VIURE A PAGÈS

Oli de Llorenç Danés i Calm

En el decurs dels catorze capítols veurem la casa, traurem el nas a la cuina, farem el tafaner a les golfes, visitarem la sala i entrarem a la cambra. Baixarem després a la cort, ensumarem l’olor entre agre i dolç de l’herba de la pallissa, entrarem al galliner, rentarem la roba al safareig, farem un volt pels camps i boscos tot passant per la font i tornarem a la llar pel mig de les flors que envolten la casa, just a temps per escoltar al padrí i la padrina remugant, rondinant i explicant penúries i maldecaps de temps passats que ara amb la tranquil·litat que dona la feina ben feta, recorden com un esgraó més de l’escala de la seva vida.

Aquest treball o part d'ell va obtenir els seguents premis:

Any 2004. 1er Premi Concurs Mercat de Girona

                1er premi Narrativa Sant Jordi Banyoles

                Accèssit Concurs Narrativa Consell Comarcal Gironés

Any 2005. 1er Premi Narrativa Sant Jordi Olot

                2ón Premi Narrativa Sant Jordi Banyoles

                Accèssit Concurs Narrativa Bescanó

                                                      

LA CASA

CAPITOL 1er.

Oli de Llorenç Danés i Calm

Recolzada sobre l’espadat de la cinglera i sobresortint el vermell de la teulada i el fum de la xemeneia sobre el verd del bosc, la casa aixecava la seva còrpora desafiant amb l’orgull dels seus quasi dos-cents anys els sotracs de la tramuntana i el sol ardent dels migdies d’estiu.

Tan sols sortir el sol i fins la seva posta, els llargs troncs dels arbres que l’envoltaven, marcaven les hores amb un silenci que quasi es tocava. A les nou del mati, la cuina quedava enfosquida per l’ombra de la noguera i així restava fins al migdia.

Passada una bona estona, el sol esmorteït per les fulles de l’abundosa parra, feia de l’entrada el lloc ideal on l’hereu fullejava el diari que cada matí anava a comprar al poble, la padrina feia la tria de les mongetes del ganxet sobre un apedaçat garbell, la jove movia els boixets fent punta de coixí i el padrí, balancejant-se en el vell balancí, tastava la tranquil·litat i el descans d’una becaina amb la mixeta mig dormida a la falda.

No calien rellotges a la casa. El sol, el vent que al  capvespre començava a bufar,la silueta del vell castanyer al cim del bosc, amb el sol darrere buscant l’horitzó o la cridoria del bestiar els hi marcava l’hora i les tasques a fer.

La casa no era gran ni petita. Tenia la mida justa per enquibir-hi sis o set estadants i el  bestiar, els camps i els boscos que l’envoltaven produïen el suficient per viure-hi amb aquella tranquil·litat que dóna el treball i l’esforç de cada dia.

Quan l’avi del padrí hi anà a viure, la casa era coneguda com La Pineda però a causa del desgraciat accident que va patir i que obligà als metges a tallar-li un braç a canvi de la vida, se la conegué per Ca el Manco. Era un nom que sobretot al padrí no el preocupava. N’estava molt orgullós d’aquell vell que amb un sol braç va portar la propietat endavant fins aconseguir el benestar del que gaudien.

No es pot dir que la casa fos d’un estil arquitectònic determinat. Era una barreja d’arcs de rajol, dintells de portes i finestres de negre basalt i bigues i empostissats de roure centenari. Els cabirons de la teulada estaven fets a cops de destral amb els pins de la pineda i suportaven les teules fetes amb l’argila de la terrera del camp de la via.

Els rierencs sobresortien del rústic acabat de sorra i calç donant al parament un bell contrast entre el blanc de les parets i la lluentor de les pedres brillants i arrodonides portades quasi una a una de la riera a mitja hora de camí.

I la casa estava allà dalt, al mig del bosc i amb la xemeneia fumejant estiu i hivern, marcant aquella columna blanca que es  perdia pel cel fins quasi tocar els núvols.

LA  CUINA

CAPITOL 2ón.

 

Cap cosa m’havia fet tanta impressió com  aquella cuina..La recordo com si fos ara. L’he somiat tantes vegades que encara em sembla veure la padrina, amb el seu davantal a quadres blancs i blaus, mesurant-me amb aquell pot lluent els dos petricons de llet que cada dia per altre hi  anava a buscar.

A la dreta hi havia la llar, sempre amb  la perola penjant dels calamastres i un foc esmorteït de brasa que s’anava despenjant del gros tronc d’alzina  a mig cremar que hi havia al fons.

L’escon, amb un respatller alt i gruixut, separava la llar de la llarga taula de noguera on , amagats a la foscor s’endevinaven els bancs, ara plens de galledes de llet tot just munyida.

El sol, que ja anava a la posta, entrava per la gran xemeneia dibuixant sanefes de fum gris entre el  sutge que ennegria les parets de pedra.

Hi havia sempre foc, tant a l’hivern com a l’estiu, per fer la torrada matinera, escalfar l’olla de farro o la perolada pel bestiar dintre unes grans peroles d’ennegrit coure.

A l’esquerra , els fogons emmarcats en els vermells rajols de l’encimera i la pica del rentaplats amb l’aixeta d’un lluent llautó. A sobre d’un blanc drap de fil, els diferents pots per mesurar i la galleda plena d’una llet blanca, tèbia i escumosa que desprenia una barreja de flaires a herba fresca, flors de la prada, mantega i nata acabada de muntar

A sobre la pica, els plats de pisa, s’arrengleraven en un plater de fusta, i tan sols el soroll del goteig trencava aquell silenci quasi  religiós.

Al fons de l’estança s’endevinava la pastera. Plena de pans a punt d’entrar al forn del costat de la llar. Al calaix encara restava un pa de quatre quilos, espès i blanc i amb una aroma que mai més he tornat a trobar. Era el pa que servia per a  tot, per fer torrades, per la sopa, per acompanyar un bon tros de cansalada a l’hora de la beguda , per mullar amb la llet i aquell suc negre, quasi sempre ordi torrat, que mal anomenàvem cafè. I no se’n  llençava mai ni un bocí. Els rosegons, remullats en aigua eren el menjar predilecte de l’aviram.

