LES PLANES 1922 (1)- Cançoner Popular de Catalunya

No podem comprendre l’existència de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, sense donar a conèixer i parlar de Rafel Patxot i Jubert.

Va néixer a Sant Feliu de Guixols a l’any  1872 . Fou, apart d’un important i acabalat industrial surer, bibliògraf, escriptor, astrònom i meteoròleg amateur. Amb el seu mecenatge es va iniciar a l’any 1921, canalitzat a través de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, l’obra de recerca del Cançoner Popular de Catalunya a l’Orfeó Català.

Aquest mecenatge tenia per funció la formació d’un ampli cançoner català a partir de “missions” a totes les terres de parla catalana per cercar, aplegar  i estudiar tot el material que ja existia des del segle passat per tants i tants folkloristes, excursionistes i literats.

Aquestes “missions” estaven formades per equips de dues persones, un músic i un lletrat, que rastrejaven tot el territori de parla catalana en busca de cantaires a fi de recollir i guardar la música i la lletra de tot tipus de cançons.

A l’any 1926 es van començar a publicar els resultats de la recerca en tres volums, però la guerra civil va truncar la continuació del treball.

En acabar la guerra, l’Orfeó Català volgué reprendre les tasques de l’Obra del Cançoner però Rafael Patxot, perseguit el 1936 pels anarquistes i el 1939 pels franquistes, fins haver d’exilar-se a Suïssa, s’hi va oposar de debò i, després d’un plet escandalós contra l’Orfeó Català, que va guanyar, va tancar amb clau i pany els materials que s’havien salvat del desastre, amagats durant molts anys en un monestir de Suïssa. Abans de morir, donà instruccions precises perquè les carpetes, les fitxes, les fotografies, els documents i els arxivadors de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, fessin cap, al moment oportú, a Montserrat, on des del 1991 es conserven amb dignitat.

Jaume Arnella, estudiós de la música tradicional catalana, coneixia una vella publicació on es parlava de l’existència de la “missió” de Joan Llongueras i Joan Tomàs per terres gironines  i així m’ho va fer saber. A l’Ajuntament de les Planes no hi havia documentació sobre aquest treball ja que els arxius municipals van  desaparèixer amb la guerra. Calia doncs fer la recerca seguint altres camins i per això en Jaume i jo mateix  ens  vam adreçar a l’arxiu del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya  amb seu a Barcelona.

Quan varem accedir a les microfilmacions ens adonàrem que hi havia milers de cançons i que seria una tasca molt laboriosa trobar el que ens interessava ja que no existia cap índex general. Com que teníem el convenciment de que estàvem en el camí correcte, potser molt llarg i amb molta revolts, no varem defallir i continuàrem la recerca. Tot de sobte, i en revisar la cinta  C-7, va aparèixer una nota que deia així:

“Canço nº 415  CORRANDA

Toca la flauta Carmeta

jo tocaré el violí

tu la tocaràs de tarda

jo la tocaré al matí

Recollida d’en Josep Feixes (a) Jombi Home d’uns 40 anys natural de Santa Pau. Alcoholitzat. És un bon home aquest cantaire però te’l defecte d’emborratxar-se i s’enterneix fins a plorar quan li fan veure que no es porta bé. Té poca memòria i sap poques cançons. A la casa de la Vila de Les Planes, 27 d’Agost de 1922”

La pell se’m va posar de gallina i Jaume ho va notar. És gat vell i ben segur que va veure o notar  que  una esgarrifança freda recorria la meva esquena. De ben segur que havíem trobat el camí. Recordava, encara que vagament, aquell pobre home, en Jombi,  gran paleta a qui el vici de beure havia portat fins la misèria  i que demanava caritat, menjar i sobretot beure, a canvi d’algun treball que podia fer a la casa amb la gaveta, paleta, maceta i escarpa que sempre portava al sac. Quan algú li deia que no li donava més vi perquè ja en tenia prou, responia al moment amb un castellà-català-garrotxí : “mestressa, un clavo saca otro clavo”.

Com he dit, havíem trobat el camí. A continuació van aparèixer noms de cantaires i més cantaires fins arribar al nombre de vint-i-cinc que havien cantat més de cent cinquanta cançons.

