüístic que m’omplen de mala llet, de problemes racials a
l’Orient Mitjà, de la tancada dels repetidors de TV3 al País Valencià, dels
immigrants de Salt, de la N-II
que continua tal i com estava fa un any, de Ryanair que sembla que ens vol
prendre el pel, del nomenament d’un antic PSC com a Conseller de Cultura d’un
govern de CiU, del fitxatge d’un altre també ex PSC com a Director del
Patrimoni Cultural de casa nostra ... i tants i tants disbarats que prefereixo
tornar al llit a comptar ovelles.
En passar pel saló faig un intent a veure si hi ha quelcom a la
tele que valgui la pena. Vuit cadenes et regalen 4.000€ si endevines un nom de
dona o un poble combinant vint-i-cinc o trenta-sis lletres. Dos canals amb
guapes minifaldilleres et proposen guanyar 10.000€ si els hi dius el resultat
d’un problema numèric que de principi està mal plantejat i per tant impossible
de resoldre A cinc canals d’una mateixa cadena hi apareixen endevinadors, tarotistes i “engaña-bobos” que asseguren tenir el poder de solucionar-te
els problemes a canvi tan sols de que els truquis per telèfon que al final de
la consulta t’ha costat un ull de la cara. Dos canals d’un extremisme polític i
esportiu amb clara tendència centralista. I ja s’han acabat els canals de TDT.
Serà millor, penso, fer un glop d’aigua de la nevera i tornar al llit.
Entro a la cambra. Obro el llum – no hi ha problema ja que la
dona dorm com el guix.- Pujo al llit. Tanco el llum. Agafo mil postures abans de trobar la bona, i
quan la trobo me’n adono que haig de canviar l’angle del coixí. Putes manies de
sexagenari ja que el coixí és com un nen
petit que no s’està mai quiet !. Procuro posar-lo en el seu lloc desprès de
rebregar-lo i girar-lo al menys deu vegades i quan ho aconsegueixo reparo que
ara sóc jo qui ha de canviar la postura. Quan sembla que ja ho tinc tot en
ordre sorgeix un altre problema: el nòrdic està rebregat al peus del llit.
Tindré fred ?. Tindré calor?.
La qüestió és dormir el més aviat possible. Tanco els ulls i a
la paret blanca de la cambra apareix com projectada la imatge de desenes de
morts o malferits per l’atemptat d’un cotxe bomba en un mercat de no sé
on. Tanta estona veient la imatge a la
pantalla de l’ordinador crec que m’ha creat google-dependència i ara van
apareixent com en un cinema totes aquelles coses que potser m’havien passat
desapercebudes.
Tot i això al final
aconsegueixo dormir i quan estic en el quart estadi del son...
RINGGGGGGGGGGGGGG. Maleït despertador!.
M’aixeco mig sonàmbul i
a les palpentes i rebotint per les parets del passadís, arribo al bany. La
tramuntana que ha bufat a la nit ha apagat l’escalfador i haig de sortir a la
terrassa a reactivar-lo. Obro la finestra i veig al veí fent gimnàstica al
menjador de casa seva al ritme d’una marxa militar i que em diu: què noi, has
dormit bé ?.
Per fi l’aigua tèbia de la dutxa em transporta de nou a la vida
real. I ja torno a ser jo, l’avi tranquil, l’incansable avi, l’avi que dintre
poca estona agafarà els seus nets per portar-los fins a l’escola, recollir el
pa, els diaris, comprar la butlleta de l’Once que mai...mai...mai m’ha tocat i
tornar a embolicar-se, mai millor emprat aquest mot, amb fotografies, escrits i
fins i tot música per fer arribar a bon fi el projecte de llibre que fa temps
te pensat editar.
I ja no tindré son ni insomni. Tindré tan sols la por a sortir
pels carrers que, sempre en obres, estan plens de forats, màquines, operaris,
guàrdies municipals, llums
intermitents, tanques, prohibicions, vianants pel mig de la calçada, bicicletes
per les voreres i gran quantitat de tot terrenys de les mares que, com jo,
sempre elegeixen la pitjor hora,
recorregut i aparcament per portar els nens al col·legi.
I un cop fetes totes aquestes feines, en arribar, la dona, que
no s’ha enterat de la missa la meitat, em dirà: no sé com t’ho fas per anar sempre tan tranquil i lleuger. Tens sort de dormir tan bé!. I en el meu interior el meu jo pensa: sort
que he dormit bé ?.
Un cafè amb llet amb un croissant, les píndoles per la pressió,
sucre i àcid úric i cap al despatx falta gent. En obrir la ràdio escolto la
notícia que Muammar al Gaddafi ha fet bombardejar la població civil de Trípoli,
la capital de Líbia; que el govern ha rebaixat a 100 K/h la velocitat màxima a
les carreteres a fi de no gastar tanta benzina sense aturar-se a pensar que
avui dia consumeix, contamina, emprenya i embossa més un cotxe per anar a aquesta velocitat que un altre en
una marxa més llarga; que cada dia hi ha més gent a l’atur i menys euros al
final de mes; que Mourinho en preguntar-li l’ordre de les seves preferències ha
escollit, sense qualificar-se d’hipòcrita,
la “Champions”, Déu i ell; i... i... i...
Hi ha vegades que per no enterar-te de certes notícies valdria
més estar dormint.