A sobre la pastera, penjat d’un pal i embolicat amb un pedaç de saca, hi havia el pernil, cansalada, llonganissa, sagí i peltruc. Els gats, no sé quants n’hi havia, campaven per la cuina com si casa seva fos. També les gallines i els pollastres buscaven entre les escletlles del terra de lloses alguna engruna d’aquell pa torrat  untat amb sagí i ensucrat amb allò que anomenàvem sucre, roig i untós com el mateix oli, que la padrina preparava per berenar els seus néts i que jo em mirava amb enveja fins aconseguir seure a la taula amb ells i gaudir de la menja.

La padrina entrava i sortia de la cuina vigilant l’olla del farro. Cada vegada portava quelcom a les butxaques ...un parell d’ous, uns naps acabats de collir per fer el rostit del diumenge, uns tomàquets , bitxos o pastanagues que encara feien olor de terra mullada 

Quan entrava a la cuina, els gats, gallines i pollastres tocaven el dos i sortien al carrer a l’espera que la mestressa, un cop revisada l’olla, tornés a sortir. Era una simbiosi no volguda però consentida. 

Un cop acabat el berenar i amb les marranxes plenes de llet, prenia el camí de baixada cap al poble, fent una parada per veure passar el tren de les set que xerricant les rodes i amb un esbufec de cansat, baixava per darrera del cementiri.

Ara, passats els anys, encara em ve al pensament aquella cuina gran i plena de vida.

I recordo amb nostàlgia l’olor tèbia, barreja de flors de la prada, herba fresca, mantega i nata acabada de muntar, de la llet tot just munyida.

LES  GOLFES

CAPITOL 3r.

Pujar a les golfes d’una casa de pagès, és com una aventura. Saps on són i per on s’hi puja, però mai sabràs el que hi pots trobar. Un cop a dalt, no sé el perquè, sempre he mirat el sostre. La vista, potser per deformació professional,  se me’n va al mateix lloc. L’embigat de unes golfes és un conglomerat de solucions arquitectòniques on s’amalgama i barreja el ciment i la calç, la fusta i la pedra, l’encanyissat i les teules.

Sempre per algun lloc hi entra un raig de sol. Algunes teules, capgirades per el vent de tramuntana deixen entrar la fresca del matí. Les pedres que les aguantaven, han rodolat teulat avall i els pardals, olives i orenetes han aprofitat l’espai per fer-hi el niu.

No és d’estranyar doncs que a la nit s’escolti com aletegen els ocells o les corredisses dels ratolins per entre l’encanyissat i les llates.

A les golfes es veu la biga o la encavallada més gran, de roure centenari quasi sempre, que suportant les bigues , llates i  tornapuntes forma les diferents vessants de la coberta. Entre llata i llata, el  recremat vermell de les teules o els rajols pintats amb calç sobre els que aquelles reposen.

Si mirem detingudament l’interior d’unes golfes, quasi segur que esbrinarem la filosofia de la casa i dels seus estadants. Dintre d’un desordenat ordre podem veure allà al fons el bagul folrat amb pell de teixó, on la padrina guarda encara algunes peces de roba que va fer servir el dia del seu casament.

Al costat, i cobert per una vella manta, hi ha la sella de núvia, amb el cuir ja mig ressecat pels anys, amb la que la van baixar des de  casa seva allà dalt a la muntanya el dia del casament.

Hi ha estris del treball del camp penjats d’una biga. Hi veiem aixades, fangues, palots, els volants, lligadors i esclopets que feien servir per la sega, rampins de lledoner i una dalla.

La pastera jau en un racó i dintre seu les gallines hi han fet niada. A sobre, dos atuells per mesurar el blat i quatre olles d’un color negre brillant on guarden el greix, confit i oli..

Penjats d’uns claus forjats i a la paret hi ha forcs de cebes i alls i un xic més enllà una incomptable rastellera de tomàquets d’un color entre groc i vermell que des de l’anyada passada han servit per sucar el pa o les torrades.

Dintre dos garbells, mongetes del ganxet i pèsols a punt de plantar i  a terra, sobre un  entarimat de fusta,  pomes del ciri, nispros embolicats en palla, figues seques, ametlles , avellanes, castanyes i patates que ja comencen a grillar.

En uns sacs, a sota mateix de la finestra, s’hi guarda blat de moro, ordi, fajol i civada,

Si obrim la porta que comunica amb el celler, una ferum, entre rància, salada i avinagrada envaeix tot el local. Hem arribat al “sancta sanctorum” de la casa.

Sobre una post de fusta, una peça de cansalada i dos pernils, amb una pedra a sobre i embolcallats en sal, esperen el moment d’ésser col·locats al costat dels paltrucs, llonganisses , fuets i sagí que pengen dels cairats.

 Tres botes que , mira per on , no estan col·locades al racó,  gotegen vi negre, vinagre i garnatxa dintre petites cassoles cobertes d’un tel grisós.

A fora del celler, al sortir, i apilonats al costat del que en el seu temps, degué ésser una bicicleta, una ràdio vella, un “mecano”, dos camions de joguet, una pilota , una guardiola, tres gerros amb flors seques i una taula de càmping on s’amunteguen revistes i diaris vells,

Presidint les golfes, clavat a la paret i dintre un marc de negra fusta ja corcada, la groga fotografia dels padrins el dia del seu casament que sembla vigilen que tot estigui en el seu lloc dintre aquell desordre fosc.

 

                                                          

LA  SALA

CAPITOL 4rt

 
Tot just passar la porta forana i a l’esquerra, hi ha l’escala que puja al primer pis. Les parets són de pedra i els escalons d’un roure negrós pels anys, però brillant i que reflecteix la poca llum de la bombeta d’un aplic pintat amb purpurina.

 A mitja escala, un replà i en un test de terra vermella, un cactus amb la flor ja mustia. Sobre el test i en un marc de fusta, un full de calendari amb un paisatge nevat.Pugem set escalons més i entrem a la sala. El terra és de rajols vermells envernissats i el sostre de bigues i cabirons de roure. L’enteixinat és també de fusta que ja comença a vinclar-se pel pas del temps.

De la biga mestra i penjant d’una daurada cadena, un llum de sis braços i un encadenat de llàgrimes de vidre que inunden d’una claror multicolor les parets de l’estança al obrir els finestrons de la balconada que dóna al jardí.

Els interruptors són d’una lluent porcellana i el conductor elèctric d’un trenat negrós que destaca sobre el blanc de les parets.

Es podria esbrinar la saga de la família mirant les fotografies emmarcades que pengen d’uns cordons daurats. Hi ha la del padrí, vestit amb capa blanca de quan va servir a Regulars. En una altre, l’hereu i la seva dona el dia del casament.