En Genís Tarrés “Bot”,  66 anys

en Salvi Amagat “Dou”, 32 anys

en Lluis Expósito “Xiconic”, 34 anys

en Dalmau Rodà “Mau”, 67 anys

n’Antònia Bancells “Bitina”, 73 anys

en Joan Vilà “Tet”, 35 anys

en Joan Sau “Biel”, 44 anys

en Miquel Cerarols “Quel”, 53 anys

en Salvi Codina “Sabateret”, 50 anys

en Pere Clarà “Maïc”, 67 anys

na Teresa Turón, 50 anys

na Maria Arnau “Xiuleta”, 53 anys

en Daniel Usan, 26 anys

Francisca Farret, filla del mestre, 25 anys

na Constància Collell, 11 anys

na Mercé Recolons, esposa del Sr. Pere Sacrest ( no hi ha l’edat ? )

Concepció i Glòria Sacrest, filles del Sr. Pere Sacrest, 11 i 8 anys

en Josep Feixas “Jombi”, 40 anys

en Joan Font, 79 anys

en Joan Ribogent, 62 anys

na Margarida Batlle, 56 anys

en Joan Arnau “Jan d’esquena”, 62 anys

na Maria Solà, 56 anys

na Maria Iglesias, filla de na Maria Solà, 33 anys

na Teresa Bosacoma, mare del vell Biel, 70 anys

Així trobem un ventall d’edats que va dels 11 anys de na Constància Collell o els 8 de na Glòria Sacrest, passant pels 25 de na Francisca Farret o els 26 de Daniel Usan, fins arribar als 67 de Dalmau Rodà “Mau”, o els més de 70 de n’Antonia Vancells “Bitina” o na Teresa Bossacoma i Jordà, mare d’en Biel.

Que les Planes era un poble de cantaires no cal posar-ho en dubte. I de que la tradició de cantar passava de pares a fills, ens en dona bona prova els vint-i-cinc vilatans que van anar a cantar, barrejant-se homes i dones, casats, viudos  i solters, guapos i lletjos, petits i grans, rics, pobres i classe mitja.

De la crònica de l’estada de Joan Llongueras i Joan Tomàs a les Planes  voldria remarcar unes quantes frases que defineixen perfectament el tarannà del poble:

“Era una mena d’assemblea popular ben curiosa. El silenci era absolut amb tot i veure’s, sobretot els darrers dies, la sala de sessions plena de gom a gom. L’interès que despertaven  aquelles cançons que semblaven ressuscitar de la vellúria, era cada dia més viu. Freqüentment, quan algun cantaire no recordava prou bé una estrofa, sentíem aixecar-se una veu d’entre la massa, d’algun home o alguna dona, que deia bonament alló que sabia de la cançó i, així, començant per ajudar als qui cantaven, acabaven cantant cançons senceres.

No creiem  que s’hagi arribat mai, ni enlloc més, com a les Planes, a fer reviure tan plenament i tan col·lectivament el sentiment de la cançó nostra.

Insistim en dir que cal no solament recollir les velles cançons del passat. Cal També fer-les reviure i retornar-les al poble”

Tornant a la Missió de recerca, voldria comentar algunes coses curioses del material recopilat: totes les cançons que hem trobat estan cantades en català si bé n’hi ha algunes que son una barreja de paraules catalanes, castellanes i fins i tot del Roselló. Això no és d’estranyar ja que molts cantaires les havien apreses lluny de casa per qüestions familiars, militars o laborals.

En quant al vocabulari emprat és una barreja entre mots de l’època d’on prové la cançó i la seva locució amb l’accent i paraules característiques de la parla garrotxina. Així podem llegir en el decurs del treball paraules  o expressions tan poc habituals  avui  dia  com:

Porré

Cotra

Xivall

‘xeca’t

repleguen

rem de mala cara

m’en som rencat a fugí

llivertida

xuliva

seua

cabeis taiats

daiaires

fes-te ença

con

cum

tres corts de cotra

Curiosament és remarcable el fet de que les cançons de cada cantaire no es van  recopilar el mateix dia o seguint un ordre predeterminat. Alguns ho van fer en dies diferents  a diferents llocs com a cal Sabateret, can Xintic, l’Ajuntament i fins i tot a la torre residència del Sr. Pere Sacrest i familia.