BE O MALAMENT, TAN LI FOT !!!!!!
DESITG
Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs Sant Jordi d'Olot a l'any 2010
Treball guardonat amb el Primer Premi
del Concurs Sant Jordi d'Olot a l'any 2010
La boira, enganxosa com un llimoc, ha tret el cap per sobre
coll de Condreu. Amb un rodolar blanc i fred, com el teló que dóna fi a
l’espectacle, va engolint serrats i torrents, pintant de cotó fluix les
branques dels roures, trèmols, alzines i pollancres que troba al seu pas.
Talment sembla l’aigua
que vessa pel gran sobreeixidor de la resclosa que formen el Far i la Salut i que, rodolant serres
avall, mulla i humiteja la molsa i les heures, el lligabosc i el romaní, la
farigola i la ginesta, impregnant l’aire d’aquella olor entre humida i
enganxosa tan característica de la primavera que tot just comença.
Per entre el blanc mantell, treuen el cap les columnes de fum
de les piles carboneres i les branques més altes dels arbres centenaris on,
buscant la claror i l’escalfor del sol ixent, el tudó ha fet el niu.
Voldria sentir el silenciós soroll de la boira i barrejar-me
amb ella per estar en ple contacte amb la natura. Formar-ne part per
gaudir amb tota la intensitat dels colors, ferums i tactes dels torrents,
rierols, rocams i prats. Viatjar amb ella serrats avall i
esperar que el sol del migdia em fes retornar al cim.
Voldria ser com la boira...
Blanca...
Lleugera...
Humida....
Silenciosa...
Sensible...
Enganxosa....
Voldria guardar amb mi el contacte de les coses terrenals,
fluir-ne un i altre cop i, en arribar al vespre, gaudir de la vetllada esperant
que el cant del cucut al despuntar el sol, em despertés del somni i em fes
companyia de nou per tornar a començar.
Voldria ser com la boira....
NUVOLADA
El cel s’ha tornat d’un color
gris tot de sobte. Són les quatre de la tarda i sembla que ja sigui de nit. Un
llamp il·lumina el cel i el tro el segueix amb un espetec sec i esparracat. Deu haver caigut molt prop d’aquí ja que el temps que ha passat entre la llum i
el soroll ha estat escassament d’uns
segons..
A dintre a casa, la iaia encén el llum de carburo ja que el
corrent elèctric s’en ha anat Tanquem
portes i finestres, no fos cas que
alguna xispa ens hi entrés.
Arrecerats al costat del foc sentim els trons i a cada
barrinada ens mirem i , sense voler-ho, ens agafem per les mans.
Un altre tro s’escolta sobre el Far. Ressegueix per sobre coll de Condreu, la Salut i Santa Magdalena i va
a morir a Rocacorba. Els vidres trontollen i nosaltres continuem amb les mans
agafades.
La iaia, crema fulles de llorer beneït el dia del Ram, dintre
un plat a la cuina. Encén unes espelmes, primes i amb el cul de color vermell,
que guarda al calaix des del dia de la Candelera. Arriba
on som i ens fa recitar, amb veu baixa :
Sant Marc , Santa
Creu, Santa Barbara no ens deixeu.
Una. i cent vegades ens fa repetir la suplica.
La pluja repiqueteija als vidres cada vegada amb més força.
Les gallines s’han aixoplugat a dintre la niera i els hortolans
han buscat un sopluig. No es veu ningú
ni res. Tan sols la cortina d’aigua.
Sant Marc , Santa
Creu, Santa Barbara no ens deixeu
El vent de llevant remou les canyes a la vora del riu i les
fulles de l’acàcia cauen al pati.
Sentim el remor de l’aigua que baixa pel camí i que es perd a
la riera.
Les gotes ,que ara son pedres del gruix d’un cigró,
tenyeixen el terra d’un blanc rabiós i suren per sobre l’aigua que ja
s’està acumulant al pati.
Els llamps i trons continuen el seu concert
Sant Marc , Santa
Creu, Santa Barbara no ens deixeu
Obrim de tant en tant la finestra del menjador i veiem les
aspres dels fesols del ganxet que han caigut a terra, i les branques dels
fruiters que es remouen al ritme de la ventada.
Ho perderem tot, diu la iaia.
L’aigua de la riera va agafant un color marronós i el nivell va
augmentant fins cobrir les grosses pedres que fan de passera.
Els petits verns, joncs, vímets i canyes ajupen el cap i
s’ajeuen al poder de l’aigua.
¡ Que bé, ! penso jo. Quan baixi el nivell podrem agafar cangrejos,
barbs i bagres a les petites basses que es formin al prat.
La pedregada va parant poc a poc i ara són grosses gotes
d’aigua les que cauen fent bombolles a l’estany que s’ha format al pati. Les
fulles d’acàcia han tapat el desguàs i
abrigant-se amb un davantal, la iaia burja el forat amb el pal de l’escombra
fins aconseguir que el nivell no sobrepassi la porta forana.
Poc a poc la nuvolada s’allunya. Els trons se senten cada vegada més
lluny i tan sols de tant en tant un llampec dibuixa la seva traça al cel gris.
El vent calma i la pluja desapareix.
Sortim a fora i en qüestió
de cinc minuts la calma torna. Els negres núvols obren una clariana per
on el sol torna a treure el cap.