En el racó al costat de la finestra des d’on es veu l’espadat de la muntanya, i sobre una taula de marbre blanc, tot un reguitzell de petites fotografies de fills, néts i besnéts. Al mig de totes, una copa de plàstic on es pot llegir: AL MILLOR AVI

Un rellotge de fusta de cirerer amb incrustacions de boix i llautó  està situat al racó de la finestra. La pèndola es balanceja compassadament amb un tic-tac quasi imperceptible

A la  paret de l’esquerra,  un gran armari on es poden veure plats, tasses, gots i copes. És tot un mostrari dels més variats estils. Des de les gruixudes copes de vidre d’un esmerilat color transparent fins a la de la moderna cristalleria que va adquirir l’hereu pel seu casament. Centrat amb l’armari, un quadre en relleu de l’últim sopar i a sobre mateix, protegit de la pols per un vidre, un sagrat cor presidint la sala.

Dintre els calaixos de l’armari, la pubilla hi guarda les blanques estovalles i tovallons que faran servir pels dinars de festa. Són de fil, amb una sanefa blava a tot al voltant i amb dues lletres brodades en vermell. Fan una estranya i enganxosa olor, barreja d’anys, pomes i codonys.

Al centre de l’estança hi ha una gran taula de noguera capaç, jo diria, per a una vintena de comensals, amb una també vintena de cadires de balca. Sobre un treballat tapet de punta de coixí, dos gerros de vidre amb flors seques.

En sortir, i a l’esquerra, una petita taula també de noguera on reposen un càntir, una xocolatera i un cassó d’aram. Per sobre de la taula, una lleixa de rajol amb una dotzena de novel·les d’en Salgari i el cap dissecat d’un senglar. Volten  el trofeu, tres fotografies de la colla de caçadors i la canana i l’escopeta del padrí.

Tanco el finestró, apago el llum i per l’escala de fusta baixo a l’entrada de la casa, tota enllosada, on l’hereu ha deixat els estris de la feina mentre es renta a la pica de pedra plena a vesar  de  l’aigua de la font.

Estic convençut que les vivències no desapareixen sinó que es conserven en el lloc on s’han produït i per un moment, penso en les coses que ens diria el sagrat cor, el rellotge, la taula i les cadires, l’armari, les fotografies i fins i tot el cap de l’animalot mort. Ells, amb   els que hi viuen, formen d’alguna manera, part de la família.

                                                         

                                                                  

LA CAMBRA

CAPITOL 5é

 Cinc portes tot al voltant de la sala donen accés a les  cambres. Cinc portes envellides pels anys i repintades d’un color marró brillant que rellueix amb el sol de migdia.

A la mateixa cantonada hi ha la que comunica amb la de la padrina i el padrí. El llit del més pur estil olotí està amb la capçalera tocant a la paret i els permet contemplar només despertar-se els camps de conreu de la feixa de baix.

Des de la balconada coberta, plena de geranis de tots colors, la padrina dóna les primeres ordres als masovers i el padrí passa una i altra volta la fulla de la navalla d’afaitar sobre un pedaç de cuiro que penja de la paret.

- Com es presenta el dia ? Rondina i amb el dit neteja l’escuma del sabó que  ha quedat als llavis.

- Farà bo, diu la padrina mentre passa la pinta pels cabells que temps ha foren d’un negre brillant i que ara blanquegen pel pas dels anys. - Si no es gira tramuntana, haurem de recollir l’alfals ja que l’ull de poll m’anuncia canvi de temps. M’ajudes a fer el llit ?

- I quin remei em toca, respon el padrí. No en tinc prou amb la meva feina que encara haig d’ajudar a les dones a fer la seva.

Un cop tot endreçat, baixen a la cuina i encara el padrí aprofita els últims esgraons per col·locar-me bé la faixa on treu el cap aquell mocador blau que sempre hi porta.

La cambra resta com sempre ha estat. Neta, polida, amb el balcó obert i la porta fermada, no fos cas que la Mixa, la gata, anés a fer migdiada sobre el cobrellit blanc. Sobre la tauleta de la padrina, una gerra de vidre tapada amb un got, una espelma enganxada a un platet i el llibre de missa amb una estampa de la Verge del Carme que fa de punt a la pàgina dels misteris de Glòria.

Perquè això sí, resar el rosari és obligatori abans d’aclucar els ulls. El padrí no és home d’església. Sempre repeteix... a mi no m’agraden els capellans però a fi de no fer emprenyar a la dona, reso cada dia el rosari abans de dormir. No fa cap mal i així tinc la parenta contenta.

Sobre la tauleta del padrí i dintre una tassa de porcellana la pipa que ja fa anys que no serveix, deixa veure el broc mig rossegat i encara guarda el ferum d’aquell tabac cultivat a l’hort i dels trossets de caliquenyo que el padrí li endinyava. - Fa anys que no fumo, diu, però encara m’agrada tenir-la al meu costat en anar a jaure.

El terra de la cambra és de fusta i el padrí hi ha fet un petit forat tapat amb un tap de suro per on vigila el bestiar, sobretot les vaques, quan n’hi ha alguna a punt de parir.

Al racó del costat de la balconada, un bagul folrat amb pell de teixó guarda encara peces de roba i estris de quan es van casar. - La jove m’ho fa guardar aquí i en un altre de la sala. Diu que ja estan passats de moda, però amb ells vaig arribar i amb ells marxaré, comenta sempre la padrina.

Un gros armari ocupa quasi tot el costat d’una paret. De color verdós amb dibuixos repintats de purpurina. Els anys i els corcs no han pogut encara amb la fusta de cirerer que el pare del padrí va aportar per fer el moble. A dintre i religiosament col·locats, els llençols de fil, les vànoves, les coixineres, les tovalloles i els blancs davantals que serviran per la matança del porc. Cobertes amb un paper i penjades de la part alta de l’armari, les poques peces de roba bona que quasi mai fan servir.

- Aquí a pagès, diu la padrina, amb un parell de faldilles i jerseis, tirem tot l’any.

El sol, tot just nat, dibuixa les sanefes de les cortines sobre l’empostissat del terra i el tenyeix de color groc. A fora la tramuntana comença a trontollar les fulles dels arbres i l’herba del prat es mou rítmicament l li dóna una aparença de mar verd.