Els cantaires més prolífics consten a la relació següent:

Genís Tarrés i Arnau ................................. 43 cançons

Salvi Amagat i Tarrés “Dou” .......................  32 cançons

Lluis Expósito i Pujolar “Xiconic” ........... .......19 cançons

Antonia Vancells i Sabater “Bitina” ............... 13 cançons

Teresa Turón i Rigau ................................. 12 cançons

Dalmau Rodà i Planagumà “Mau” .................. 11 cançons

Maria Iglesias i Solà .................................    5 cançons

Maria Arnau i Grabalosa “Xiuleta” ...............    5 cançons

Joan Vilà i Giralt “Tet”.............................     5 cançons

Salvi Codina i Collell ...............................     4 cançons

Joan Sau “Biel” ......................................    4 cançons

La resta, fins a vint-i-cinc cantaires en van cantar  1 o 2

Joan Llongueras i Joan Tomàs van fer de la seva “missió” a les Planes una transcripció fidedigna de les seves impressions que diu així literalment:

“ Havent augmentat bon xic en pocs dies el nostre feix de cançons, el dia 24 d’agost arribàrem a Les Planes d’Olot, vila alegre i riallera. La nostra primera preocupació fou la de cercar un hostal o posada on poguéssem acollir-nos. No n’hi havia cap. A la casa on ens havien dirigit, hi acabava d’haver una defunció i no ens pogueren donar acolliment.  Ens atracaren a casa un pobre sabateret que habitava una caseta molt humil i tenia prous mals de cap per anar vivint.

No trigàrem pas gaire estona a tenir una cantaire a la nostra disposició. La muller del sabater que ens hostatjava ens la féu venir. Era una velleta de 73 anys, molt eixerida i voluntariosa. Havia nascut a Bas i havia viscut amb els seus pares a Puig-Pardines. Recorda moltes cançons que les havia apreses del seu pare. Fa alguns anys que viu tota sola a Les Planes, perquè no té allà ningú de família. Es diu Antònia Vancells i Sabatés, i és coneguda amb el sobrenom de “Bitina” Viu completament de caritats

Esperava cada dia amb delit l’hora de venir a cantar-nos les cançons, perquè li donàvem, a més de quelcom per a menjar i beure, una mica de cafè que ella caboriejava amb especial fruïció. 

El senyor Pere Sacrest, acabalat fabricant i actualment alcalde de Les Planes, tenia ja noticia de la nostra missió i ens esperava. Anàrem a casa seva a visitar-lo el mateix dia de la nostra arribada i ens oferí de seguida tota mena de facilitats per al millor èxit de la nostra tasca.

Posà la Casa de la Vila amb totes ses dependències i tot el seu personal a la nostra disposició.  Allà,  durant tots els dies del nostre sojorn, al vespre, en plegant de la treballada, acudien els cantaires i ens dictaven les cançons. Ben aviat tota la gent del poble hagué esment d’això, i cada dia augmentava el nombre de veïns que acudien per a escoltar les velles cançons, que nosaltres apuntàvem, o bé per a cantar-ne.

Era una mena d’assemblea popular ben curiosa. El silenci era absolut amb tot i veure’s, sobretot els darrers dies, la sala de sessions plena de goma gom.

L’interès que despertaven aquelles cançons, que semblaven ressuscitar de la vellúria, era cada dia més viu.  Freqüentment, quan algun cantaire no recordava pro bé una estrofa, sentíem aixecar-se  una veu d’entre la massa, d’algun home o d’alguna dona, que deia bonament allò que sabia de la cançó.

Durant tot el dia, en el poble no es parlava d’altre cosa que de les cançons i això feia que els vells, recordant-les, tornessin a cantar-les, i al jovent quelcom els hi restés.

Molts vespres ens estàvem a la Casa de la Vila fins mitja nit i ningú es cansava.

No creiem que s’hagi arribat mai, ni enlloc més, com a les Planes, a fer reviure tan plenament i tan col·lectivament el sentiment de la cançó nostra.