Per sobre La
Salut , l’arc de Sant Martí surt per abraçar amb els seus set colors els
paratges de Les Encies. La llum ho torna a envair tot.
La foscor es converteix en clara lluminositat i les gallines
treuen el cap per la porta del galliner. Els hortolans tornen als camps i la
pedregada es perd a la llunyania.
Sant Marc , Santa
Creu, Santa Barbara no ens deixeu
La nuvolada ha passat i
la ventada s’ha convertit en un fresc airet. L’arc de Sant Martí es va difuminant
poc a poc i la lluna comença a treure el cap pels cims de Rocacorba. L’ambient
que fins ara tenia una olor quasi elèctrica, es transforma en ventall de ferum
entre herba mullada i terra fresca encara pel glaç de la pedregada.
Pels camins, els pagesos amb la saca al cap a manera de
caputxa, o bé amb el paraigües sota el braç, tornen a casa. El rossinyol torna
a cantar al jardí.
ÈXTASI
“ Oh vora l’aigua !, no sé quin misteri
que constantment se m’endu l’atenció
Ignoro dins del gorg que pot haver-hi
que pel meu cor és bàlsam guaridor
Quan l’aigua cau al gorg,sembla una ondina
que es destrena jugant amb son cabell d’or
que ara l’estufa, després el pentina
i sempre alegre canta cants d’amor “
( Mercè Bayona)
He pujat tot passejant fins al gorg de la Plana. Ho faig tot
sovint per estirar les cames i alhora gaudir del paisatge.
He baixat pel dret camí que des dels horts porta al gorg.
Després de passar per sota la branca de figuera que barra el pas, he fet un
glop d’aigua a la font. El sobreeixidor del canal de la Plana , deixa sortir una molt
bona quantitat d’aigua que cau entre escuma als meus peus i saltironant per
entre les pedres es perd just al costat de la paret de basalt.
M’encanta la solitud del lloc, el soroll de l’aigua i la verda transparència de la llum del
capvespre a travers dels verns.
Quasi mullant-me els peus i des de sobre les lloses contemplo
les boniques formes que fa l’escuma al racó i el reflexa del paisatge en el
aigua que he intentat agafar entre mans com per fer-la meva.
El sol se’n va a dormir ja i els seus raigs es barregen amb el
verd de les fulles per caure finalment sobre l’aigua que es tenyeix d’un blau
verdós. Els reflexos dels arbres sobre l’aigua dibuixen estranyes formes que
contínuament canvien. Sembla talment un quadre en moviment al qual acompanya la
relaxant musica del saltant i la font , el cant d’un rossinyol i l’aletejar d’una merla que ha arrancat el vol
i es perd riu avall.
Com m’agradaria ésser un pintor i poder plasmar sobre la tela tot el que veig. Tan sols em queda la
conformitat de gravar-ho a la memòria, gaudir d’aquest sorollós silenci, i en
arribar a casa intentar descriure-ho revivint aquells reflexos i la gratificant
música del saltant, del sobreeixidor
i de la
font.
I sense saber per què, m’ha envaït una pau i una relaxació
impressionant.
EL MÒBIL
Son dos quarts de set de la tarda i estic mirant per la
balconada del despatx els arbres de la zona verda de davant de casa que ja fan
un pam de goig.
Contemplo la llarga cua de cotxes parats al semàfor. El que fa
tres és un Polo de color blanc amb una dona al volant. Té el mòbil a l’orella i
està parlant ves a saber amb qui.
En un banc de la plaça hi ha un altre dona també parlant amb el
mòbil. El semàfor es posa verd i el cotxe arranca. Un xic mes avall aparca.
Surt la dona encara amb el mòbil a l’orella i creua el pas de vianants. La dona
del banc continua parlant i gesticulant.
La del pas de vianants també, fins que uns trenta metres mes amunt, es troben,
es petonegen, apaguen i ambdues guarden els mòbils a la butxaca.
No m’ho puc creure. Han estat quasi tres minuts parlant la una
a cinquanta metres de l’altre amb el telèfon a cau d’orella, oblidant el cotxet
on plora un nen la primera i el semàfor, conductors, cotxes i vianants la
segona. I tot això per trobar-se al cap d’uns minuts.
Immediatament faig un càlcul. Quants diners han gastat les
dues dones per dir-se coses que es podien dir al cap de pocs minuts ?.
Jo , si tornés a néixer, voldria ésser inventor d’un “artilugi”
com aquests. O millor dit, voldria ésser el que al final de mes cobra els
minuts, hores i dies de conversa moltes vegades innecessària.
Perquè així com fa uns anys el que estava de moda era portar
darrera el cotxe un gos que movia el cap
amb les arrancades i parades, o un coixí amb l’escut d’un club de futbol, ara
ho és el portar el mòbil enganxat a les orelles.
I amb això no vull dir que no sigui necessari ni beneficiós. Ho
és, ben cert, però amb mesura.
Si les coses no canvien, no tardarem molt
temps a veure pel carrer, esperant el bus o fent cua a la peixateria, sobretot
dones amb el “pinganillo” a l’orella i mirant fixament l’hora que és. I no serà
perquè els importi l’hora, ni si fan tard per anar a algun lloc. Serà perquè a
traves del rellotge o el mòbil podran
veure “Operación Triunfo, Salsa Rosa, El
gran Hermano” o El Cor de la
Ciutat.