El padrí i la padrina fan la torrada al costat del foc mentre en un pot als  fogons de la cuina, la llet acabada de munyir fa el bull deixant una capa espessa de groguenca nata.

Un nou dia comença.

                                                      

LA  CORT

CAPITOL 6é

No hi havia llum. No calia. Per una finestra el sol entrava a la cort dibuixant lluentes sanefes a les teranyines del sostre. Quan bufava el vent del nord, s’endevinava una monòtona i freda  melodia que semblava néixer a les escletxes de la gruixuda paret de pedra. Al fons, en un racó, dos porcs clavaven els seus morros a l’abeurador que de bon matí la padrina  havia emplenat amb farinada, segones i els sobrants de la cuina.

Esperaven inconscients l’arribada de l’hivern per proveir de carn, pernils, llonganisses, greix i cansalada el rebost on encara hi resten els darrers vestigis de la matança de l’any passat.

Només entrar i a la dreta, fermades a l’estable, tres vaques, la Viola, la Blanca i la Vermella, remugaven palla i alfals esperant l’hora que l’hereu entrés amb les galledes per munyir-les. La Vermella tenia un vedell que no es cansava de xumar de la meta amb uns cops de cap rítmics i compassats, mentre movia fuetejant la seva ja llarga cua.

Separats de les vaques per tres pals de fusta, dos bous de més de cinc-cents quilos, movien d’un costat a l’altre els seus caps fent topar les seves banyes amb un sec croc-croc que retrunyia a les parets i sostre. Eren els tractors d’avui dia. Tiraven de la carreta, de la llaura, del rascle i en temps de tallar la fusta del bosc, arrossegaven pel mig dels matolls d’alzina els llargs troncs de pi i castanyer, deixant el rastre profund de les seves peülles sobre la molsa mullada.

Al costat de la cort de l’entrada n’hi havia dues més. En una hi havia una mula i un ruc, a l’altra els estris per guarnir, unes caixes amb civada , unes bales de palla, herba i alfals. També hi havia un sac amb garrofes que tot sovint els marrecs trencaven amb les dents per notar el seu gust entre dolç i amargant.

La gata havia fet el niu entre dues bales de palla i els gatets , nascuts no feia gaires dies , feien sentir el seu infantil miau-miau rebolcant-se i jugant.

El gos més vell de la casa, en Pinxo, feia guàrdia no molt lluny estirat amb el cap entre les potes i els ulls mig tancats per la mandra. Sabia que mentre ell fos allí, cap mena d’animalot, liró, serp, llangardaix o mostela, gosaria trencar la pau del lloc.

El padrí i l’hereu tenien penjats d’uns claus a les parets, tots els estris pel conreu dels camps. Aixades, fangues, rampins, xerracs de tota mena, pics , pales,dalles, volants, destrals. Fins i tot un càntir fet pel llauner del poble, es gronxava d’un cordill colpejant de tant en tant el pal de fusta on hi descansava una vella sella de muntar.

Recordo vagament l’olor – o pudor- d’aquella cort. Era una humida ferum entre dolça i agre. Barreja d’olor de llet i herba fresca, de cuiro recremat, de fems i palla molla. Un olor – o pudor – que no notava fins que, al arribar a casa, la mare em feia anar de dret al safareig de fora i m’esterrejava amb una pastilla de Heno de Pravia.

I és que la cort d’aquella casa era el lloc on jugàvem amb els fills de l’hereu mentre la padrina em mesurava els dos petricons d’aquella llet blanca i espessa, barreja d’herba de la prada i flors del bosc que dia per altre hi anava a buscar

LA PALLISSA

CAPITOL 7é

         

La pallissa o pallera era de secció quadrangular i de dos pisos. A peu pla s’hi guardava la carreta, el carro, la tartana i el tamborell, així com la llaura d’una reia, el rascle i la llaura de rodes o giratòria.

                                                                                                               

El pis de sobre, tot empostissat era el lloc ideal per l’herba, userda i palla. S’hi pujava per una escala de fusta suportada  per un  gruixut tronc de roure que amb els anys grinyolava quan en jugar a cuit i amagar, pujàvem i baixàvem els esgraons de dos en dos.

La coberta era del tipus més senzill i primitiu. Una biga de roure al mig aguantava els cabirons de castanyer i les llates on descansaven les teules. Per sobre d’aquestes,  un reguitzell de pedres de la mida d’un meló servien per subjectar-les i així evitar que el fort vent de tramuntana les fes volar. Cada any en arribar la primavera les orenetes omplien el sots-teulat de dotzenes de nius fets amb el fang de la bassa.

Coneixíem com el palmell de la mà  tots els racons entre les bales de palla herba i userda. Hi teníem  el nostre amagatall i el lloc on hi guardàvem  els nostres estris de jugar. Boles de fang, rompes, baldufes, arcs fets amb lledoner i les carbasses que havíem buidat i fet nas i boca per espantar als vianants que per l’aplec feien drecera per arribar a l’ermita.

Per davant de la pallissa hi havia l’era, tota enrajolada i voltada per una gruixuda paret de dos pams. Era el nostre camp de futbol on esquinçàvem les espardenyes colpejant una coixinera plena de palla intentant entaforar-la  al mig de dos pals de castanyer amb forqueta i una canya americana que feia de travesser.

Quan arribava el temps del batre, tres o quatre cases del voltant ho feien a l’era de la casa aprofitant l’arribada de la màquina d’en Pauet que,  tirada per un Lanz i ajudada pels bous, feixugament havia aconseguit guanyar l’enllosat de sobre la via. La batuda era com una festa per als estadants. Tothom ajudava tothom i el menjar i beure d’uns i altres era per a tots així com la feina.

En acabar la batuda i retirada ja la palla i el gra,  la padrina aprofitava per recollir amb l’escombra els pocs grans de blat que havien quedat a les escletxes de l’enrajolat. Això és la torna – deia-  i les gallines i aviram del galliner també tenen dret a  la collita.

A dintre la pallissa, darrere la carreta dels bous, encara hi havia part de la tartana amb què  els pares del padrí i ell mateix baixaven a mercat cada setmana i que l’arribada del sis-cents va posar a l’oblit.

A les rodes encara s’endevinava el color vermell de les sanefes i els seients recordaven aquell color negrós de l’envellutat ara cobert per una gruixuda capa de pols. La vela, ja mig menjada pel temps, feia de sopluig i tanca per a l’aviram del galliner.