El darrer dia de la nostra estada durà la sessió fins molt més enllà de la mitja nit i tothom romangué fins al darrer moment, lamentant que ja partíssim  i que no haguessin durat més dies aquelles belles cantades.

Més d’un d’aquells homes del terrer i més d’una d’aquelles dones senzilles ens digueren, gairebé amb llàgrimes als ulls: 

- No en surten pas ara de cançons com les d’aquells temps !

El senyor Sacrest tingué la gentilesa d’invitar-nos un dia a dinar amb ell i volgué que la seva pròpia esposa, la senyora Mercè Recolons de Sacrest i les seves filles, Concepció  i Glòria, cooperessin  a l’Obra del “Cançoner”, cantant unes cançons que elles havien apreses a Les Planes.  En Daniel Usàn, empleat al despatx de la fàbrica del senyor Sacrest, també ens cantà una cançó que havia sentit cantar a Les Planes.

Ultra les cantades a la Casa de la Vila, anàrem nosaltres a casa Na Maria Arnau (a) “Xiuleta”, natural de La Barroca, que, tot i semblar que no li venia de gust, ens cantà unes quantes cançons ben boniques.

També  anàrem a casa Na Teresa Turón , de Sant Pere de Vianya, dona de tipus ferreny i una mica sorruda, però en el fons molt complaent i bona cantaire, de la qual poguérem anotar belles melodies.

De dos cantaires dels més remarcables, un d’ells  verament extraordinari, ens cal fer detingut esment.

L’un, el millor cantaire que hem trobat, és en Genís Tarrés i Arnau, de 66 anys d’edat, natural de Les Planes.

És pagès d’ofici i un dels homes més trempats i servicials que hem conegut. Aquest bon home, dotat d’una memòria prodigiosa, ens cantà ell sol més de setanta cançons, les quals, segons digué, havia apreses, gairebé en llur totalitat, de la seva mare que, com ell mateix, era també nada a Les Planes.

Desconfiat de primer antuvi, ben aviat, però, posà absoluta confiança en nosaltres i s’interessà per la nostra obra.. Els primers  dies era tal l’interès que hi prengué, que es passava les nits sense poder dormir, rumiant les cançons que ens cantaria l’endemà, els noms de les quals s’apuntava, a sa manera, en una llista que conservem. No heu vist home més cantador que ell.

Tenia molta afició a llegir llibres piadosos , dels quals recordava llargues pàgines de memòria. Cara franca i néta, llavis tancats i prims i ulls vius i penetrants com de serp, és en Genís tot un caràcter i un dels tipus de raça més interessants que hem trobat. És un bon home de cap a peus; de caràcter cordial, generós i senzill. De rostre enèrgic i faccions ben marcades; ulls petits i de color  blau que es fixen i miren intensament..

Segons ell, la major part de les cançons les havia apreses, als 12 o 14 anys, de sentir-les cantar a la seva mare. Sembla que la seva mare patia molt de mal de pits i ell, quan a la nit sentia plorar una criatura, no podia restar tranquil al llit i, portat per la seva mateixa bondat, s’aixecava sense peresa i anava a breçolar els infants germans seus. És llavors quan començà a cantar les llargues cançons que anava aprenent de la seva mare.

La seva aportació a la nostra tasca, tant pel nombre com per la qualitat de les cançons, és indiscutiblement de les més notables. Posà en nosaltres, durant els pocs dies  que convisquérem amb ell, una aital estimació, que tot ens ho hauria donat; i ell fou el qui, el dia d’anar-nos-en volgué portar les nostres maletes fins a l’estació i el veiérem plorar en els  darrers moments d’acomiadar-nos.

L’altre d’aquests cantaires remarcables, que especialment esmentem, és en Salvi Amagat i Tarrés, nebot d’en Genís Tarrés. Fa de pagès i té només 32 anys; és nat a Les Planes i és un xicot molt trempat, falaguer i bon cantaire.

Sap les cançons de la seva mare, germana d’en  Genís, la qual, segons tothom ens deia, era una de les millors cantadores del poble i un veritable pou de cançons.