Ja no farà falta estar a casa. Ho podran veure tot, per tot i a
totes hores, encara que sigui fent cua per anar a votar.
El mòbil ens ha envaït i amb ell tots aquells tiroriro...tiroriro
de l’Aserejé,en Bisbal, en Bustamante i la”Rosa de España” . I
esmorzem, dinem i sopem amb ells. Alguns fins i tot, crec que hi
dormen. No pots anar en metro ni en autobús, ni al cine, al restaurant o a
Missa sense que en el moment més inoportú soni el “pip pip” d’un mòbil. I val
la pena veure la cara del propietari. Mira a tots costats, fa eixís amb el cap
mig somrient i com demanant excuses, surt de la reunió i als pocs moments torna
seriós i pren de nou el seu lloc com volent dir: és que sabeu ?, jo tinc un mòbil.
I jo també , gamarús. I aquell i l’altre i fins el capellà que diu la Missa. Però el tenim
apagat perquè soms educats i no ens agrada fer el passerell. Per a molts de
nosaltres és una eina de treball i no de luxe.
I aquesta móbil-mania no ha passat de llarg als promotors de
programes de televisió.
Truqui
al 906...... i si ens diu el nom de l’equip en el que juga en Ronaldo, pot guanyar 6000 €.
Incomprensiblement es fan 20.000 trucades, que a 1,5€ per trucada fan un total de 30.000 €. Si de la meitat
descomptem els 6000, queda un romanent de
9000 € (un milió i mig de les
pessetes d’abans ). Ho veus ara clar
gamarús ?.
Però ca, és com picar un ferro fred. Continua trucant que com
més truquis més calers et gastaràs i més pujaran les accions dels potentats.
I si això que he escrit et fereix els sentiments o tens quelcom
en contra, truca’m, no ho dubtis ja que el meu telèfon no és un 906.....
Tinc que deixar-ho. M’estan trucant pel mòbil.........
Per cert, no era cap reclamació. Era la trucada d’un amic per
anar a sopar .
C O N V E R S A A L
F I R A L D’OLOT
Es troben en Jep i l’Oriol un dilluns de mercat. Fa temps que no es veuen.
Hostia Jep què cardes ?
Ja ho veus, estava a
casa tip de no cardar res i he pensat: cardaré el camp i me’n aniré a cardar un tomb no fos que la dona em
cardés
algun cop d’escombra o em cardés a fangar l’hort.
Tan cardat ho tens ?
Tan cardat que si t’ho explico et cardaràs a riure.
No cardis, home, no cardis. Cardarem el camp fins a can Guix i ens
cardarem
un parell de cerveses.
Carden el camp i se’n van al bar.
Carda-hi dues tapes de ronyons
I per beure voleu que us hi cardi alguna cosa ?
Cardans quelcom
que vagi bé per la set, ja que carda un
sol que carda por.
Com tens els sogres Oriol ?
El sogre, cardat i la sogra encara més cardada. No sé pas que en cardarem.
Els hi cardes una sopa ben preparada i els cardes a l’altre barri.
I si em carden una denuncia ?. Llavors el cardat seria jo. A ben segur que em cardarien fora del testament.
L’amo del bar els hi carda
dues cerveses i les dues tapes de ronyons sobre el taulell
Mengen els ronyons. Beuen les cerveses.
Noi, carda-hi dues més que la cuinera s’ha passat cardant-hi pebre als ronyons.
Es carden les dues canyes. Carden un parell de
rots .
Què et devem ?
Cardi vuit-centes cinquanta
peles.
Vols dir que no ens cardes ?
Ca, home, ca, us he cardat un
preu d’amic.
L’Oriol carda la ma a la cartera, paga i carden el camp no fos cas que la dona els hi cardés un escàndol al arribar tard a dinar.
..... ..... .....
.....
Amb això es fa palesa el refrany que diu:
Qui no carda o Olot, no carda enlloc.
P.S. Perdoneu però crec que amb el verb cardar, n’he cardat un xic massa
JOCS
DE JUVENTUT
La electrònica, la mecànica, la robòtica i la química mai
podran superar la il·lusió i la manya amb la que fèiem els nostres
joguets. I si no veiem:
Un tren electrònic amb vies i rails de tungstè , muntanyes i
túnels de poliuretà, bateries de Niquel-Cadmi
i comprat amb la
Master Card , podrà superar l’estona que passàvem per preparar
un tren fet amb llaunes de sardines, enganxades amb un cordill ?.
Podrà el paisatge de poliuretà superar els entorns del poble,
amb el Far i
La Salut a dalt de la
muntanya ?
Podran les bateries de Niquel-Cadmi (que duren i duren) durar
tant com el tros de corda de piano amb la que fèiem córrer el tren ?
I el que és més important:que en fem del tren quan s’espatlla o
ens ha passat la fal·lera de la
moda ?
Passats tres mesos del dia de Reis, les deixalleries o el trasters estan
plens de trens, de vies i de poliuretà. De les piles ja no en parlem.
En canvi, el nostre tren, el de les llaunes de sardines, o bé
es podia vendre ben xafat a en Rosendo, el parracaire, o com a mal menor, fer-lo servir per beure les
gallines.
I això passava al arribar el temps d’un altre joc.