Els dos llums d’oli,  juntament amb la cabeçada  formaven part de la decoració de la sala gran al costat d’un fuet de sanguinyol i uns esclops plens de palla on la jove havia col·locat  mitja dotzena de les més boniques, dolces i grogues pomes del ciri.

 La nit de Sant Joan des de ben lluny i per molta estona, es podia veure la foguera cremant bardissa al mig de l’era i amb la seva resplendor es  dibuixaven les siluetes dels vailets sobre l’arcada de pedra.

EL  GALLINER

CAPITOL 8é

 A quatre passes mal comptades de la casa, hi havia el galliner. Per anar-hi travessava l’era que encara guardava a les escletxes dels rajols un xic de boll de l’ultima batuda.

Resguardat per la figuera de coll de dama, el galliner arribava fins al marge del camí que puja al serrat. La porta, enganxada al tronc de l’arbre amb filferros rovellats, grinyolava al obrir-la i feia trontollar els vells somiers, tela metàl·lica i pedaços ennegrits de la vela de la tartana que feien de tanca.

A sota el camí un seguit de punxants arçots, magraners i ginesteres servien d’aixopluc a l’aviram i donaven una nota de color barrejant el verd de les fulles amb el groc de la ginesta, el negre dels aranyons i el vermell torrat de les magranes.

Les gallines – dues dotzenes mal comptades- picotejaven el terra argilós fins arribar a la cassola on la padrina  hi havia deixat rosegons de pa sec i un xic de blat de moro. Sota uns vells troncs de castanyer hi tenien la niera on cada dia amb el padrí anàvem a recollir els ous. Fins que vaig ser gran no vaig entendre per què l’home sempre hi deixava el mateix ou marcat amb una creu negra.  “ Això és l’esquer, manyac” em deia.

Conills de tots colors bellugant la cua, saltironaven per entre els troncs fins arribar al marge on havien fet un petit cau. Una blanca conilla havia fet un jaç de pèl i herba  sota una caixa de xampany on els petits conillets, amb els ulls encara mig tancats esperaven l’alletament.

De la font del camí, l’aigua baixava fins la bassa de sota la figuera on els ànecs nadàven i capbussàven

en busca de cucs, aglans del bosc de darrera o figues seques caigudes de l’arbre deixant darrera seu una estela de fulles seques i plomes.

El gall, de vistoses i llargues plomes, des de sobre un pedestal vigilava el seu harem i tot sovint s’estarrufava remarcant els verds, blaus, negres i vermells del seu plomatge.

Amb un fort aletejar i un quiquiriqui estrident, remarcava la seva figura com dient: “aquí estic jo”.

Però el que més m’embadalia era contemplar les oques. Tres femelles i un mascle que patxocament es passejaven per l’entorn fins que veien arribar al padrí amb un braçat de fulles de col, enciam o qualsevol altra verdura. Llavors obrien les ales, aixecaven el cap i bufant com un esperitat s’atansaven a la tanca esperant la menja. Cap altre s’hi acostava fins que només havien deixat els rosegons. Llavors tornaven a les passejades i deixaven que l’altre aviram acabés amb el festí.

Aquests animalots no serveixen per res – pensava jo – fins que un dia la padrina, en sentir els seus quac-quac em va fer notar que tots els estadans del galliner anaven a buscar refugi sota les punxants branques dels arçots. Tan sols la conilla restava sota la caixa.

Aixecà els ulls cap al cel i em va dir: - Mira...... han estat les oques que els han descobert......

Dos punts negres, dos esparvers, revolotejaven  per sobre el galliner, retallant la seva silueta sobre un núvol blanc. A baix tot era silenci.

 

 

EL SAFAREIG

CAPITOL 9é

 La font subministrava aigua a tres llocs de la casa: al galliner i horts, als dipòsits de la teulada i al  safareig. Aquest era rectangular i dividit en tres. Una part era l’abeurador del bestiar i l’altre, partit per la meitat servia de viver dels peixos que l’hereu, gran afeccionat a la pesca, omplia amb bagres, barbs i carpes producte de  pesquera. L’aigua sobrant i per un sobreeixidor, omplia el safareig pròpiament dit on la padrina i la jove hi feien la bugada cada setmana.

La roba ja neta l’estenien en una corda entre la figuera i el tronc d’un presseguer que ja mig sec en prou feines donava una menjada a l’any.

En un forat de la paret hi havia el lleixiu i el sabó fet a casa amb greix i sosa que donava a la roba una olor de netedat d’hospital. En un petit cistell hi guardaven les agulles i, embolicat en un paper de diari, una pastilla de sabó d’olor per la neteja personal.

Els llençols i roba blanca la padrina la col.locava sobre l’herba del prat esperant que el ventet de tramuntana li donés aquell punt just d’humitat per repasar-la amb les planxes calentes al foc de la llar. Al guardar-les a l’armari, encara traspuaven una olor barreja de netedat, fruita i herba fresca.

El safareig no servia tan sols per rentar i abeurar el bestiar. Els caps de setmana era el lloc ideal per a la higiene personal dels marrecs de la casa i fins i tot per l’hereu que, amb un “ meyba” estrenat el dia de Reis, gaudien de la fresquetat de l’aigua i de la olor d’aquell sabó “Heno de Pravia” que la jove comprava al mercat setmanal.

En Francesc i en Pere, els fills de la casa, van acabar el batxillerat al Seminari però, no sé si per haver perdut la vocació o per haver aconseguit el seu objectiu, van decidir continuar altres estudis. Cal dir que anar al Seminari era un sistema d’adquirir una cultura que no estava al abast de moltes families en un col.legi de pagament.

La padrina, sobretot, va sentir molt no haver aconseguit tenir un capellà a la familia, però ho va aceptar. Quin remei li quedava. Ara estan contents amb els nens- sempre seran els nens- que tenen una molt bona col.locació. En Francesc és un molt bon mecànic i en Pere, si Déu vol, en un parell d’anys serà  Perit Agrònom.

 A l’hereu se li fa la boca aigua pensant en el tomb que poden donar a la finca i ja veu els camps, ara a mitja producció, plens d’hivernacles.

- Del bestiar m’en cuidaré jo, diu el padrí. No vull veure animals fermats amb la sola missió de engreixar-se per anar a l’escorxador. En Pere somriu en sentir-ho i picant l’ullet al seu pare respon: És clar, avi, serà com tu vulguis.