En Salvi Amagat és, ell mateix, un poeta espontani i un cantaire que fa cançons. Es veu que ha llegit moltes poesies de Mossèn Cinto Verdaguer, i no deixa d’ésser curiós el fet de qué, dient-se ell republicà i home d’ideals avançats, cada any, per Nadal, fa alguna cançó nova per l’adoració i ell mateix l’ensenya a la mainada que va a l’església.

Posseïm els textos d’algunes d’aquestes cançons, que hem cregut interessant d’incloure en el present recull, en els quals es revela un bon estil de poeta. Algunes vegades ell mateix troba una melodia de caient popular, altres vegades adopta els seus textos a melodies ja conegudes. En Salvi cantava amb molta justesa i bell estil. Tenia un timbre de veu agradable i sabia donar expresió a les seves cançons. No mancà ni un sol dia a la Casa de la Vila i es pot dir que fou ell l’eix a l’entorn del qual giraven tots els cantaires.

Al deixar Les Planes, portàvem ja anotades unes 550 cançons.”

Així com dèiem a l’inici del treball que no podem comprendre l’existència de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, sense parlar de Rafel Patxot i Jubert , l’arribada a mans del poble es deu en primer lloc als monjos suïssos que van fer arribar els papers a Montserrat, la coordinació entre la Comunitat Benedictina i la Generalitat i la catalogació del monjo mallorquí Josep Massot que ell mateix ens explica:

 

“L’any 1991 es va produir un esdeveniment d’una importància extraordinària per el món cultural català, que resolia d’una manera àmpliament positiva un dels misteris més grans de la postguerra, que havia neguitejat els nostres erudits –sobretot els folkloristes i els musicòlegs – i que havia donat lloc a tota mena d’especulacions.

Tot el fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, una iniciativa del mecenes Rafael Patxot i Jubert, encetada el 1921 sota el paraigua de l’Orfeó Català i continuada amb eficàcia fins al 1936, fou cedit sense condicions a l’Abadia de Montserrat pels descendents del senyor Patxot, residents a Suïssa,i hi arribà en part des de Barcelona i en part des de Suïssa, el 1991 mateix. I encara el 1993 n’hi arribà un nou complement des de Suïssa.

La circumstància que ja dels meus anys universitaris hagués treballat moltes hores sobre la cançó popular catalana i el coneixement relatiu que tenia de la història de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i d’alguns dels fons que hi havia estat integrats – el de Marià Aguiló especialment – van motivar que el 1991 mateix l’abat Sebastià M. Bardolet em demanés que em fes càrrec de la gran quantitat de paperassa de totes menes arribada de Suïssa i de Barcelona i que estudiés la manera  de col·locar-la i de posar-la al servei de tothom. D’aquesta manera vaig esdevenir conservador de l’enorme arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, secció autònoma de la Biblioteca de Montserrat, i vaig haver de dedicar moltíssimes hores a classificar un per un els milers de documents que ens havien estat lliurats, en caixes, en carpetes, en caixons i fins i tot en sacs, en uns casos perfectament ordenats i numerats i moltes altres vegades barrejats sense ordre ni concert.

Va caldre, doncs, una gran dosi de paciència per treure l’entrellat de tot i per refer l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular amb el màxim de fidelitat respectant sempre les carpetes que havien estat constituïdes abans de la guerra, posant al seu lloc el que havia quedat esbarriat a causa dels successius trasllats del material i col·locant en carpetes noves tot allò que havia romàs solt, tant si es tractava de peces complertes com si eren residus de documents que s’havien perdut o que, si més no, no havien arribat a Montserrat. Mentrestant, des del monestir ens vam posar en contacte amb les institucions que abans de la guerra havien format part del consell consultiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya – sobretot l’Orfeó Català i l’Institut d’Estudis Catalans -, amb la Generalitat de Catalunya –especialment amb el seu departament de Cultura , en el si del qual hi havia un Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana – i amb persones que estudiaven la cançó popular o que, en general, es dedicaven a l’etnografia o a l’etnomusicologia.

A tot arreu vam poder constatar  la satisfacció per la recuperació d’un ric patrimoni cultural que algun cop havia estat en perill de desaparèixer o si més no, d’ésser enviat  lluny de Catalunya, i a tot arreu vam rebre promeses de col·laboració i paraules d’encoratjament.