Perquè als pobles
els jocs anaven per temporades. Hi havia jocs d’hivern i d’estiu . I
s’alternaven amb les menjades de fruita als horts que no eren els de casa, o la
pesca, o jugar a futbol , o fer barraques, o forns per coure les boles de fang
si no teníem
diners per anar a comprar-les a
ca la Maria Peluquera ,
Però això sí : sempre al
carrer
A casa només hi entràvem per menjar, dormir o fer els deures de
l’escola. Tot el demés en contacte amb la naturalesa. No és d’estranyar que
estesi’m sempre morenos com si haguéssim passat per els raigs UVA.
Els jocs moderns , ben segur que espavilen a la mainada i els
preparen per la vida que han d’afrontar, però
no és espavilar-se, el fer el tren més llarg i bonic, o guanyar quasi
sempre a les boles , o agafar els cangrejos, o buscar el lloc adient perquè la
baldufa ballés més estona, o mirar que l’hortolà no t’enganxés menjant cireres
del seu hort ?
Els temps han
canviat i els jocs també. Això és cert.
Miro els meus nets i penso : són molt espavilats però mai seran
tan “putes” com érem nosaltres. O al menys mai tindran aquella innocent
“putería”.
Me la miro i em fa pena. Quasi oblidada, a la lleixa de la dreta al costat del foc a
terra., sembla que em miri i em vulgui parlar.
Parlar-me de molts anys. De temps de guerra. De la fredor que
feia sota el llit , amagada perquè no la trobessin . De la alegria que
experimentava a la cara de la meva família quan els donava bones noves o els
assabentava que la lluita s’estava acabant.
Sembla que em diu: ja sé
que no serveixo, que soc vella, Que les meves entranyes son només un conjunt de vàlvules i fils empolsegats.
Que la tècnica ha fet que em deixéssiu oblidada per altres aparells que arriben a per tot. Que ja no puc cantar
cançons alegres, ni dir paraules , ni tan sols fer un gemec de comiat. Us he
estimat tant, que encara somric quan
veig les vostres alegries i m’entristeixo amb els vostres desenganys..
I jo et dic, radio
estimada: Tu sempre seràs amb nosaltres i on nosaltres estem. Perque la teva
vida ha estat enterament entregada al nostre servei, com un més de la familia.
Vull que sàpigues coses que mai a ningú he explicat.
Et recordo, quan a la
nit, amb la teva veu quasi a cau
d’orella ens deias.
“Aquí Radio España
Independiente. Estación Pirenaica,” i escoltàvem d’amagatotis la veu
d’en Carrillo o de la
Pasionaria. Deien que ningú coneixia des d’on emetien. Però
tu si que ho saps oi?. Guarda el secret.
O bé ens feies arribar la veu inconfusible de la
locutora que com una cantarella deia: “Aquí Radio Andorra. Emisora del Principado de Andorra”
“ EAJ
1 Radio Barcelona” i escoltàvem
els actes del Congrés Eucarístic o les trapelleries d’en Paupinet amb el Sr.
Viñas i el senyor Dalmau.
“Consultorio Elena Francis” remeis per
a tot, per la salut i el cor
“Ama Rosa” amb la iaia,la mare i la mestra plorant com Magdalenes
“Diego Valor, el
heroe del espacio” serial digne de Julio Verne. Encara no
s’havia arribat a la lluna i en Diego Valor ya lluitava amb el Gran Mecong per
la pau a l’espai. Era el meu programa preferit, amb uns meravellosos efectes
especials, dignes de la millor pel·lícula actual de ciència-ficció.
“Gol de Zarraaaaaaaa” i ens vam aixecar tots de la cadira escoltant-te al despatx de la torneria ja que eren temps de restriccions i només hi havia corrent a la fàbrica de mànecs., produït per nostra central de Can Poeti.
“Cabalgata fin de
semana”
“Las
Noticias”, amb
aquell final tan tétric de “ Caidos por
Dios y por España ¡¡¡ Presentes !!! .Himno Nacional y Oriamendi”
Ho recordo quasi tot i, t’agraeixo les estones que ens vas tenir entretinguts
o informats. A ben segur que a vegades, s’hi hagués estat al teu abast, hauries
callat per no entristir-nos. Però complies amb la teva obligació.
És per això que, mirant
la teva vella carcassa, et dic que sempre estaràs amb nosaltres. Que
seràs , com eres abans , un més de la família.
K PSSA MB LS NSTRS
FLLS ?
Sembla que era ahir i han passat ja quasi cinquanta-sis anys.
Ho recordo com el meu primer gran enfrontament amb un tribunal.
Tribunal...quina paraula més crua i freda. Què havia fet jo per trobar-me
davant d’uns senyors que havien de
jutjar en uns breus moments si jo era apte o no per començar a fer el
Batxillerat?. Com podien assegurar a través d’un dictat, una multiplicació, una
divisió, una senzilla arrel quadrada, i unes quantes respostes a qüestions que
em plantejaven de viva veu, que seria
capaç de començar uns estudis i,
possiblement i amb un gran esforç per la meva part, acabar-los.