Els més joves de la casa van aconseguir deixar de rentar-se al safareig i fer-ho en un cuarto de bany que van instal.lar al costat de les cambres. El que no van lograr es canviar el nom del safareig. Era i continuarà essent el safareig dels capellanets.

 

                                                           ELS CAMPS

CAPITOL 10é

 

                     

Hi havia cinc camps al voltant de la casa. Esglaonats i amb uns petits pujantons per anar de l’un a l’altra. El de més avall, d’unes sis vessanes, era conegut com el camp del tren  ja que estava just al costat de la via. Era pla com el palmell de la mà i el lloc ideal per al  blat i l’ordi.

L’hereu havia deixat una franja d’unes deu passes sense conrear a fi de  que les espurnes enceses que sortien de la màquina del tren petit  no el deixés sense la collita. Encara recorda el padrí aquella nit de Sant Jaume que van haver de deixar l’envelat amb els veïns i amb la roba de mudar a cops de branques de ginestera apagar el poc blat que encara el foc no s’havia menjat.  Fou a partir d’aquell any que l’hereu optà per deixar el tros erm. El llaurà i amb un emprenyament com mai l’hi  havien vist digué

- Si el foc té gana que es cardi les argelagues.

Sobre el camp del tren n’hi havia un altre dividit en dos. La separació la feia una rastellera de pomeres del ciri on en temps de collita els segadors menjaven l’escudella i carn d’olla que la padrina i la jove baixaven al punt del migdia.

El cantó esquerre estava reservat per al blat de moro, la melca i el panís. El dret per les trumfes. El padrí tenia una mania especial a aquest camp

- Entre plantar-les, matar les cuques amb aigua d’ortigues, collir-les i traginar-les, més valdria tenir un porc més a la cort. A més et fan tornar sord o et surten golls.

Qualsevol excusa era bona per maleir les trumfes. Però això si, en arribar els voltants de Sant Josep era el primer a preguntar a l’hereu si les que guardaven al rebost ja havien començat a grillar.

Al costat del camí que puja a la casa,  el camp d’userda donava una pinzellada verda que trencava el gris negrós de les lloses i la coloraina del lligabosc i arçots que l’envoltaven.  Un petit canaló al costat del camí portava l’aigua de la bassa fins al lloc. Era, amb el camp de sota el femer, l’únic regadiu de la propietat. L’aigua  de la font, que a l’estiu minvava un xic, servia per anegar al menys tres cops l’any el camp d’userda i aconseguir aquelles tres segades que proveïen el menjar de vaques, bous, mula i ruc.

Separada per una filera de lledoners i figueres hi havia la vinya. Els ceps, recargolats pels anys, es recobrien en arribar el setembre d’uns brots negres i lluents que eren la delícia dels ocells.

El padrí penjava d’unes canyes tot al voltant de la vinya, els pots buits i lluents de sardines i anxoves a fi d’espantar les merles, gaigs i pardals.

Si l’anyada era bona, amb el raïm es podien fer unes tres bótes de quatre mallals d’un vi negre i espès  que guardat en  botes de roure serviria per emplenar el porró de cada àpat.

La padrina en feia separar un xic; el vi verd deia ella, per acompanyar els panellets i les castanyes pels voltants de Tots Sants. Perquè això si, el vi era la beguda de la casa. Vi sol. Aquell vi que et deixa un rastre entre vermell i blau sobre la camisa o les estovalles quan no pots engolir el que surt del broc xic del porró.  Alguna vegada la padrina, sobretot a l’estiu, “batejava” el vi dient que era el porró que s’havia tombat a la galleda on el posava en fresc amb l’aigua de la font.  El padrí no s'ho creia i tot rondinant cantava allò de:

 - El vi... trumlailà, cria granotes...trumlailà, i espatlla el camí ...  trumlailà, trumlailí.

 Hi havia també una barraca tota feta amb les pedres que van anar sortint de les mil i una llaurades que l’avi del padrí  havia fet des de que va comprar la propietat. El sostre era de brancs de ginestera, terra i rocs.  A dintre s’hi guardaven les petites eines per conrear la vinya així com una petita bàssia on barrejaven la calç i la pedra blava per sulfatar.

L’hort de sota el femer era com un aparador. Hi havia de tot i en tot temps. Tomàquets per servar i de la pera, apis, cols, bròquils, pebrots i  cireretes,  naps negres,   enciam   i   escarola, pèsols i faves al seu temps, carxofes, pastanagues, mongetes del ganxet i del cuc, carbassons, cogombres.

Al final de tot i al costat d’un llimoner arrecerat  a la paret del femer, tres plantes de tabac que fa anys que no s’aprofita però que el padrí no vol perdre.

-  En veient-les,diu, em marxen les ganes d’omplir la pipa, però m’agrada la seva olor.

L’últim camp era  al costat del galliner.  Petit i a l'estiu ple de carabasses i melons. Els melons al costat mateix del camí que porta a la baga dels castanyers. L’hereu hi passava quasi cada dia amb l’aixada removent la terra i empolsegant fulles i fruits

- Això ho vaig aprendre d’un company de mili que era de Badajoz. I a fe de Déu que els melons surten més dolços.

Algunes vegades la padrina ens havia vist amb tres o quatre companys remenant al mig dels melons i xíndries. Com una aparició sortia per sota les branques de la figuera i amb aquella veu dolça però autoritària dels seus quasi vuitanta-cinc anys ens deia:

- Mengeu, manyacs, mengeu-ne. N’hi ha per a tots i els que sobrin  els donarem  als porcs.

LA  FONT

CAPITOL 11é

 La font era a no més de cent passes de la casa. No tenia nom. Era  la font.  Font d’aigua freda que naixia qui sap on però que al sortir per l’esberla de la penya, portava la fredor de la neu i els olors de pins i prats de la muntanya. En anys de sequera mai havia deixat de brollar.  L’aigua, que rajava d’un broc de canya, feia una monòtona cantinel.la en caure sobre un obi de pedra i desprès s’esmunyia pel petit rec fins arribar a la bassa del galliner. Els voltants de la font respiraven fresquetat i verdor. El desmai de sobre la marjada  es vinclava sobre l’herba del prat formant una capelleta on l’hereu havia col·locat un banc i una taula, feta amb troncs  d’acàcia.

Els vímets i canyes de les vores del rec ombrejaven el caminet fins arribar al camí ral.  L’aigua , un cop travessat el pas de lloses, saltironava pel mig dels lledoners fins arribar al galliner i mansament reposava a la bassa on els ànecs i oques nedaven plàcidament.