Atès que l’estat de conservació de la documentació arribada no sempre era gaire satisfactòria i que, per diverses raons, no era prudent de posar-ne a les mans de tothom els originals, vam arribar a la conclusió que la millor solució era la microfilmació total del fons arribat de Suïssa i del fons procedent de Barcelona.

 

Gràcies a l’interès del Centre de Promoció de la Cultura Catalana i de la Biblioteca de Catalunya, vam aconseguir que el Departament de Cultura de la Generalitat es fes seva aquesta iniciativa i el 1993 fou signat un conveni entre l’abat de Montserrat, Sebastià M. Bardolet,  i el Conseller de Cultura, Joan Guitart , pel qual la Generalitat es feia càrrec d’aquesta microfilmació – que en realitat en aquell moment ja estava pràcticament enllestida -  i que en dipositaria una còpia completa  al centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i una altra a la Biblioteca de Catalunya, a disposició dels estudiosos.

El moll de l’os  de la feina duta a terme des de l’Obra del Cançoner són les “missions”, encomanades en general a dues persones – almenys una de les quals tenia estudis de música i l’altra acostumava a ésser folklorista o filòleg – que recorregueren tot Catalunya, les illes Balears i una petita part del Pais valencià, amb la finalitat de recollir-hi cançons, balls i tocates populars.

Els “missioners” signaven un contracte i es comprometien a lliurar en un temps determinat els textos literaris i musicals recollits, si era possible amb notes i comentaris i alhora redactar una memòria de l’expedició.

Els tres primers volums apareguts entre el 1926 i el 1929, van publicar les memòries de les vuit primeres missions, acompanyades d’una selecció del material que hi havia estat recollit entre els anys 1922 al 1924:

--- Higini Anglés-Pere Bohigas al Solsonès i l’Alt Berguedà

---Joan Llongueras – Joan Tomàs  a Santa Coloma de Farners, Brunyola,    Sant Martí Sapresa, Anglés, Sant Pere d’Ossor, les Planes d’Olot, la Cellera i el Pasteral

---els mateixos a Girona, Olot, Sant Martí del Clot, Sant Feliu de Pallerols, Rupit, Sant Miquel de Pineda i Amer

---Josep Barberà – Pere Bohigas a l’Alta Segarra, el Cardoner i la Ribera del Segre

---els mateixos a Cervera i pobles de la rodalia

---Joan Tomàs- Joan Llongueras a la comarca olotina

---Joaquim i Just Sansalvador al comtat de Cocentaina

---Baltasar Samper – Miquel Ferrà a l’illa de Mallorca

D’ençà que aquests arxius van arribar a Montserrat i sobretot d’ençà que els seus microfilms foren dipositats al centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i a la Biblioteca de Catalunya, s’han multiplicat les consultes fetes per telèfon, per carta o personalment i un bon nombre de persones i d’institucions han anat demanant documents concrets per posar en marxa projectes de treball.

Cal esperar que durant els pròxims anys els estudiosos continuaran aprofitant aquesta deu inexhaurible, on sempre és possible de trobar o de retrobar coses noves i velles”.

Al poble s’han fet ja sis concerts amb cançons que consten al Cançoner Popular com pròpies de les Planes gràcies als arranjaments i harmonització fets per Jaume Arnella i Ferràn Martinez, Angel Girona i Agnés Algueró, Esther Reverter i els Pardalets, Sol i Serena, Grup vocal Musiquem, les Veus del Ter.

Això no hagués estat possible sense el patrocini de l’Ajuntament i el treball del seu personal, Delegació de Cultura de la Generalitat i la col.laboració de Joan Soler, Jordi Soler, Marc Puig, Montse Coromina, Esther Reverter, Artur Balagué, Gemma Llorà, Antoni Mateu,  Manel Mezquida, Barret impressor, Marcel Dalmau,  Benet Saguer, Miquel Reverter, Ràdio les Planes, Retorn Planenc, els Joncs. i algunes firmes comercials del poble.

Com a Director que he estat aquests anys de les sis edicions de les Planes 1922 haig de fer constar que els verdaders protagonistes dels èxits d’aquestes cantades estiuenques, heu estat vosaltres que any rere any ens heu fet costat amb la vostra presència i el vostre escalf.