Fa quasi cinquanta-sis anys i en el examen d’ingrés al
batxillerat, sobre meu i a uns quants metres per sobre el meu cap, una serpassa
de més de sis metres- dissecada, està clar- em feia mirar de reüll cap al
sostre per por de aquell monstre que només havia vist en algun cromo de la
xocolata Torras o en algun conte del “guerrero del antifaz”-encara no existia
la tele- caigués sobre meu i m’embolcallés com una bufanda. La classe de
Ciències del vell Institut de Girona
estava rodejada de vitrines plenes a vesar de minerals, flors i plantes
assecades i animals dissecats. Asseguts darrera una llarga taula que més que
marró semblava negre pel pas dels anys i
qui sap si pels suors dels milers d’alumnes que hi havien passat , el Sr.
Sobrequés, el Sr. Florit, la Sta.
Fustagueres
Quan el Sr. Florit, darrera aquelles grans ulleres de gruixuda
conxa vermellosa, es va dirigir a tots nosaltres, una suor freda i una
esgarrifança va recórrer el meu cos de noiet de deu anys que encara vestia
calces curtes i marinera a l’estil Popeye.
- “Vamos
a realizar un ejercicio de dictado. Después tendrán media hora para hacer los
ejercicios de matemáticas que tienen apuntados en la hoja. Cuando terminen ,
firmen y entreguenla al Tribunal para realizar a continuación el exámen oral.
Empezamos...”
El llapis Massats i la goma Milán que tenia a la ma em van
caure a terra... Osti tu, començàvem bé,
però haig de reconèixer que com he dit abans era la primera vegada i la primera vegada de tot et fot nerviós. El Sr. Florit va començar...
- “Encontré a Platero
echado en su cama de paja, blandos los ojos y tristes. Fui a él, lo acaricié
hablándole y quise que se levantara. (Punto y aparte) El pobre se removió todo
bruscamente y dejó una mano arrodillada... No podía... Entonces le tendí su mano en el suelo, lo acaricié de
nuevo con ternura y mandé venir a su médico. (Punto y aparte) a mediodia
Platero habia muerto. La barriguilla de algodón se le había hinchado como el
mundo y sus patas rígidas y descoloridas se elevaban al cielo. (Punto final).
Pueden continuar con el examen.”
El pitjor ja havia passat. Ara venia allò que a mi més
m’agradava, les matemàtiques. Es veu que ja de jovenet volia encaminar-me a
Ciències. No vaig trigar ni deu minuts a fer les operacions i la prova del nou
per estar-ne ben segur de què les havia fet bé. Em vaig aixecar i darrera de
cinc o sis que havien estat més ràpids que jo vaig col·locar-me davant la
llarga taula que més que marró semblava negre. La Sta. Fustagueresla Sta. Fustagueresla Sta. Fustagueres
- “Los acentos sólo
cuentan como media falta. Puede retirarse”.
En sortir per la porta que donava al carrer de la Força , em vaig adonar que
m’havia deixat el jersei a la cadira sota la serpassa i no vaig tenir esma
d’anar-lo a buscar. La meva mestra, la senyoreta Antonieta va fer-ho per mi i
juntament amb el senyor Viñas, el seu marit i mestre també, i els altres tres companys de poble que com
jo s’havien examinat i aprovat, xino xano ens vam adreçar a cal Ros per dinar i
així donar per acabada aquella nostra primera oficial experiència estudiantil.
Possiblement algú es preguntarà a què ve aquest meu escrit. Ho
explicaré. Avui he vist uns fulls de treball – i m’ha costat molt treure’n
l’entrellat, d’uns nens d’una edat
semblant a la meva quan vaig fer l’examen d’ingrés i m’he imaginat com haurien
actuat en aquella prova que jo vaig fer. Saben fer bé operacions de sis o set números de
multiplicant, multiplicador, dividend o divisor ? Perdoneu si he fet la
traducció literal d’aquests conceptes si es que encara existeixen. I que em
dieu de les arrels quadrades ? Ben segur que ens dirien que al Japó per fer
això ja hi ha calculadores. I tenen raó, però el que no comenten perquè ho
desconeixen es que a l’illa del Pacífic
tots els nens saben fer funcionar perfectament
l’àbac i com a últim recurs els hi quedaria el mòbil per rebre la
solució i els resultats via sms.
I m’agradaria veure la cara de la Sta. Fustagueres
cntr a Pltro exd n s cm d pj blnds ls js y trsts.
Què ha canviat... els
alumnes, els pares, els mestres o els sistemes?. O tot junt un xic o
molt?. Chi lo sa...però pensem-hi,
parlem-ne i posem-hi solució.
TOT A
CENT
Encara que avui dia popularment se’ls coneix amb aquest nom, de cent –cent de les
antigues pessetes -, no en tenen res ja que la cosa més barata costa 0,75 € o
sigui l’equivalent a unes 125 de les unitats monetàries ja desaparegudes. Per
altre banda la gran majoria d’aquestes botigues estan regentades per gent
d’ètnies,cultures i colors ben diferents de les de fa un o dos anys. És per
això que molta gent ja no diu com temps enrere : me’n vaig al “todo a cien” a comprar tal o qual cosa. Ara diuen, o
diem: me’n vaig al “chino” ... I és que el
noranta per cent dels antics ”todo a cien” estan regentats o controlats per
petits homenets i donetes de baixa estatura, color entre blanc farinós i groc
esmorteït i ulls que amb prous feines, per petits i mig tancats, deixen veure
el seu color . Homenets i donetes que deixen sortir de la seva boca, com si fos
una escopeta de repetició, tot un seguit de monosíl·labs que en prou
feines la gent del seu poble veí podria
ajuntar-los i formar una frase comprensible.