Desprès baixava fins els horts de sota el femer i es perdia pels voltants de les feixes fins caure a la torrentera.

La font no era només el lloc on anar a buscar aigua o prendre la fresca a l’estiu.  Era el lloc on anar a collir als prats que l’envoltaven  maduixes, mores i aranyons. Era la parada obligatòria en tornar de l’aplec per berenar una pressa de xocolata i un mos de pa. Era el merescut descans -un bufet i una cigarreta - pels caçadors i boletaires.

Era l’amagatall buscat per les parelles per fer-se quatre carantoines.  I era taula sobre estovalles de fil blanc per a celebrar l’últim dia de la Festa Major amb un bon berenar a base de truites, costelles, amanides, llonganissa , pernil , fuet i peltruc. I tot ben  regat amb bon vi negre i “xampany semi” refrescat dintre l'obi. Les ampolles que ja a mitja tarda la jove hi havia deixat, sortien com embolcallades en una mantellina d’una grisor transparent produïda pel contrast de  la fredor de l’aigua i la  calor de l’estiu.

Des de la font s’escoltava el refilar del flabiol, el rum rum del contrabaix i les notes de la tenora de la cobla que a baix, al poble, tocava l’ultima sardana de la tarda.

Ja en començar a llustrejar, el padrí i l’hereu es miraven de reüll per veure qui seria el primer en aixecar-se per anar a munyir. Les dones de la casa recollien  en un cistell tot el parament i seguits d’en Pinxo, el gos, tornaven poc a poc a la casa per continuar amb les tasques familiars. I és que a pagès, no hi ha festes que valguin.

La font continuava brollant, l’aigua seguia el seu camí i la lluna tímidament treia el cap per entre les alzines de la carena mentre un mussol rondinava des del seu niu a la centenària olivera anunciant l’arribada de la nit.

EL  BOSC

CAPITOL 12é

 El bosc d’alzines, roures, castanyers, algun freixe i sobretot pins, voltava la casa pel darrere i el cantó de tramuntana. L’alzinar començava tot just passar el camí que portava a la font. El terra era net com una patena ja que el padrí havia donat permís a en Peric, l’amo del ramat de xais i cabres, per a pasturar-hi. Així es conservava sense matolls i herbes. Només als voltants d’octubre i fins a Nadal el ramat tenia prohibit entrar-hi ja que la padrina hi collia quasi cada dia un bon cistell d’escarlets vermells que confitava per fer la vedella o el rostit dels diumenges. Quan ja tenia plenes les cinc o sis gerres de fang amb el preuat bolet cobert de sal, l’hereu amb el sis-cents baixava les cistelles plenes per vendre al mercat o canviar per pa, oli, sucre o queviures a la botiga del poble.

A la pineda de la font hi havia una o dues dotzenes de pins pinyoners que l’hereu al seu temps descarregava dels fruits, que servien,  un cop ben torrats al forn de la cuina,  per guarnir aquelles coques ensucrades que quasi cada diumenge la jove preparava per postres. De tant en tant, la padrina ens en donava un grapat que nosaltres trencàvem sobre el banc de pedra de l’entrada amb el martellet de picar la dalla.

En temps de bolets, els pinetells i rovellons treien el seu cap entre les fulles i pinassa i tenyien  el terra d’un color vermellós. També s’hi feien croalbes, candeles, rossinyols, ciurenys, i a l’esplanada on temps ha hi hagué una pila carbonera, cada any s’hi collia una coixinera de múrgoles que, penjades d’un fil a les golfes, esperaven l’arribada de la festa major per guarnir el rostit.

A sobre la marjada de la font una bona estesa de brucs servien per fer escombres o manats per socarrimar el porc el dia de la matança. Temps ha, del bruc també s’aprofitava la rabassa per fer pipes i encara es podien veure els forats fets a cops de magall on les colgaven tapades amb una saca per  conservar-les humides i que no s’esberlessin.

De tant en tant, un arboç sobresortia del brossam, curull de madures i rosades cireres que nosaltres xafàvem sobre un bocí de pa i cobríem amb sucre.

Els grèvols estenien  les seves punxants brancades sobre la catifa de fulles de l'arbreda i posaven una nota de color verd i vermell enmig dels grisos de les fulles, el blanc del lligabosc i el groc de la ginesta.

A l’obaga dels castanyers encara es podien veure les  restes de les perxes i bastons que els homes de la casa preparaven en manats per vendre a boters, cistellers, cadiraires i xesclers. Fins i tot les arengades es guardaven en caixes rodones voltades i reforçades per un xescle de castanyer.

Les millors castanyes, les més grosses i dolces eren les de l’obaga. En arribar Tots Sants, era una corrua de gent que hi pujàvem per emplenar el cabàs. Aquelles castanyes cuites al recés de la llar, acompanyades d’un bon glop de vi novell i un xic de pa torrat era talment com si mengessis panellets. També bullides eren bones,  però per mi la millor manera era assecar-les  dins d’un garbell a l’ombra i cuinar-les a la cassola acompanyades d’uns bons talls de costella de porc.

A l’obaga no hi havia en prous feines grans castanyers. L’aprofitament forestal havia fet desaparèixer la perxada que potser retornaria a través  dels rebrots que sortien de les soques tallades a ran de terra A dalt de tot, un vell castanyer de grans branques i amb el recargolat tronc mossegat pels llamps desafiava els anys i el temps.

 Darrere la casa, en una llarga feixa, barrejant-se amb el bosc i tocant quasi a les parets, hi havia els fruiters.  S’hi collien cireres de mata de pedra i cor de colom, pericons de sant Joan, nespres, peres d’hivern, codonys, magranes i prunes. A la soca d’una alzina seca, s'hi enfilava una parra de raïms moscats que la padrina guardava penjats a les golfes i que amb el temps esdevenien dolces i molsudes panses. 

La roureda potser era la part més bucòlica del bosc. Un bon grapat de roures centenaris ben repartits entre les pedres de basalt mig cobertes de molsa. El terra era com una catifa de fulles i aglans barrejades amb les mates de boixos marins de vermell fruit i ginebrons de negres boles. Hi feien cau els conills i niu els ocells. Quan bufava la tramuntana, les altes branques es balancejaven xocant entre elles i guarnint l’entorn d’una música barreja de fusta i vent. Les aglans en caure feien una canterella  seca i sonora en xocar contra les branques i s’amuntegaven sobre el terra com esperant que, a la nit, el senglar en fes un bon festí.

 Sota el roure més vell, l’aigua havia fet una petita bassa, tota voltada de joncs i balca. 

Al fang de les vores, s’hi veia tot tipus de petjades. Perdius, conills, guilles, senglars, petits ocells i fins i tot les de l’hereu, que amb una canya i un drap vermell hi anava a pescar granotes.

A dalt de tot de l’arbre i resguardat del vent per una gruixuda branca, la cadernera hi havia fet el niu.

LES FLORS DE CASA

CAPITOL 13é

No hi havia cap jardí a la casa, però això si, qualsevol racó era bo per plantar-hi les més vistoses, escollides i oloroses flors. A la part del darrere les heures s’enfilaven per la paret fins a arribar a la balconada de la cambra del padrí i la padrina i es recargolaven pels pilars fins a entapissar-ho tot. Quina patxoca feia aquell contrast del verd de les heures amb els geranis vermells, blancs i roses que penjaven dels testos de terrissa negra.

 La padrina, tot just llevar-se, agafava una regadora i amb molta cura deixava caure un regalim de l’aigua fresca de la font sobre les flors que tot just obrien els seus pètals al sol que naixia. - A les flors se’ls ha de parlar, deia sempre la padrina. - Són tan filles de Déu com nosaltres i t’ho agraeixen amb el seu colorit i la seva olor.

L’hereu, potser encomanat, o millor dit per evitar raons amb les dones, havia fangat un tros d’uns tres o quatre pams per davant de la casa. La jove, que amb això era com la seva sogra, aprofitava qualsevol moment i racó per plantar-hi la grana que el dia de mercat havia comprat al poble. I com per art d’encanteri, a les poques setmanes tot estava ple de begònies, pensaments, calèndules, clavellines, violes, petúnies i alegries de la casa que contrastaven amb el blanc lluent de les parets i el negre grisós de les pedres.

Al costat mateix de la porta forana, hi havia mates de farigola, romaní, marduix, ginebró i matafaluga que la jove en arribar el mes de juny barrejava amb altres moltes herbes buscades al bosc i nous tendres per fer una garrafa de ratafia que després de reposar quaranta dies a sol i serena servia d’acompanyament de les castanyes, figues i ametlles en acabar un bon àpat.

Dels aranyoners que hi havia a la tanca del galliner, el padrí feia un licor amb aiguardent que va aprendre d’un xicot nascut a Pamplona i que de jove van tenir de mosso. I la padrina, per no ser menys, feia un codonyat per llepar-se’n els morros amb aquells codonys grocs i aspres que madurava al mig de la palla.

És curiós contrastar la dificultat de fer créixer flors amb la senzillesa en què sortien en el lloc menys pensat les més estranyes varietats de plantes. Sota el femer, i any rere any, les canes grogues i vermelles, les nyames de flors grans com gira-sols i les esparregueres, omplien tot el marge amagant la terra rogenca que ja esdevenia incolora pels rigors de l’estiu.

I voltant la casa, tot un seguit d’arbres que pintaven dels més variats colors tot l’entorn amb el gris del seu tronc, el verd de les seves fulles i els vermells i grocs dels seus fruits.

És el que deia la padrina: - Perquè vull un jardí si mai podré aconseguir la grandiositat de tot el que ens envolta ?

 I tenia raó, perquè viure a pagès és com viure al mig d’un jardí.

MENJAR A PAGÈS

CAPITOL 14é i últim

                 

- A casa no hem passat mai gana, deia el padrí. - Misèria i maldecaps com els que més, però gana, no.

Sàvia frase d’un home a qui les penúries de la guerra i el fet del seu tarannà republicà van forjar com acer de llaura. Encara recorda les seves caminades fins a l'Empordà per bescanviar un sac de trumfes per vint petricons d’oli  i ja de retorn a casa, tornar a caminar al mig de la neu per negociar la meitat de la garrafa a canvi d’uns quants litres de petroli per als llums de la casa.

- Penúries i maldecaps,sí...però gana, mai. Això sí, no érem tan llepafils com el jovent d’ara que si no hi ha un bon tall de carn després de la vianda, ja sembla que no han sopat.

I amb la pipa apagada entre els llavis i les mans desgranant blat de moro, al seu costat de l’escon - sempre al seu costat - recordava els anys passats mentre la padrina feia la becaina amb un ull tancat i l’altre fixa als calamastres d'on penjava la perola del menjar de l'aviram.

- A casa sempre hi va haver un plat calent a la taula... fa, noia?.  Potser no gaire ple ni amb menjars exquisits però calent i substanciós. I el que sobrava servia d’esmorzar  l’endemà. No com are que només volen menjars prefabricats i fets qui sap amb què  i qui sap on.

I recordava l’olla d’escudella que durava tota la setmana, els fesols del ganxet amb bledes i una xuia cada dia per sopar i la vianda sobrant ben amanida i un cafè – diguem-li cafè – per esmorzar.

I aquells dinars de diumenge amb arròs a la cassola, quatre musclos, pèsols de l’hort i un bon tall de costelló.  O els rostits amb ànec, pollastre i conill del galliner per la Festa Major. I l’olla de farro amb brou bufat i pa fregit amb suc de cansalada. I les faves de l’hort ofegades amb botifarra. I el pa sucat amb vi i amanit amb sucre.   I els fideus i trumfes  amb suc del rostit.  I el fetge amb ceba del dia de la matança. I el peltruc, pernil i llonganissa del dia del berenar a la font.

La padrina va fent que sí  amb el cap i amb el pensament ficat ja al llit. És tard, ja han resat el rosari i demà hi ha feina llarga. Tot pujant l’escala, el padrí torna a dir:

 - Veritat, noia, que mai havíem passat fam ?. Penúries i maldecaps sí, però fam, el que es diu fam ...mai. no teníem calers però el plat calent a taula,  sempre.

Ja dintre el llit la padrina li engega: - Apa, noi, que demà tindràs un bon esmorzar ... cafè  amb llet i quatre galetes Maria.

- I què penseu fer amb la patata i col que ha sobrat de sopar?, donar-ho a l’aviram?.  Ca, dona, ca, ben fregit amb una mica de botifarra negra i els carlins que els mati Déu.

 La padrina s’hi gira de cul, el padrí pren una cullerada de bicarbonat, fa un rot i... bona nit i tapa’t.