Sempre, com que habitualment els locals són petits i plens fins
a tocar el sostre de materials de les més variades utilitats i procedències,
s’hi veu gent trastejant per entre els munts de roba, ceràmica, paraigües,
maletes, pilotes, sabates etc. etc. etc “made in Taiwan, Korea o China”. I el
més curiós del cas és que no es tracta de clients. De cada deu persones que hi
ha a l’establiment, sis o set són empleats de la botiga, que amb les mans
darrere l’esquena, com un ocell dintre una gàbia, caminen i caminen pels
estrets passadissos amb la mirada fixada en les mans i butxaques dels
compradors no fos cas que amaguessin alguna cosa.
Si vas a un “Chino”, ves-hi amb temps per perdre buscant els
productes o compra el que bonament trobis als aparadors. Si no saps si hi ha un
producte o has de demanar on es, igualment pots passar-hi un parell d’hores
fins a treure’n l’entrellat, si es que el treus. M’explicaré. Quasi al costat
de casa, hi ha una botigueta on encara es pot llegir un rètol de “todo a cien”
i que només en entrar pots demanar a la noieta de darrera el taulell o la seva mare que l’ajuda- en
castellà o català, tan li fot-, si té per exemple piles petites de 1,5 volts.
Mentre despatxen o cobren a un altre client, amb el cap t’indiquen el camí a
seguir per trobar el que demanes o amb veu clara i precisa et diuen:
- estan penjades a
l’ultima filera darrera els cubells de plàstic.
I la compra del producte pot durar com a màxim cinc o sis
minuts.
Un xic més amunt d’aquest establiment hi ha quatre o cinc “Chinos”. El divendres passat, la dona va recordar
mentre fèiem aquella horeta de passeig diari que caldria comprar una segona
“ouera” (recipient de plàstic per guardar o transportar ous) ja que els fills i
nets s’han enllaminit amb els ous que cada setmana baixem del galliner del meu cunyat. La que tenim ja a casa va sortir
d’uns magatzems dels anomenats “Chinos” i com que en aquell moment passàvem per
davant mateix, vam entrar decidits a
comprar aquella segona unitat. Decididament varem fer via cap al lloc o
aparador d’on havia sortit la nostra primera
compra amb la desagradable sorpresa
de comprovar que no n’hi havia
cap. En un espai d’uns vint-i-cinc o trenta metres quadrats hi havia potser
mitja dotzena d’homenets i donetes d’ulls petits i esparracats que seguien amb
curiositat el nostre anar i venir per entre articles buscant l’ouera. En no
trobar-ho ens varem adreçar a un d’ells
i la meva dona, potser pensant que en castellà l’entendrien millor, l’hi va
dir:
- "taper para poner
huevos. Antes estaba aquí”...
- “aquí ? ... huevos”
?
Va remirar tot el que nosaltres ja havíem repassat i ara estic
segur de que no sabia ni que volíem ni el que ella buscava. Finalment es va
adreçar a la dependenta de la caixa, va engegar la metralleta carregada amb
aquelles bales monosil·làbiques, i ens fa senyal perquè la seguíssim. Així ho
vam fer fins que es va plantar davant una prestatgeria i fent una reverència i aixecant el braç ens
va senyalar el lloc on hi havia ... ...
un aparell de ràdio amb CD i MP3 ! Va
somriure a l’estil d’aquell prestidigitador que ha fet sortir un conill del
barret i que amb un VOILA ! finalitza el
seu número de circ , amb una petita reverència va tornar al seu lloc de
vigilància. Per educació i sense riure vam sortir al carrer.
Una cinquantena de metres més avall hi ha un altre “Chino”. Hi
vam entrar i vam fer la mateixa pregunta a una de les moltes personetes que
vigilen, no que tot estigui el seu lloc, sinó que ningú s’emporti res.
-” taper... ? huevos
?. Un momento”.
Mentre ella anava a preguntar pel que nosaltres buscàvem la
dona va trobar la rebuscada ouera en mig
de porrons, nines de drap, paraigües i pilotes.
-eurekaaaaaaaaaa,
varem cridar la dona i jo al mateix temps.
De camí cap a la caixa, va aparèixer la dependenta acompanyada
d’una altre. En veure que ja portàvem l’ouera a les mans va somriure i amb un
to sarcàstic com culpant-nos de no haver
demanat correctament el que volíem va
dir a l’altre petita, rodona i ulls mig clucs ...
- “ no
huevos.....hielo”.
Haig de confessar que vaig estar a punt d’explica’ls-hi que
aquell aparell de plàstic no era per fer glaçons sinó per posar-hi, protegir i
transportar ous d’un lloc a l’altre. Però com els hi dic ous ?
-eggs ? oeufs ?
Tan se val, per un moment i pensant que els primers mots que aprens d’un idioma diferent
del teu són els que serveixen per
definir les parts baixes i nobles dels
homes, vaig estar temptat de senyalar amb el dit el meu baix ventre i anar
repetint:
-“ para poner
huevos...huevos, no para hielo”.
Ara me’n alegro de no haver-ho fet. M’exposava a que em
portessin al lloc on hi venen els calçotets.
Ara que el meu cunyat em porta els ous en uns contenidors de
cartó fabricats per a tal fi, sabeu perquè
faig servir les oueres que vaig comprar al “chino” ? ...PER FER GLAÇONS !.
Cada vegada que vaig al congelador per agafar un glaçó i fer-me
un “cubata”, penso en aquella doneta de baixa estatura, color entre blanc
farinós i groc esmorteït, ulls que, per petits i mig tancats en prou feina
deixaven veure el seu color, i que parlava amb monosíl·labs com si fos una
escopeta de repetició.
ELS XUIXOS
Passat ja el guirigall de les Fires de Girona, amb tot el que
té de bo i, perquè no dir-ho, dolent o no tan bo, recordo que es va parlar molt
dels xuixos de Girona i de can
Castelló. Si no recordo malament deien que aquest gustós postra o llaminadura,
tan se val, el va introduir a casa nostra un pastisser francès que va romandre
a la ciutat passada la Guerra
de la Independència.
Al meu cap em ve el record d’aquells temps en que, treballant
ja i jugant a futbol amb el Girona, la
Lola , cuinera de ca l’Argadà on menjàvem una bona munió
d’amics, em tenia preparat de postra – jo he estat sempre un xic llaminer- una
copeta de moscatell i un xuixo que,
encara calent havia portat de la xurreria de can Revuelta. I no hi havia dia
que me’l pogués menja sencer. Sempre hi havia
algú, l’Aldecoa, en Comas, el meu germà Albert, en Salvador de can Fider, i
fins i tot en Lluis Pujolràs q. a. c.s., es barallaven per arribar els primers a picotejar aquella peça
punxeguda per cada cap, de color de teula mig cremada, farcida d’una crema
groga com els rovells dels ous de les gallines de pagès,i folrada d’un sucre
gruixut i blanc com un glop de llet.
Em va agradar el que van dir del xuixo però no el que atribuïssin
a Girona la “paternitat” i sobretot continuació de la peça de pastisseria. I
m’atreveixo a fer-vos una pregunta. Què diríeu què venen a un lloc anomenat cal Xuixo ? No cal pensar-ho gaire per
assegurar que a aquella pastisseria la postra més emblemàtica
és aquesta...el xuixo. I la
pastisseria està a les Planes d’Hostoles.
En Josep Alabau Simón, fill de cal ferrer del poble , va néixer
a l’any 1903 a
Les Planes. No volent continuar amb la feina de casa seva, de molt jovenet va
anar a treballar a can Trias de Santa Coloma de Farners juntament amb el seu
amic i col·laborador Paco i més tard van anar a fer “pràctiques” a can Negre de
Girona. Segurament fou aquí on en Josep aprengué la tècnica de fer xuixos.
La guerra, com sempre, esgarrià les inquietuds i voluntat de
prosperar de molta gent i concretament d’en Josep que va haver d’anar a lluitar
al front. En tornar es va establir de pastisser alternant aquesta feina escassa
entre setmana en un poble d’escassament
mil cinc-cents habitants amb la de carter.
Jo recordo en Josep a l’estació del tren d’Olot a les Planes,
classificant la correspondència que arribava amb el tren de les tres de la
tarda i més tard movent la seva còrpora, petita però gruixuda, carretera
amunt fins arribar al poble.
Els diumenges en sortir de missa de vuit anàvem a menjar una
pasta i beure un gotet de barreja per esperar el migdia que a cal Xuixo feien els més bons i coents
caragols de tota la contrada que
remullàvem amb un fresc got de vi gasificat
que anomenàvem Butano. Perquè això sí, passar per cal Xuixo era obligatori ja fos per esmorzar, fer el vermut o jugar
una partida de “manilla”, precursora de l’actual botifarra. Per la finestreta
quadrada de la porta que separava el bar de l’obrador, molt sovint veiem la
cara vermella d’en Jep Xuixo, així
li deia la gent, donant una ullada a la gent que feia el vermut o jugava a
cartes. Molt sovint s’arribava fins el taulell i feia un glopet de vermut o vi
–això si, sempre batejat amb un raig de sifó que ell ja tenia cura que part del
gasós líquid anés aigüera avall i
tornava a l’obrador tot xino-xano arrossegant els peus als que quasi arribava
el llarg davantal blanc que sempre portava per a treballar.
En morir en Josep, el negoci el va portar el seu gendre i ara
des de fa uns quants anys en Ramón, el seu net, ajudat pel seu pare Ramón i la
seva mare Paquita. Les tècniques han canviat, els productes cada dia son més
sintètics, els forns i cuines amb més
calories però a cal Xuixo de Les Planes encara conserven aquell “savoir fer” i la
qualitat d’aquella gent i productes d’abans inspirada en el mestratge d’en Jep Xuixo.
Qui es podria pensar que les primeres proves que va fer en
Josep foren escalfant la paella de l’oli per fregir els xuixos a la fornal de la vella ferreria ?
Amb tot això no vull menysprear ni la qualitat ni la presència
dels xuixos que es fan a la ciutat
de Girona, però sí fer esment que la única casa que porta el nom de la postra
en tot el nostre País, és a cal Xuixo de Les Planes. I si no, feu
la prova, pugeu un dia al poble i no pregunteu per la pastisseria, feu-ho per cal Xuixo. Em restareu per sempre
agraits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada